Sobre el nou corre-can de Segur

La setmana passada vaig decidir portar el meu company al nou corre-can de Segur. La veritat és que per els i les veïnes que vivim a Segur, és un alleujament tenir un espai on poder deslligar el gos, i deixar-lo que corri, jugui i es socialitzi amb d’altres gossos.

En aquest sentit, crec que s’ha de valorar molt positivament la intencionalitat de l’equip de govern d’habilitar aquests tipus d’espais, ja que dignificar la vida dels animals, i garantir el seu benestar, també és una tasca política que ha de realitzar l’administració. Com ja vaig anticipar, el pas que s’ha fet creant aquest espai és insuficient, ja que la situació de partida era greu, perquè no hi havia cap espai al municipi destinat a l’esbarjo dels gossos. Però, el camí es fa pas a pas, i cal dir que, aquest pas és, un pas en la bona direcció, i per això crec que hem d’animar a l’equip de govern a que faci més passes en aquesta direcció, i a que sigui més valent a l’hora de fer-les.

Un cop dit això, em dol haver de dir que aquest espai m’ha decebut molt. El nou corre-can de Segur té moltes mancances, i, no vull entrar a analitzar els motius que han portat a que existeixin aquestes mancances, sinó que el que vull és que l’equip de Govern les tingui en compte perquè no és tornin a cometre els mateixos errors en la construcció dels futurs espais que hi ha planificats. Com he dit abans, crear aquest espai ha estat una decisió valenta, i quan es prenen aquestes decisions valentes és cometen errors. Espero de tot cor que l’equip de Govern accepti aquesta crítica, i l’entengui com una crítica completament constructiva, amb la sincera intenció de que els propers espais és planifiquin per tal que siguin el més segur i atractius possibles per a gossos, i també perquè ocasionin les mínimes molèsties als veïns.

Bé, en primer lloc, la primera deficiència que té aquest espai és l’alçada de la tanca. Tot i que els i les propietàries de gossos hem d’estar pendents dels nostres amics, els gossos van a aquests tipus d’espais a jugar, i en un moment d’eufòria, un gos gran pot saltar aquesta tanca sense cap dificultat. A més, a la banda que toca al carrer Lluis Companys, aquesta tanca s’ha aixecat, deixant un espai a ran de terra per el que els gossos petits també es poden escapar. Aquesta és potser la deficiència més important, ja que afecta a la seguretat dels nostres gossos.

Una altra mancança important es l’absència de reg automàtic. Tenint en compte que es tracta d’un espai de sorra, en el que només hi ha ombra a primera i última hora del dia, és necessari humidificar la sorra perquè aquest no sigui una font de pols, que deu ser molt molesta pels veïns del carrer Tajo.

També és troba a faltar més vegetació. És cert que hi ha uns arbres, però estan alineats de forma que només oferiran ombra en un dels laterals del corre-can. A més, la vegetació és atractiva per a que els gossos orinin, i això contribueix a evitar que ho facin en els elements d’agility o en els bancs. Si unim això a l’absència de reg automàtic que netegi aquests elements, és molt probable que aquests acabin deteriorats en un període de temps relativament curt.

I ja, per últim, és troba a faltar un abeurador. Tot i que hi ha una font, aquesta és una font de polsador, i, existint aquesta, és una inversió relativament petita, que faria l’espai molt més atractiu.

Bé, també cal dir que no tot el que s’ha fet és dolent. Partint de la base que planificar i construir l’espai ja és una acció molt positiva, també cal valorar positivament el fet de que l’espai disposi de doble porta, d’un dispensador de bosses, de papereres, de bancs, d’una escomesa d’aigua, i d’un cartell de senyalització amb les normes d’us.

Personalment, crec que la inversió realitzada en el material d’Agility (uns 10.000€) hauria estat més profitosa pels gossos del barri si s’hagués realitzat en vegetació, un sistema de reg automàtic, un abeurador, i, per suposat, una tanca més alta, ja que, el percentatge de gossos que practiquen Agility és relativament petit, i aquests elements s’acaben convertint en obstacles al voltant dels que córrer, i on els gossos poden pixar per marcar.

Enllaços:

Memòria del projecte

El canvi possible

Catalunya necessita un procés constituent propi, no supeditat a cap marc legal, construït des de la base, que ha d'integrar a tots aquells sectors que vulguin trencar amb el règim del 78 i que s'ha d'engegar amb la realització d'un referèndum vinculant amb una pregunta clara i concisa, amb garanties, i amb el suport de la institució pública catalana.

Partint d'aquesta base, i tenint en compte que la millor forma de realitzar un referèndum vinculant amb garanties a Catalunya és fer-ho emparat en la legalitat de l'Estat Espanyol, i observant l'aparició a l'Estat Espanyol d'un nou motor polític que té possibilitats d'hegemonitzar l'esquerra a l'Estat, i de constituir-se com un motor de canvi que també pot engegar un procés constituent a l'Estat Espanyol, des del nostre punt de vista, l'estratègia amb més probabilitats d'èxit, entenent per èxit el ple exercici del dret a decidir, i l'acceptació pacífica i democràtica d'aquesta decisió, ha estat influenciar en les eleccions generals que es van celebrar el passat 20 de desembre, i que van trencar amb el bipartidisme, obrint la porta a trencar amb la situació d'immobilisme actual en la qüestió de la plurinacionalitat de l'Estat Espanyol, i també en les que es van celebrar aquest 26 de juny, on, malauradament, el resultat obtingut per l'esquerra transformadora a l'Estat ha estat molt per sota del previst.

Avui dia, tot apunta a un canvi de tendència política a l'Estat Espanyol, engegat per diferents causes: les noves generacions que assoleixen l'edat de votar, la desesperada situació de milions de famílies en risc d'exclusió, i la indignació del que el mateix Estat denomina com a nacionalismes perifèrics per la contínua imposició del nacionalisme espanyol a tot l'estat. Tot, i que aquest canvi és tangible, com ho demostren gairebé 5 milions de vots a Unidos Podemos i la resta de confluències, també és cert que no aquest no es presenta com un canvi que pugui dona sortida a l'esgotament del règim del 78 a curt termini.

Mentrestant, l'actual configuració de les forces polítiques a l'Estat, amb una àmplia majoria de l'immobilisme constitucional, deixa en una situació molt complexa i molt delicada a les diferents nacions que conformen l'Estat Espanyol. Ara per ara és molt probable que es formi un govern, de dretes, liberal i extremadament centralista, que no donarà treva ni sortida a les aspiracions nacionals dels pobles de l'Estat.

Això dóna per demostrat que l'Estat Espanyol necessita canvis més dràstics que facin trontollar els pilars hereus del franquisme que encara el fonamenten, i l'actual situació d'emergència social i econòmica que pateixen els i les ciutadanes d'arreu de l'estat, els continus greuges comparatius entre diferents territoris, i el desastrós repartiment dels impostos recaptats als diferents territoris, fan més que necessari un canvi ràpid, radical, una ruptura que esquerdi aquests pilars per tal que el règim del 78 caigui, i l'Estat Espanyol avanci cap a una república federal, on tinguin cabuda aquells pobles que es vulguin incorporar, d'igual a igual, com pobles germans, o que puguin abandonar aquells pobles que considerin que han de seguir sols el seu camí.

Tampoc podem obviar la situació europea, en un context de tendència neoliberal, en el qual els estats perden sobirania enfront dels grans capitals, i on els nostres drets es converteixen en mercaderia en mans transnacionals, on la globalització i la descentralització de la industria allunya els mitjans de producció de les classes treballadores europees, i on els interessos del capital prevaleixen per sobre del respecte i la conservació del medi ambient, i, en general, del bé comú.

Ara per ara, en aquest escenari, l'estratègia que se'ns planteja amb més garanties d'èxit per aconseguir aquest objectiu, és la ruptura del poble de Catalunya amb l'Estat Espanyol, no com un procés d'exaltació nacional en el que construïm una nació-estat, sinó com un procés d'alliberament nacional, on el nostre poble, com a nació, es lliuraria de l'opressió practicada pels hereus del franquisme, i on les classes populars catalanes s'apoderin per prendre el timó d'un nou estat, construït i fonamentat en els principis del socialisme, l'ecologisme, el feminisme i la radicalitat democràtica.

És per això que, ha arribat l'hora que les esquerres que coexistim a Catalunya, aparquem les nostres diferències quant al futur del poble de Catalunya com a nació, i releguem aquesta decisió en el nostre poble, apostant per la realització d'un referèndum vinculant, amb garanties i amb el suport internacional, sense que aquest estigui supeditat al marc legal espanyol. I que, alhora, comencem a treballar en el desenvolupament d'un procés constituent propi, que esdevingui un procés d'alliberament de les classes populars catalanes, com un pas més en la lluita internacionalista de l'alliberament de totes les classes populars del món.

Ara que ha quedat demostrat el fracàs de l'Europa dels Capitals, ha arribat el moment de començar a construir l'Europa dels Pobles. Cal més que mai trencar amb aquesta tendència neoliberal que vol tancar fronteres a les persones, però obrir-les al capital, cal trencar amb els governs liberals que venen els nostres drets als grans capitals, cal trencar amb les polítiques austericides que imposa la Troika, i cal trencar amb el nepotisme i el clientelisme imperant a l'administració pública. Però també cal trencar amb aquesta tendència neoliberal i austericida que impera a Catalunya.

És per això que ara és el moment de les esquerres, és el moment de ser constituents, és el moment de rebel·lar-nos, de trencar amb el règim del 78, amb el neoliberalisme, amb la corrupció, i amb el feixisme emergent. Ja no només es tracta de la llibertat del nostre poble, ara la resta de pobles de l'Estat, i d'Europa ens necessiten. Siguem la seva malaltia que acabarà amb el capitalisme salvatge i depredador que ens espolia, ens precaritza i ens roba els nostres drets. Siguem l'exemple que l'apoderament de les classes populars és possible. Siguem el model a seguir per la resta dels pobles d'Europa. Siguem la veu que diu prou, siguem la veu que deu que ara és el nostre moment. Som-hi!

Enemics del dret a decidir.

El dret a decidir és el dret més fonamental d’un poble, ja que és un dret que possibilita la garantia de tots els altres.

Però, tot i així, sembla que aquí, a Catalunya, en aquest moment ple d’èpica i de polítiques buides, el dret a decidir ja s’ha superat. Ja ningú parla d’ell, i als qui ho fem, rebem una pluja de crítiques, normalment acompanyades d’acusacions de demagògia, de falsedat, i fins i tot d’insults, per cert, molts d’ells classistes i xenòfobs.

És de suposar que, en un poble que aspira a alliberar-se de la opressió d’un estat arcaic i oligàrquic i governat per ultra-nacionalistes, la defensa del seu dret a decidir sigui el cavall de batalla en la lluita per la seva alliberació. Sembla lògic que, en aquesta lluita acarnissada contra l’opressor, es teixissin aliances entre els diferents subjectes polítics que busquen aquest alliberament. Fins i tot sembla lògic fer-ho, per escàndol d’alguns, amb la resta de pobles germans que també son víctimes d’aquesta opressió. Però, certament, la política catalana de l’últim any, escapa a tota lògica. Les últimes eleccions autonòmiques van escenificar el fracàs més rotund i absolut del “procés”, en, les forces que hegemonitzen l’independentisme, abandonar la defensa del dret a decidir, i voler imposar un procés d’alliberació per la força de l’acció parlamentària. Clar, aquest error passa factura, i el Govern de la Generalitat es troba en una situació de total i absoluta ingovernabilitat, fruit, per una banda, de la incapacitat de la dreta liberal catalana de liderar amb ma ferma la resta de forces, i per una altra, fruit del seu interès de voler aprofitar la seva posició de govern per imposar les seves polítiques neoliberals, basades en l’austericidi imposat per la Troika. Clar, quan s’intenten imposar aquestes polítiques en un Parlament, que presumptament obeeixen un mandat democràtic per construir un estat, sense haver abordat prèviament quin tipus d’estat seria, sense haver realitzar una pregunta clara i concisa a la població, i reforçat en gran part per un conjunt de la població que està en contra d’aquestes polítiques neoliberals que s’intenten imposar, succeeix que el govern en qüestió és incapaç de realitzar acció política. Si a tot això li sumem la enorme pressió mediàtica que s’exerceix des dels mitjans de comunicació (tant públics com privats) controlats i manipulats per aquesta dreta neoliberal que cada cop en demostra menys escrúpols, ens trobem en una plena situació d’enfrontament entre aquesta dreta que ja no és hegemònica, i la resta de forces contràries, no només amb la dreta unionista, sinó també entre les diferents forces independentistes o constituents.

Ara ens trobem en un punt d’inflexió, potser un punt doble. Ens trobem amb la impossibilitat de la Generalitat d’aprovar uns pressupostos que, l’unionisme aprovaria per liberals, però no ho fa per desgastar l’independentisme, i per l’esquerra son inacceptables per ser uns pressupostos que incrementen la tendència neoliberal i la destrucció de lo públic a Catalunya. I per un altra banda ens trobem amb unes eleccions generals, on, per primera vegada en la democràcia moderna, una força que hegemonitza l’esquerra espanyola parla sense cap vergonya de plurinacionalitat, i ofereix al poble de Catalunya el que l’immobilisme de Populars i Socialistes ens han negat: el dret d’escollir el nostre futur de forma pacífica, democràtica, i amb garanties legals.

Per les forces que porten anys predicant aquest discurs, això és un problema incòmode. Tota la èpica i la parafernàlia del processisme s’ha fonamentat en el presumpte l’odi que ens profereixen els espanyols i les espanyoles, i ara, trobar-se amb 6 milions de vots que el que mostren és solidaritat amb els pobles que ens sentim oprimits, els desmunta el seu discurs. L’esquerra catalana, i parlo de l’esquerra de fets, no de l’esquerra de paraules, sempre ha defensat aquest dret, i els que ens hem mantingut a l’esquerra no l’hem abandonat. I ara ens trobem que, l’esquerra hegemònica a tots els indrets de l’estat, també el defensa. Això demostra que alguna cosa a Espanya està canviant, en contra del dogma estigmatitzador que predica el processisme, de la Espanya immòbil que no canvia, que odia als catalans i les catalanes, i que sempre imposen el seu neofeixisme. Però la situació és ben diferent, la irrupció del 15M, el fenomen Podem, i ara el front d’esquerres Unidos Podemos, no són la primera força a l’estat, però sí han hegemonitzat l’esquerra, amb un creixement meteòric, i tot això, tenint en compte que el discurs de la plurinacionalitat que es divulga a Catalunya, és el mateix a la resta de l’estat.

Aquesta realitat, aquest aire de canvi, fa por a aquells que aprofiten la innegable opressió dels governs de l’Estat Espanyol, dels quals, per cert, han participat. En el moment en que un govern de l’estat ens entengui, ens deixi d’ofegar, i ens deixi decidir, hauran de començar a donar explicacions, de perquè han espoliat els nostres serveis públics, de tota la xarxa clientelista que mantenen, i de perquè han renunciat al nostre dret a decidir.

Per això, no sorprèn que, les forces independentistes, hagin decidit que les forces que anem a defensar el nostre dret a decidir a Madrid, juntament amb la resta de companys i companyes de l’estat, som el seu enemic. La prova d’això son els continus atacs, acusacions de populisme, o directament acusacions d’engany. ¿No se suposa que, si defensem el nostre dret a decidir, hem de fer junts i juntes aquesta batalla? Llavors, ¿perquè gasten la seva munició amb nosaltres, i no amb el veritable enemic: l’immobilisme de la triple entente entre populars, socialistes i ciutadans? Com a mostra un botó: el passat dissabte a la nit a Calafell, les Joventuts Nacionalistes de Catalunya, van tapar els cartells d’En Comú Podem amb els seus, amb cola i tot. Sorprenentment, on ho van fer, hi havien cartells d’altres partits, d’ERC, del PSC i de Ciutadans, però, només van tapar els d’En Comú Podem! ¿Perquè? Perquè ens han assenyalat com el seu enemic.

Nosaltres som els que desmuntem aquest discurs buit de que tots els mals del nostre poble son culpa de Madrid, i on la mala gestió de la Generalitat, el clientelisme, el 3%, l’espoli de lo públic, queda justificat perquè Espanya ens roba. Nosaltres destapem aquesta mentida de que Espanya mai canviarà, demostrant un canvi important en la societat espanyola que es reflexa a les urnes. Nosaltres anem a Madrid a defensar que el poble de Catalunya ha de decidir el seu futur, i ho fem acompanyats de valencians i valencianes, gallecs i gallegues, castellans i castellans, andalusos i andaluses, etc. Nosaltres som la prova de que, la esperança de canvi a l’Estat que ells neguen, existeix, i està més a prop del que sembla. Nosaltres els assenyalem amb el dit, i quan ells diuen que les retallades en sanitat, la disminució de la despesa social, la manca d’infraestructures, la manca de recursos al sistema educatiu, que tot això, tot això és culpa de Madrid, quan ho diuen, nosaltres els assenyalem amb el dit, i els diem que menteixen. Per això ens ataquen. I per això, quan ells ens assenyalen com l’enemic de Catalunya, nosaltres els hi tornem a dir que menteixen, perquè el que volen dir, és que som el seu enemic, i ells, com ja ens han demostrat moltes vegades, es pensen que Catalunya és seva, per això els hi costa molt discernir entre els seus enemics, i els enemics del poble de Catalunya.

Nosaltres tenim un enemic: la dreta, el neoliberalisme, el capitalisme salvatge que destrueix els nostres drets, començant pel més fonamental, que és el nostre dret a decidir, però també el dret a la educació, a la sanitat universal, als transports dignes, a un medi ambient digne. I tenim aliats, que son els i les que lluiten per defensar aquests drets, començant pel més fonamental, el dret a decidir. Ara la pregunta és, ¿qui és l’enemic del poble de Catalunya? ¿Aquells que diuen defensar el dret a decidir, i desprès ens el neguen, juntament amb la resta de drets, o aquells que el defensem?

---

El derecho a decidir es el derecho más fundamental de un pueblo, ya que es el derecho que posibilita garantizar todos los demás.

Pero, aun así, parece que aquí, en Cataluña, en este momento lleno de épica y de políticas vacías, el derecho a decidir ya se ha superado. Ya nadie habla de él, y, los que lo hacemos, recibimos una lluvia de críticas, normalmente acompañadas de acusaciones de demagogia, falsedad, e incluso insultos, por cierto, su mayoría clasistas y xenófobos.

Es de suponer que, en un pueblo que aspira a liberarse de la opresión de un estado arcaico, oligárquico y gobernado por ultra-nacionalistas, la defensa de su derecho a decidir sea el caballo de batalla en la lucha por su liberación. Parece lógico que, en esta lucha encarnizada contra el opresor, se tejan alianzas entre los diferentes sujetos políticos que buscan esta liberación. Hasta parece lógico hacerlo, para escándalo de algunos, junto con el resto de pueblos hermanos que también son víctimas de esta opresión. Pero, ciertamente, la política catalana del último año, escapa a toda lógica. Las últimas elecciones autonómicas escenificaron el fracaso más absoluto y rotundo del proceso, en cuanto a que, las fuerzas que hegemonizan el independentismo, abandonaron la defensa del derecho a decidir, i quisieron imponer un proceso de liberación por la fuerza de la acción parlamentaria. Claro, este error pasa factura, y el Govern de la Generalitat se encuentra en una situación de total y absoluta ingobernabilidad, fruto, por una parte, de la incapacidad de la derecha liberal catalana de liderar con mano firme el resto de fuerzas, y por otra, por su interés de querer aprovechar su imposición de gobierno para aplicar sus políticas neoliberales, basadas en el austericidio impuesto por la Troika. Claro, cuando se intentan imponer estas políticas en un Parlament, que presuntamente obedece un mandato democrático para construir un estado, sin haber abordado previamente que tipo de estado sería, sin haber realizado una pregunta clara y concisa a la población, y reforzado en gran parte por un conjunto de la población que está en contra de estas políticas neoliberales que se intentan imponer, sucede que el gobierno en cuestión es incapaz de realizar acción política. Si a todo esto les sumamos la enorme presión mediática que se ejerce desde los medios de comunicación (públicos y privados) controlados y manipulados por esta derecha neoliberal que cada vez muestra menos escrúpulos, nos encontramos en una total situación de enfrentamiento entre esta derecha que ya no es hegemónica, y el resto de fuerzas contrarias, no sólo contra la derecha unionista, sino contra las diferentes fuerzas de la izquierda independentista o constituyente.

Ahora, nos encontramos en un punto de inflexión, tal vez en un doble punto de inflexión. Nos encontramos con la imposibilidad de la Generalitat de aprobar unos presupuestos que, el unionismo aprobaría por liberales, pero no lo hace para desgastar al independentismo, y para la izquierda son inaceptables por ser unos presupuestos que incrementan la tendencia neoliberal i la destrucción de lo público en Catalunya. Y por otra parte, nos encontramos en unas elecciones generales donde, por primera vez en la democracia moderna, una fuerza que hegemoniza la izquierda española habla sin ninguna vergüenza de plurinacionalidad, y ofrece al pueblo de Cataluña lo que el inmovilismo de Populares y Socialistas siempre nos han negado: el derecho a escoger nuestro futuro de forma pacífica, democrática, y con garantías legales.

Para las fuerzas que llevan años predicando este discurso, esto es un problema incómodo. Toda la épica y la parafernalia del procesismo se ha cimentado en el presunto odio que nos profesan los españoles y las españolas, y ahora, encontrarnos con más de 6 millones de votos que, lo que demuestran es solidaridad con los pueblos oprimidos, desmonta su discurso. La izquierda catalana, y hablo de la izquierda de hechos, y no sólo de palabras, siempre ha defendido este derecho, y los que nos hemos mantenido a la izquierda no lo hemos abandonado. Y ahora, nos encontramos que, la izquierda hegemónica en prácticamente todos los territorios del estado, también defiende este derecho. Esto demuestra que algo está cambiando en España, en contra del dogma estigmatizador que predica el procesismo, de la España que nunca cambia, que odia a los catalanes y las catalanas, y que siempre imponen su neofascismo. Pero, la situación es muy diferente, la irrupción del 15M, el fenómeno Podemos, y ahora el frente de izquierdas Unidos Podemos, no son la primera fuerza política en el estado, pero sí ha hegemonizado la izquierda, con un crecimiento meteórico, y todo esto teniendo en cuenta que, su discurso de la plurinacionalidad del estado que predica en Cataluña, es el mismo que predica en el resto del estado.

Esta realidad, este aire de cambio, provoca miedo en aquellos que aprovechan la innegable opresión de los gobiernos del Estado Español, de los cuales, por cierto, ellos han participado. En el momento en que un gobierno del estado nos entienda, deje de asfixiarnos, y nos deje decidir, tendrán que empezar a dar explicaciones de porque han expoliado nuestros servicios públicos, de toda su red de clientelismo y nepotismo que mantienen, y de porqué renunciaron al derecho a decidir.

Por eso, no sorprende que, las fuerzas independentistas hayan decidido que las fuerzas que vamos a defender nuestro derecho a decidir en Madrid, junto con el resto de compañeros y compañeras del estado, seamos su enemigo. La prueba de ello son los continuos ataques, acusaciones de populismo, o directamente de engaño. ¿No se supone que, si defendemos nuestro derecho a decidir, hemos de hacer juntos y juntas esta batalla? Entonces, ¿por qué gastan su munición con nosotros, y no con el verdadero enemigo: el inmovilismo de la triple entente PP-PSOE-C’s? Como muestra un botón. El pasado sábado por la noche en Calafell, las Joventuts Nacionalistes de Catalunya taparon los carteles de En Comú Podem con los suyos, los encolaron encima. Sorprendentemente donde lo hicieron había carteles de otros partidos, de ERC, del PSC i de C’s, pero sólo taparon los de En Comú Podem. ¿Por qué? Porque nos han señalado como su enemigo.

Nosotros somos los que desmontamos este discurso vacío de que todos los males de nuestro pueblo son culpa de Madrid, i donde la mala gestión de la Generalitat, el clientelismo, el 3%, el expolio de lo público, queda justificado porque España nos roba. Nosotros destapamos esta mentira de que España nunca cambiará, demostrando un cambio importante en la sociedad española que se refleja en las urnas. Nosotros vamos ya Madrid a defender que el pueblo de Cataluña tiene que decidir su futuro, y lo hacemos acompañados de valencianos y valencianas, de gallegos y gallegas, de castellanos y castellanas, de andaluces y andaluzas, etc. Nosotros somos la prueba de que la esperanza de cambio en el estado que ellos niegan, existe, y está más cerca de lo que existe. Nosotros los señalamos con el dedo, y cuando dicen que los recortes en sanidad, en educación, en gasto social, la falta de infraestructuras, la falta de recursos en el sistema educativo, que todo esto, es culpa de Madrid, cuando lo dicen, nosotros los señalamos y les decimos que mienten. Por eso nos atacan. Y por eso, cuando nos señalan como el enemigo de Cataluña, nosotros les volvemos a decir que mienten, porque lo que quieren decir, es que somos su enemigo, y ellos, como nos han demostrado ya muchas veces, creen que Cataluña es suya, por eso les cuesta mucho discernir entre los enemigos del pueblo de Cataluña, y sus enemigos.

Nosotros tenemos un único enemigo: la derecha, el neoliberalismo, el capitalismo salvaje que destruye nuestros derechos, empezando por el más fundamental, que es nuestro derecho a decidir, pero también el derecho a la educación, a la sanidad universal, a los transportes dignos, a un medioambiente digno. Y tenemos aliados, que son los y las que luchan por defender nuestros derechos, empezando por el más fundamental de ellos, que es el derecho a decidir. Ahora, la pregunta es, ¿Quién es el enemigo del pueblo de Cataluña? ¿Los que dicen defender nuestro derecho a decidir, y después nos lo niegan, junto al resto de derechos, o aquellos que los defendemos?

Romper la convivencia.

La semana pasada, José Manuel Tejedor, concejal de Ciudadanos de Calafell, dio una rueda de prensa en la que instaba al equipo de gobierno a respetar el acuerdo de gobernabilidad mediante el cual, el grupo municipal de Ciudadanos, se comprometía a respaldar al equipo de gobierno, algo bastante lógico, ya que cuando se firma un acuerdo, lo que una de las partes siempre espera, es que la otra lo cumpla.

Al pobre concejal le ha caído un chaparrón de críticas, por hacer lo que cualquier político debería hacer: defender aquello que prometió en campaña. Ciudadanos se presentó en Calafell llevando en su programa el trabajar para que el Ayuntamiento fuera leal al marco institucional español, y se esfuerza por cumplirlo, bien por él. Aquí, estoy completamente seguro, me faltará un montón de información para poder juzgar su actitud, así que, no lo haré. Pero, hay algo que no me gusta, y que sí criticaré, que es la avalancha de insultos que ha recibido: “a la merda”, “capullos”, i el largo repetido “que se’n vagin”… en fin, al final habrá que darle la razón en lo de que la convivencia está rota, porque entre los insultos de unos, y los insultos de otros, llega un momento en que se hace imposible debatir el tema de “la convivencia” en un plano político, que es lo que a muchos y muchas nos gustaría.

Bien, pues, en cuanto a lo que el plano político se refiere, hay que darle la razón al concejal: la convivencia está rota. Son muchos los factores, y son muchos los responsables, desde unos alternantes gobiernos de color rojo y azul que han practicado un férreo inmovilismo en cuanto a lo que se refiere a la adaptación del estado español a su realidad plurinacional, hasta la más que cansina estrategia de culpar a Madrid de la gestión realizada por la Generalitat. Y esta, aunque sea la escena que se repite una y otra vez, no es la única, de hecho, sólo es la punta del iceberg.

La convivencia está rota, completamente, pero no la rompe el independentismo: la rompe el marco institucional español. Por ejemplo, la convivencia se rompe cuando te cortan la luz, y tus hijos tienen que estudiar a la luz de las velas y bañarse con agua fría. La convivencia se rompe cuando te desahucian, y te obligan a vivir en la calle u ocupar una vivienda. La convivencia se rompe cuando la fiscalía te encausa por defender tus derechos laborales. Son tantas y tantas las situaciones en las que es el propio marco institucional el que rompe la convivencia, que podría redactar páginas y páginas.

Tenemos un marco institucional pésimo y lamentable, que lo único que hace es garantizar que las oligarquías sigan manteniendo sus privilegios, aunque sea a costa de la reiterada vulneración de los derechos de las ciudadanas y los ciudadanos. ¿Cómo podemos respetarlo? ¿Cómo podemos serle leales? Me siento incapaz de ser leal a un gobierno que pide la suspensión de una ley que garantiza que las familias no pasen frio en invierno, y me siento incapaz de respetar a un gobierno que no permite que los pueblos que conforman el estado español elijan libremente su futuro, o que encarcela a alguien por representar una obra de teatro.

Por contra, me parece muy sensato defender y apoyar a las personas que están día a día en la trinchera, luchando por defender nuestros derechos, desde las compañeras sindicalistas que luchan en las empresas, hasta las funcionarias y concejalas que participaron en la consulta del 9N. Me parece mucho más sensato y más lógico defender a las encausadas por el 9N, que ser leal a un estado que no respeta ni sus propias leyes. Así que, tal vez deberíamos hacer una reflexión, seamos independentistas o no, y esta es que el marco institucional español no da respuesta a las necesidades de los españoles y las españolas. Por eso, lo que se espera de las fuerzas políticas que se presentan para gobernar este estado, es que rompan con este marco institucional, e inicien un nuevo proceso constituyente, no para romper España, sino para reformarla, para adaptarla a su realidad.

Es este inmovilismo de las fuerzas que hegemonizan la política española lo que rompe la convivencia. Es por eso, que cada vez se hace más sensato el trabajar por disputarle la hegemonía política a estas fuerzas, y es esto es lo que se espera de las fuerzas del cambio, pero parece ser que el cambio sensato consiste en otra cosa, que yo no acabo de entender.

Ah, una última reflexión, no tiene mucha lógica rebatir a alguien que acusa a otros de “romper la convivencia” con argumentos como “doncs que marxin” o “que se’n vagin a la merda”, porque lo único que se consigue es darle la razón. 

Neutralidad ideológica.

Hoy he visto un cartel en redes que la agrupación de Ciutadans de Calafell ha compartido, exponiendo los logros que han conseguido con el acuerdo de gobierno que firmaron el pasado año. Como en todo en política, algunas cosas me han parecido bien, otras regular, y otras mal. Ya se sabe, nunca llueve a gusto de todos. Pero hay un punto que me ha llamado mucho la atención: neutralidad ideológica en espacio público.

Es un concepto que, así, sin más y sin profundizar, puede parecer muy noble. Al fin y al cabo, el espacio público es de todas y todos, así que, el hecho de que este sea neutral ideológicamente, parece lo lógico. Sin embargo, ¿en qué consiste la neutralidad ideológica en los espacios públicos? Puede significar muchas cosas, como por ejemplo, la retirada de todos los símbolos que representen a cualquier ideología de los espacios públicos. Pero claro, ese no es el caso, a lo que se refiere el acuerdo de gobierno, no es a la neutralidad ideológica, sino a que se respete la legalidad vigente en lo que se refiere a los espacios públicos, porque, si a lo que se refiriera fuera a la neutralidad ideológica, deberíamos de eliminar todas las banderas del municipio, revisar los nombres de todas las calles, y estar debatiendo permanentemente que ponemos y que no ponemos en un espacio público, no vaya a ser el caso que no vayamos a ser neutrales. Y eso, claro, no es viable.

Hay un hecho que la sociedad debería tener muy claro, y es que, las administraciones públicas, en este caso el consistorio, son gestionadas por políticas y políticos. Personas que hemos escogido para que realicen una gestión de lo público en base a nuestra ideología. Ya desde hace un tiempo, está de moda la desideologización de la política como un término ligado al progreso, son frases que hemos oído, siempre explicadas en un tono muy progresista: “no somos de izquierdas ni de derechas, somos progresistas”, “somos liberales en lo económico y de izquierdas en lo social”, “no somos nacionalistas”. Luego, detrás de estas frases, siempre, siempre aparece un pero. Uno no es de izquierdas ni de derechas, pero cuando se le hacen preguntas concretas, o cuando tiene que hacer propuestas concretas, sus respuestas o propuestas siempre lo llevan a la izquierda o a la derecha, los liberales en lo económico luego te explican que sólo se puede ser de izquierdas en lo social cuando la economía lo permite, lo cual es una visión muy de derechas, y los no nacionalistas, siempre se acaban aferrando a una sagrada legalidad vigente que se construyó fundamentada en un ferviente nacionalismo opuesto a otro. Basta! Los términos ideológicos tienen un nombre por algo, y, normalmente, cuando se habla de neutralidad, o de centralismo, cuando este se materializa se acaba posicionando en un extremo.

Otro día, en otra publicación, ya hablaré sobre esta moda de desideologizar la política, y de cuál es su intencionalidad. Pero ahora, quería hablar de este caso concreto, el del acuerdo de gobierno en Calafell, más concretamente en el apartado que se refiere a la neutralidad ideológica. El ayuntamiento no garantiza una neutralidad ideológica, lo que garantiza es el cumplimiento de la legalidad vigente. Y la legalidad, es ideológica. Cuando una ley te obliga a colgar un símbolo ideológico en la fachada de un edificio público, te está imponiendo una carga ideológica, no está garantizando ninguna neutralidad, porque las leyes, las leyes las hacemos los y las políticas, y como todo el mundo, estamos ideologizados. Cuando un ayuntamiento permite unos determinados símbolos, y no otros, no está respetando ningún tipo de neutralidad ideológica.

Pero, esto que digo, que nadie se lo tome como algo malo. Precisamente, lo público es ideología pura. Lo público representa un concepto ideológico, que tiene un color muy diferente en función de quien lo gestione. En este caso, lo que se describe como neutralidad ideológica en el acuerdo de gobierno, tiene un color muy marcado: el naranja. Y ese color representa la lealtad a las instituciones del estado, y eso, no es neutral, es una ideología pura.

No voy a juzgar esa línea ideológica, a mí no me gusta, pero entiendo y respeto a quien sí que le guste. Al fin y al cabo, se presentaron con ese programa electoral, obtuvieron su representación, y están representando a un conjunto de la ciudadanía que pide esa lealtad, bien por ellas. Pero lo que no está bien, lo que hay que señalar, es que si hablan de neutralidad no están siendo sinceros. Por favor, llamemos a las cosas por su nombre.

Feixisme, ni a Calafell, ni enlloc

Un article publicat a La Xarxa

“Calafell, capital de la ultradreta”. Aquest és el vergonyós titular que alguns mitjans han publicat per explicar una notícia encara més vergonyosa. La plataforma “Respeto”, que aglutina PxC, España 2000 i PxL, farà la seva presentació a Calafell la propera diada de Sant Jordi. És molt curiós que una federació que basa el seu ideari en l’odi i la intolerància s’anomeni així. Ja és un indicatiu del que són i del que busquen. En una societat on el feixisme està malt vist i alhora arrelat, per sobreviure, aquest s’ha de reinventar, canviant les paraules, i mostrant-se com a víctimes enlloc de com a agressors.

Bé doncs, a Calafell no necessitem feixistes, ni al Baix Penedès, ni els necessitem enlloc. Els problemes que atribueixen a la immigració a la nostra comarca no són, com pretenen vendre aquestes formacions, culpa de la immigració, o de la manca de respecte dels immigrants, com el seu nom insinua, sinó culpa de la nefasta gestió política en aquesta matèria, que ha creat un brou de cultiu on la demagògia de la ultradreta s’enriqueix. Està demostrat, ens ho ha demostrat l’experiència, que quan les polítiques d’integració es fan amb cara i ulls, quan la societat acull enlloc d’excloure, la immigració no suposa cap mena de problema, ens al contrari, ens enriqueix com a societat. Aquesta és la resposta que la nostra societat necessita: respecte, col·laboració, comprensió, empatia, solidaritat.

Per això que aquesta plataforma s’anomeni “Respeto”, és profundament cínic. Vivim en una societat carregada de prejudicis, on al racisme està malt vist, però els micro-racismes estan ben arrelats, vivim en la societat del “jo no sóc racista, però…”. I amb això juguen aquesta mena de formacions, amb edulcorar la seva intolerància, o en girar-la a favor seu, construint-se la imatge de víctimes, apel·lant a l’ultranacionalisme i a la por, per amagar el que realment són: feixistes. Però quan arriba el moment de la veritat, quan assoleixen espais de poder, és mostra la seva verdadera faceta: la seva patent incapacitat per a gestionar res, i el seu odi per tot allò que no els agrada.

A Calafell no volem feixistes, ni al Baix Penedès, ni enlloc. Calafell no és la capital de la ultradreta, només cal veure els seus resultats a les passades municipals. Així que, si algú pensa que Calafell és la capital de la ultradreta, de la intolerància i de la xenofòbia, es portarà una desagradable sorpresa.

Reivindiquem la República.

S’acosta el 14 d’abril, i, com cada any, les esquerres celebrarem aquesta efemèride amb concentracions i activitats lúdiques per commemorar l’aniversari de la proclamació de la II República. I és que, les esquerres, tenim una mena de fetitxe amb la simbologia republicana: la Tricolor, “La Niña Bonita”, el lleó... I és que aquest fetitxe no és en va, ja que la simbologia republicana representa, no només tot allò que defensem les esquerres, sinó que, per nosaltres, representa que podem guanyar.

Algú podria pensar que, a dia d’avui, reivindicar la República ja no té cap sentit, que és fruit d’un altra època, podria dir que ja hem superat el franquisme, que la República és un producte d’un altra temps, i que els seus valors ja no tenen sentit, perquè hem superat allò de les dues espanyes. Algú altre podria dir que no cal reivindicar la República, perquè ja estem construint la nostra. Doncs, a uns i als altres, els hi dic que s’equivoquen. Ni hem superat el franquisme, ni podem deixar de reivindicar la República Espanyola, per molt que volem construir la nostra pròpia.

Que no hem superat el franquisme crec que està clar. Tenim una dinastia monàrquica que està lligada i ben lligada, i la mentalitat política de molts polítics que ens han governat, o que han aspirat a fer-ho es hereva del nacional-catolicisme, de l’ultra-nacionalisme espanyol i del centralisme autoritari, i tot això es reflexa en la forma de fer política. Però, potser el segon argument que he donat, pot semblar una mica més polèmic.

¿Perquè els catalans i les catalanes hem de reivindicar la República Espanyola, fins i tot aquells i aquelles que volen una república pròpia? Donaré dos motius molt clars: pragmatisme i per internacionalisme.

Els motius internacionalistes crec que són molt clars. La solidaritat és la tendresa entre els pobles, i el poble català ha de ser solidari, i ha de contribuir a lliurar als pobles germans de la península de les mateixes cadenes que ens tenen segrestats a nosaltres. Quan diem que quan volem seguem cadenes, no cal que seguem només les nostres, hem de ser solidaris amb tots els pobles, i reclamar per tothom allò que també volem per nosaltres. L’actual estat espanyol oprimeix i vexa, no només al poble de Catalunya, sinó a totes les nacions que conformen l’estat, no reconeixent-les com a nacions, o fent-les presses dels mecanismes de l’estat, mitjançant l’asfixia econòmica, els atacs culturals i fins i tot la repressió policial. Tenim dret a marxar, però, crec que és immoral deixar sols als nostres companys de viatge.

Per pragmatisme, els catalans i catalanes que volem una república pròpia, estem condemnat a treballar conjuntament amb aquells i aquelles que volen trencar amb l’actual model de l’estat. Per que junts i juntes sumem més, perquè junts i juntes podem treballar amb les companyes republicanes de la resta de l’Estat, i perquè entre nosaltres és molt fàcil fixar un punt de consens que és el dret a decidir. Crec que per republicans e independentistes és bàsic recuperar el pacte nacional pel dret da decidir, perquè és l’estratègica que més suma, i per que és l’estratègia més democràtica. Evidentment, aquí algú trobarà un problema, i és que el dret a decidir és inassumible en l’actual model d’estat. Però és que d’això es tracta, de trencar amb aquest model, començant des de baix, per la societat, fent trontollar tota l’estructura de l’estat amb un procés constituent propi, amb una àmplia base social, i no amb declaracions institucionals i laberints legals. Quan parlem del dret a decidir hem de tenir clar que aquest no és demana, i no és negocia, s’exerceix, de la mateixa forma que és va exercir la proclamació de la II República: proclamant-la.

Bé, he donat dos motius per reivindicar la República, però hi ha molts més, el fet de que cap esser humà te dret a estar per sobre dels demés, que monarquia i democràcia son termes incompatibles, o que el model d’estat actual està completament esgotat. Cadascú pot reivindicar-la pels motius que més li agradin, o que més vagin amb la seva ideologia, però el que està clar, és que no hem de deixar de reivindicar la República. 

No deixem de reivindicar-la! Salut i República!

Tornar

Montserrat té una mena d’encant, semblant a la màgia, que t’atrapa, i que t’impulsa a avançar en la seva direcció, y cap amunt, sempre cap amunt. És com una mena d’obsessió amb arribar al més alt de la muntanya, i només el final de la pista, o el final de les forces, et poden aturar.

Fa molt de temps que no pedalo per terres montserratines, concretament des de l’estiu passat. Últimament tinc abandonada aquesta terra, amb la que tinc un vincle molt especial, que vaig desenvolupar de petit, quan passava les meves vacances d’estiu en aquesta terra plena de paisatges escarpats, boscos densos i pobles amb encant. Així que, com a penitencia per aquest abandonament, m’imposo un repte que vaig deixar pendent quan vaig marxar d’Olesa de Montserrat: pujar a l’ermita de Santa Cecília sense trepitjar carretera.

Així que, acompanyat de la meva voluntat i la meva bicicleta, enfilo la pista que neix al balneari de la Puda, tot veient la imponent mol de la muntanya de Montserrat al fons, gairebé com estigués a punt de caure’m a sobre. Avenço i avenço, primer cap amunt fins a arribar un moment en que el coll de les Bruixes comença, i, com sempre que es passa per aquest lloc, el seu magnetisme natural et tempta a pujar-lo i a arribar fins al Pla de les Bruixes. Un altre dia parlaré d’aquest lloc, però avui no, avui l’objectiu es troba al front, just davant. Així que, baixo cap al riu, que en aquesta època de l’any baixa ben ple, i pedalo per una pista agradable i humida, on el cant dels ocells m’acompanya fins a arribar a Monistrol.

Com més m’apropo a Monistrol més imponent es Montserrat. La sensació de que la muntanya pot caure damunt teu en qualsevol moment es asfixiant, però alhora existeix una mena de magnetisme que t’atreu, i que et convida a pujar, amunt, amunt, fins al cel. Fent un esforç resisteixo aquest magnetisme i avenço, creuant Monistrol, travessant el seu pont d’arquitectura gòtica, i dirigint-me cap al cementiri, on començarà la pista que ressegueix el torrent del Tortuguer.

Aquí comença la ruta de debò. Dures rampes, de pedra solta, molt tècniques, un desnivell constant que em fa treure el fetge. Aquests trams m’atreuen, ja que la concentració necessària em fa oblidar-ho tot, només existeix la pista, la terra, les pedres, la incansable gravetat que amenaça amb enviar-me a terra al més mínim error. La pista puja i puja, darrera una rampa ve un altra, i la muntanya cada cop es fa més gran, cada cop més a prop. Amunt i amunt i amunt, les cames cremen, el cor es queixa, i els pulmons no donen abast. Diuen que per enfilar un port de muntanya cal una certa bogeria, i es ben cert, el cos m’envia constantment senyals de que m’haig d’aturar, de que fer aquest esforç és inútil e innecessari, però hi ha alguna cosa, algun mecanisme ancestral, que no es rendeix, i que et fa pujar i pujar. Sempre amunt.

La pista finalitza en un carrer d’una urbanització perduda en mig de Montserrat. L’ermita de Santa Cecília sembla que queda a tocar, poc més d’un quilòmetre em separa d’ella. Però, encara no és el moment. El carrer ens permetria arribar a l’ermita per la carretera, però aquest no és el repte. Anant contra el sentit comú segueixo el carrer en direcció contraria, en direcció a Castellgalí, fins a arribar al Prat, un petit nucli urbà que queda al nord de la muntanya, i que ens ofereix una panoràmica espectacular de Montserrat. Allà neix la pista que busco. Travesso carrers plens de cases unifamiliars, cadascuna única a la seva manera, fins a arribar a la pista que em portarà a Santa Cecília. Aquesta està senyalitzada, indica una hora de camí a peu.

Aquí comença el tercer port de muntanya de la jornada. Un altre cop amunt, amunt i amunt, aquesta vegada amb un desnivell més suau, més assumible, però constant, llarg i constant. Les cames es tornen a queixar per l’esforç, i es que el Tortuguer no es cosa menor. Aquesta pista em torna a portar a l’ombra de la muntanya, i de nou torno a sentir el seu magnetisme, la seva atracció, i l’asfixiant sensació de que aquesta s’esfondrarà damunt meu en qualsevol moment. Amunt, amunt i amunt un altre cop. En aquesta pista em puc permetre el plaer de contemplar les agulles escarpades i els cims de la muntanya: el Cavall Bernat, Sant Geroni, Sant Salvador, els Flautats, el Gegant... cada cim és únic, i conforme la pista es va apropant al seu destí, cada angle de cada cim i cada agulla ens ofereix una panoràmica diferent des de cada angle diferent.

Conforme vaig pujant embadalit per la bellesa dels cims, gairebé sense adonar-me arribo a l’ermita, una figura que, encara que imponent, es veu petita en contrast amb l’enormitat de la muntanya que te darrera. Aquí, en aquest pla, es respira la calma. Puc entendre el perquè els monjos benedictins van construir aquesta abadia aquí al segle XI. No sóc religiós, però aquest indret aporta una sensació difícil d’explicar. Potser son els paisatges de roca escarpada salpicada de vegetació, potser és la imponent mol de la muntanya que ho omple tot, potser és un altra cosa que no sé explicar, però el cas és que l’indret transmet una sensació de pau i relaxació absoluta.

Envoltat d’aquesta pau i serenitat faig un petit esmorzar, i sento com les cames se m’adormen per l’esforç realitzat. Em queda un ràpid i frenètic descens per carretera fins a arribar a Monistrol un altre cop, per tornar a resseguir el Llobregat, aquest cop a favor de la corrent, en direcció a Olesa de Montserrat, així que, tot pensant en quan serà la propera vegada que pedalaré per la muntanya de Montserrat, em torno a posar guants i casc, i començo a pedalar cap a casa.

Errors del passat.

La setmana passada va ser una setmana trista per Calafell. En el ple que es va celebrar dilluns, es van aprovar dues mocions, que demostren la continuïtat de les polítiques que s’han practicat tradicionalment al nostre municipi, i que en son les responsables de la situació social i econòmica que patim avui dia.

Per una banda, s’ha demanat un crèdit de 2,27 milions d’euros. Aquest crèdit es farà servir per finançar la remodelació de l’estadi de futbol, amb motiu dels jocs de la mediterrània. Aquí, cal puntualitzar que l’equip de govern compta amb uns ingressos de 728.000€ per aquest projecte que provenen de la Diputació de Tarragona, però, del cert és que poc més de 400.000€ estan concedits, la resta només estan aparaulats, pel que, potser aquí sóc desconfiat, no hi comptaria gaire. Per altra banda, s’ha aprovat una moció de suport al projecte de la Generalitat relatiu a l’Ampliació del Centre Recreatiu-Turístic de Vila-seca i Salou, popularment conegut com el Barcelona World.

No negaré que el nostre municipi necessita una millora dels espais esportius existents. Vivim en un municipi on l’esport és una part important, no només de l’activitat d’oci, sinó també de la oferta turística. Una millora dels espais esportius, per descomptat, comporta una millora en la qualitat de la oferta esportiva del nostre municipi, el que és profundament positiu.

Però, també ens hem de posar en context. En primer lloc ens trobem en una situació de desesperació econòmica. El Baix Penedès és la comarca líder en atur, i en atur de llarga durada a Catalunya. Del que es deriva que la societat calafellenca es troba en una situació d’emergència social. Per un altra ens trobem en una situació en que el nostre municipi te un deute que podríem considerar astronòmic, tot i que, és cert que en els darrers quatre anys, aquest s’ha anat reduint.

Bé, que demostra això? Això ens demostra que les polítiques aplicades en els últims anys, no han servit per revertir la situació sòcio-econòmica del nostre municipi. Ni la retallada pressupostària de l’anterior equip de govern, ni les encara més anteriors inversions en equipaments municipals que es van fer al municipi, han servit per pal·liar l’emergència social del nostre municipi. No vull qüestionar les millores en equipaments fetes per aquests equips de govern, perquè es de suposar que les millores en equipaments municipals, i la obra pública acaben revertint en una millora de la qualitat dels serveis públics del nostre municipi. Però, aquí, el que vull qüestionar, són les prioritats a l’hora de realitzar inversió, i les decisions preses l’hora d’escollir el nostre model de municipi.

Com ha passat en d’altres regions, i a d’altres municipis de la Costa Daurada, el model econòmic del nostre municipi s’ha basat en el turisme massiu de platja, i en el sector immobiliari, en els eixos d’habitatge, turístic i equipaments públics, i retro-alimentats entre ells. Aquest model de municipi ens ha deixat un Calafell ambientalment destruït, i amb una situació d’emergència social, provocada per l’elevada exposició de la població activa al mercat immobiliari en esclatar la bombolla immobiliària, i per l’estacionalitat del sector turístic. A més, la inversió en equipaments municipals, molt dels quals infrautilitzats, o simplement no utilitzats, també és la responsable d’una part important del deute municipal, que no s’ha pogut reduir substancialment degut a que la previsió de creixement d’ingressos per la pota de la recaptació d’impostos al sector immobiliari, ha estat molt allunyada de la realitat. Aquesta no és una situació única a Calafell, hi ha molts ajuntaments als que, l’esclat de la bombolla immobiliària els hi ha suposat una enorme caiguda d’ingressos, i ha deixat el deute municipal en una situació difícil de gestionar, i fons i tot en situació d’intervenció. El que és d’esperar, és que, un cop constatat que un model de municipi basat en el creixement urbanístic i en el finançament de l’obra pública, basat en els futurs ingressos, és un model que no funciona, els gestors i les gestores del consistori, no tornin a apostar pel mateix model.

Això, aquesta aposta per el model d’especulació immobiliària, i pels futurs ingressos, la puntada de peu cap endavant, queda molt ben representada amb l’aprovació d’aquestes dues mocions. Per una banda comencem ampliant el deute municipal en més de dos milions d’euros, destinats a obra pública, i per un altra banda, posicionem el nostre consistori a favor d’un model de negoci especulador i destructiu, que és el Barcelona World.

Encara que pugui semblar que posicionar el nostre municipi a favor de Barcelona World, un projecte que es farà relativament lluny, no té gaire importància, aquesta és una acció clau en la política del nostre municipi, ja que posa de relleu quin és el model de municipi en el que pensen els partits que han votat a favor.

Barcelona World és un projecte econòmic basat en la construcció de més de 12.000 places hoteleres en 6 parcs temàtics, dotats de centres de convencions, casinos, i un espai destinat les smart cities i als vehicles elèctrics.  Com podem veure, es tracta d’un projecte econòmic que de nou es basa en la mera especulació immobiliària. Es construeixen 12.000 places hoteleres en una regió on, a dia d’avui, ja hi ha una oferta hotelera que supera la demanda, amb un gran nombre de places que no s’arriben a omplir, ni tan sols en temporada alta.  A més, es tracta d’un projecte molt destructiu ambientalment, ja que, s’estima la necessitat d’aigua en 2.000 milions de litres/any, que hauria de procedir del ja minvat cabdal de l’Ebre, destruiria els espais d’interès natural de la Pineda, i pretén convertir la Platja Llarga de Salou en un espai exclusiu per als clients. També hem de tenir en compte que, el tipus de treball que es podria crear (els promotors prometen 40.000 llocs de feina), necessitaria d’una ingent quantitat de recursos (sòl urbanitzable, aigua, energia, serveis públics), no garanteixen sostenibilitat, i la seva rendibilitat empresarial depèn en gran mesura de canvis legislatius que suposen avantatges fiscals als joc, i pèrdua de drets laborals del treballadors i les treballadores.

Bé, aquí podem veure quin es el model de municipi al que el nostre ajuntament ha decidit donar suport, i, lamentablement, podem veure que s’assembla en molts aspectes al model de municipi que estem patint a Calafell. Una oferta turística sobredimensionada, destrucció del medi ambient, llocs de treball precaris i estacionals, inversió pública per a potenciar la especulació immobiliària, bé per la construcció d’habitatge, bé per la construcció d’equipaments públics, o el lloguer dels mateixos.

La contractació d’un crèdit de dos milions d’euros per a finançar la millora dels equipaments esportius, amb motiu dels Jocs de la Mediterrània (ja coneguts com els Jocs de la Fam), ens endeutarà per tenir unes millors instal·lacions esportives, en un context en el que, el que necessitem, es pal·liar l’emergència social, destinant tots els recursos possibles a les àrees de benestar social i de promoció econòmica. La elaboració d’un pla de desenvolupament econòmic sostenible al nostre municipi, o la proposta de fer-ho a nivell comarcal, brilla per la seva absència. Continuem perpetuant el model d’especulació immobiliària, endeutament perpetu i destrucció del medi natural, com sempre en detriment dels sectors econòmics sostenibles i respectuosos amb el medi ambient, i a sobre en un context d’emergència social, en el que el que necessitem és, per una banda pal·liar aquesta emergència social, i per un altra trobar una alternativa econòmica sostenible que pugui generar ocupació estable, desestacionalitzada i de qualitat.

Per això, insisteixo, la setmana passada va ser una setmana trista a Calafell, perquè el ple del nostre ajuntament, va decidir continuar cometent els errors del passat. 

La Gran Coalición, la mejor opción.

Después del debate de investidura de ayer, el Partido Popular está alternando su mensaje de rotundo a no Pedro Sánchez con los beneficios de la gran coalición. Quizás sorprenda lo que voy a decir ahora, pero este acuerdo, sería bueno para nuestro país.

Personalmente, prefiero nuevas elecciones. Unas nuevas elecciones son una nueva oportunidad para que las izquierdas hagamos las cosas mejor, para que podamos confluir de verdad, desde la base. El frenetismo de las últimas campañas, municipales, autonómicas y generales, la reticencia de la vieja política a desaparecer, y la rapidez con que los defensores de la nueva política se han convertido en defensores de la vieja, ha hecho que la confluencia de izquierdas en las últimas generales, allí donde se haya dado, no haya sido todo lo satisfactoria que nos esperábamos. No se ha democratizado la confección de las listas, ni se ha abierto a debate la construcción de la propia confluencia, y la participación y el debate de construcción de los programas electorales no ha sido suficiente. 

Unas nuevas elecciones nos darían la oportunidad de aprender de nuestros errores, y de hacer las cosas mejor, de crear una verdadera confluencia de izquierdas, desde las bases de los diferentes actores, con tiempo de conocernos y ganarnos la confianza unos a otros, y con un verdadero debate abierto sobre cómo se debe construir.

Sin embargo, creo que unas nuevas elecciones, no son la mejor opción para nuestro país, la gran coalición es la solución a nuestros problemas. La gran coalición aportaría al gobierno la estabilidad de la prima de riesgo, y la continuidad de nuestro estado democrático, y de nuestro sistema socio-económico, y todo eso, es positivo para nuestro país.

Calma, me explicaré mejor. La gran coalición significaría para nuestro país la continuidad de las políticas económicas impuestas por la Troika. Eso, no conllevaría el enfado de los mercados que haría disparar la prima de riesgo, y no haría peligrar la estabilidad presupuestaria de nuestro país. Por el contrario, significará continuar con la línea de recortes y privatizaciones que se inició con el giro neoliberal del PSOE, y los sucesivos gobiernos de alternancia PP/PSOE hasta día de hoy. Significaría continuar recortando nuestras pensiones, nuestra educación, nuestra sanidad, nuestra protección social. Significaría abaratar nuestros derechos laborales, y continuidad en el desarrollo de un modelo económico basado en el neoliberalismo, la globalización, el capitalismo salvaje, y la sobrexplotación del medio ambiente. Significaría seguir permitiendo que los grandes capitales monopolicen los sectores estratégicos, como el agua y la energía. Y todo ello lo significaría hacerlo a costa del empobrecimiento de las familias, y la merma de nuestros derechos.

Y esto, es positivo para nuestro país. A pesar del sufrimiento que generará. 

Lo es porque vivimos en una sociedad dormida. Pese a los grandes escándalos de corrupción del Partido Popular, este ha sido la fuerza más votada. Pese a las políticas de derechas aplicadas por el PSOE, aún mucha gente lo sigue considerando de izquierdas. Pese al neoliberalismo descarado de Ciudadanos, mucha gente lo considera un partido de centro-izquierda. Nos han dado muchos palos mientras dormimos, pero, aún no hemos abierto los ojos. Ese es nuestro problema.

Pero, la gran coalición, quizás sea el golpe final que nuestra sociedad necesita para despertarse de golpe. Quizás la gran evidencia de que el Partido Popular, el Partido Socialista y Ciudadanos son la marioneta que manejan los grandes capitales, las grandes fortunas, para vendernos su democracia secuestrada como un placebo, para que creamos que somos libres. Quizás la gran coalición sea la evidencia que nos demuestre por fin que no vivimos en democracia, sino que vivimos bajo la dictadura del capital. Quizás tanto neoliberalismo, tanta rebaja de derechos, tanta destrucción de nuestro entorno, haga que nos despertemos, que abramos los ojos, y veamos lo que nos rodea, y quizás, esa imagen haga que hagamos algo más que despertarnos, quizás haga que nos levantemos, a poder ser, con el pie izquierdo.

Temps obscurs.

Ahir van ser absolts els “8 de Airbus” per falta de proves. A priori pot semblar una bona noticia, sembla que els vuit sindicalistes que han estat jutjats per exercir el seu dret de vaga queden lliures, perquè no han comés cap delicte. Però no és així, el jutge els ha absolt perquè no hi ha proves de que hagin comés el delicte. Així doncs, el jutge reconeix la existència d’un delicte en l’exercici del dret de vaga, recolzant així l’actitud del Govern, que mitjançant la llei mordassa, criminalitza la protesta. És una situació que es pot assemblar a la dels titellaires, que actualment estan en llibertat amb càrrecs, però no són lliures, tenen pendent una acusació d’enaltiment del terrorisme, per haver representat una obra de teatre.

La justícia encarcera sindicalistes, manifestants, actors, poetes, censura d’obres d’art... això recorda a una època obscura, no gaire llunyana en el temps. Fa por que, com li està passant a la portaveu de l’Ajuntament de Madrid, et puguin jutjar per haver “executat en un temple actes de profanació en ofensa dels sentiments religiosos”. Però el que fa realment por, és, ja no la passivitat de la gent, sinó la seva complicitat. En el cas dels titellaires, no van ser els grisos els que van entrar al teatre i es van emportar els actors. Van ser els assistents a l’obra, que escandalitzats van trucar a la policia perquè, segons ells, s’estava enaltint el terrorisme. Tot i que hi van haver-hi grans mostres de suport als titellaires, a la xarxa també hi va haver-hi un gran suport a l’acció judicial. Igual que hi va haver-hi un suport important a l’acció judicial contra els “8 de Airbus” perquè, segons diuen, van coaccionar la llibertat dels treballadors de no fer vaga, o hi ha moltes veus que reclamen accions judicials contra l’alcaldessa de Barcelona per haver permès que es llegís en públic el poema “Mare Nostre”.

Com a societat tenim un problema, greu. Volem llibertat d’expressió, llibertat política, llibertat de religió, llibertat sexual, però ens escandalitzem quan veiem algú que l’exerceix. Ens vam solidaritzar amb el “Je suis Charlie”, però, quan es critica i s’aplaudeix a la fiscalia per jutjar tuitaires, queda pal·les que aquest eslògan només serveix per respectar la falta de respecte als musulmans. La societat està perdent en drets el que guanya en hipocresia. Com va remarcar Joaquim Bosch, en la època de més activitat d’ETA, només arribaven als tribunals 2 o 3 casos d’enaltiment del terrorisme, i ara arriben més de 30. Conforme la societat es va tornant més laxa en la defensa dels seus drets, més es vulneren. Prova d’això és que el partit que va aprovar la Llei Mordassa, va ser el més votat en les passades eleccions generals.

Estem patint un retrocés de drets, i la societat no es mobilitza per impedir-ho. Hi var haver un connat amb el 15M, quan es van omplir les places semblava que la revolució estava a punt d’esclatar. Però la mobilització esgota, i s’ha d’estar molt conscienciat per no defallir. Els poders ja s’encarreguen d’això, de desconscienciar-nos, de desmobilitzar-nos, de crear una opinió contra els que reclamem i exercim la llibertat, i la societat hi cau. Hi cau amb el “per tenir seguretat s’han de retallar llibertats”, hi cau amb el “sense pau social hi ha inestabilitat”... caiem, caiem, i caiem de quatre grapes...

Doncs, ja està be de caure! Ja és hora d’aixecar-se. De dir prou, de prendre consciència del que som, del que podem fer, i del que podem ser. És hora de ser ferms contra la repressió, contra la injustícia social, contra l’immobilisme i la passivitat. És hora de ser solidaris amb els que pateixen, amb els injuriats, amb els que lluiten pels seus drets. És hora de ser lliures.

La cosificació dels animals a les festes populars

La Festa dels Tres Tombs, és una festa arrelada a la nostra terra, fruit de la tradició dels traginers i dels pagesos de beneir els seus animals perquè tinguessin bona salut i poguessin fer la seva feina. Aquesta tradició, nascuda en un temps on la utilització dels animals com a eina formava part del motor de la maquinària que permetia la subsistència de la societat, s’ha perpetuat en el temps, i avui dia, com a part de la memòria i la tradició popular, a molts municipis és celebra la Festa dels Tres Tombs per la festivitat de Sant Antoni Abad.

A Calafell, enguany es celebrarà la 67a edició d’aquesta festa. En aquesta festivitat, i sense restar importància a la fira artesana i gastronòmica, el principal atractiu son els animals que participen als Tres Tombs. En aquests tipus de festivitats, els animals atreuen, especialment famílies. Als nens i les nenes els hi agrada veure animals que no acostumen a veure habitualment, i moltes famílies segueixen la tradició de la festivitat, portant a les seves mascotes perquè siguin beneïdes.

Per tant, ens trobem en una festivitat, plena de nens i nenes expectant per veure els animals desfilant. Això sembla un fet festiu i molt trivial, però, si reflexionem una mica, és un fet que té una importància molt rellevant, ja que la percepció que tinguin els infants dels animals en aquest dia, els influenciarà en la percepció del que és un animal, i de perquè serveix, i de quina es la relació que té l’esser humà amb ell. Sí, com és el cas, els nens perceben que els animals de tir, només serveixen per tirar d’un carro, acabaran entenent que un animal de tir és una eina, una eina viva, però una eina al cap i a la fi.

Personalment, crec que aquesta es una trista tasca pedagògica. Com més avença la nostra societat a nivell tecnològic, menys necessaris son els animals per la nostra subsistència, i com més avença la nostra societat moralment, més sensibilitat tenim amb els animals. Per exemple, els correbous es percebien com una festivitat sana i normal fins fa relativament poc, però, a mesura que la nostra societat evoluciona, cada cop hi ha més gent que ho veu com una barbàrie.

No em malinterpreteu, no vull dir que la Festa dels Tres Tombs sigui una barbàrie. Normalment, els animals que en participen tenen bona salut, estan ben cuidats, lliures de maltractament, i els carros dels que tiren son més d’atrezzo que de càrrega, per lo que no han de fer grans sobreesforços tirant d’ells. El que crec que ens hem de replantejar, és de si volem que els infants, i la societat en general, percebin que obligar a un animal a treballar tirant d’un carro és normal, o fins i tot festiu.

En aquesta festivitat, acabem cosificant els animals, i la cosificació és perillosa, perquè les coses no pateixen, no tenen sentiments, només estan per fer-les servir, i quan ja no serveixen, ens desfem d’elles. Crec que, com a societat moderna, ens hauríem de replantejar aquest tipus de festivitats on fem participar els animals, i canviar aquesta concepció que en tenim d’ells. Aquestes festivitats s’haurien de basar en el respecte als animals, com ja es fa amb les mascotes que es porten a beneir, i haurien de servir com a tasca pedagògica perquè els infants admirin i respectin tots als animals.