El canvi possible

Catalunya necessita un procés constituent propi, no supeditat a cap marc legal, construït des de la base, que ha d'integrar a tots aquells sectors que vulguin trencar amb el règim del 78 i que s'ha d'engegar amb la realització d'un referèndum vinculant amb una pregunta clara i concisa, amb garanties, i amb el suport de la institució pública catalana.

Partint d'aquesta base, i tenint en compte que la millor forma de realitzar un referèndum vinculant amb garanties a Catalunya és fer-ho emparat en la legalitat de l'Estat Espanyol, i observant l'aparició a l'Estat Espanyol d'un nou motor polític que té possibilitats d'hegemonitzar l'esquerra a l'Estat, i de constituir-se com un motor de canvi que també pot engegar un procés constituent a l'Estat Espanyol, des del nostre punt de vista, l'estratègia amb més probabilitats d'èxit, entenent per èxit el ple exercici del dret a decidir, i l'acceptació pacífica i democràtica d'aquesta decisió, ha estat influenciar en les eleccions generals que es van celebrar el passat 20 de desembre, i que van trencar amb el bipartidisme, obrint la porta a trencar amb la situació d'immobilisme actual en la qüestió de la plurinacionalitat de l'Estat Espanyol, i també en les que es van celebrar aquest 26 de juny, on, malauradament, el resultat obtingut per l'esquerra transformadora a l'Estat ha estat molt per sota del previst.

Avui dia, tot apunta a un canvi de tendència política a l'Estat Espanyol, engegat per diferents causes: les noves generacions que assoleixen l'edat de votar, la desesperada situació de milions de famílies en risc d'exclusió, i la indignació del que el mateix Estat denomina com a nacionalismes perifèrics per la contínua imposició del nacionalisme espanyol a tot l'estat. Tot, i que aquest canvi és tangible, com ho demostren gairebé 5 milions de vots a Unidos Podemos i la resta de confluències, també és cert que no aquest no es presenta com un canvi que pugui dona sortida a l'esgotament del règim del 78 a curt termini.

Mentrestant, l'actual configuració de les forces polítiques a l'Estat, amb una àmplia majoria de l'immobilisme constitucional, deixa en una situació molt complexa i molt delicada a les diferents nacions que conformen l'Estat Espanyol. Ara per ara és molt probable que es formi un govern, de dretes, liberal i extremadament centralista, que no donarà treva ni sortida a les aspiracions nacionals dels pobles de l'Estat.

Això dóna per demostrat que l'Estat Espanyol necessita canvis més dràstics que facin trontollar els pilars hereus del franquisme que encara el fonamenten, i l'actual situació d'emergència social i econòmica que pateixen els i les ciutadanes d'arreu de l'estat, els continus greuges comparatius entre diferents territoris, i el desastrós repartiment dels impostos recaptats als diferents territoris, fan més que necessari un canvi ràpid, radical, una ruptura que esquerdi aquests pilars per tal que el règim del 78 caigui, i l'Estat Espanyol avanci cap a una república federal, on tinguin cabuda aquells pobles que es vulguin incorporar, d'igual a igual, com pobles germans, o que puguin abandonar aquells pobles que considerin que han de seguir sols el seu camí.

Tampoc podem obviar la situació europea, en un context de tendència neoliberal, en el qual els estats perden sobirania enfront dels grans capitals, i on els nostres drets es converteixen en mercaderia en mans transnacionals, on la globalització i la descentralització de la industria allunya els mitjans de producció de les classes treballadores europees, i on els interessos del capital prevaleixen per sobre del respecte i la conservació del medi ambient, i, en general, del bé comú.

Ara per ara, en aquest escenari, l'estratègia que se'ns planteja amb més garanties d'èxit per aconseguir aquest objectiu, és la ruptura del poble de Catalunya amb l'Estat Espanyol, no com un procés d'exaltació nacional en el que construïm una nació-estat, sinó com un procés d'alliberament nacional, on el nostre poble, com a nació, es lliuraria de l'opressió practicada pels hereus del franquisme, i on les classes populars catalanes s'apoderin per prendre el timó d'un nou estat, construït i fonamentat en els principis del socialisme, l'ecologisme, el feminisme i la radicalitat democràtica.

És per això que, ha arribat l'hora que les esquerres que coexistim a Catalunya, aparquem les nostres diferències quant al futur del poble de Catalunya com a nació, i releguem aquesta decisió en el nostre poble, apostant per la realització d'un referèndum vinculant, amb garanties i amb el suport internacional, sense que aquest estigui supeditat al marc legal espanyol. I que, alhora, comencem a treballar en el desenvolupament d'un procés constituent propi, que esdevingui un procés d'alliberament de les classes populars catalanes, com un pas més en la lluita internacionalista de l'alliberament de totes les classes populars del món.

Ara que ha quedat demostrat el fracàs de l'Europa dels Capitals, ha arribat el moment de començar a construir l'Europa dels Pobles. Cal més que mai trencar amb aquesta tendència neoliberal que vol tancar fronteres a les persones, però obrir-les al capital, cal trencar amb els governs liberals que venen els nostres drets als grans capitals, cal trencar amb les polítiques austericides que imposa la Troika, i cal trencar amb el nepotisme i el clientelisme imperant a l'administració pública. Però també cal trencar amb aquesta tendència neoliberal i austericida que impera a Catalunya.

És per això que ara és el moment de les esquerres, és el moment de ser constituents, és el moment de rebel·lar-nos, de trencar amb el règim del 78, amb el neoliberalisme, amb la corrupció, i amb el feixisme emergent. Ja no només es tracta de la llibertat del nostre poble, ara la resta de pobles de l'Estat, i d'Europa ens necessiten. Siguem la seva malaltia que acabarà amb el capitalisme salvatge i depredador que ens espolia, ens precaritza i ens roba els nostres drets. Siguem l'exemple que l'apoderament de les classes populars és possible. Siguem el model a seguir per la resta dels pobles d'Europa. Siguem la veu que diu prou, siguem la veu que deu que ara és el nostre moment. Som-hi!

Enemics del dret a decidir.

El dret a decidir és el dret més fonamental d’un poble, ja que és un dret que possibilita la garantia de tots els altres.

Però, tot i així, sembla que aquí, a Catalunya, en aquest moment ple d’èpica i de polítiques buides, el dret a decidir ja s’ha superat. Ja ningú parla d’ell, i als qui ho fem, rebem una pluja de crítiques, normalment acompanyades d’acusacions de demagògia, de falsedat, i fins i tot d’insults, per cert, molts d’ells classistes i xenòfobs.

És de suposar que, en un poble que aspira a alliberar-se de la opressió d’un estat arcaic i oligàrquic i governat per ultra-nacionalistes, la defensa del seu dret a decidir sigui el cavall de batalla en la lluita per la seva alliberació. Sembla lògic que, en aquesta lluita acarnissada contra l’opressor, es teixissin aliances entre els diferents subjectes polítics que busquen aquest alliberament. Fins i tot sembla lògic fer-ho, per escàndol d’alguns, amb la resta de pobles germans que també son víctimes d’aquesta opressió. Però, certament, la política catalana de l’últim any, escapa a tota lògica. Les últimes eleccions autonòmiques van escenificar el fracàs més rotund i absolut del “procés”, en, les forces que hegemonitzen l’independentisme, abandonar la defensa del dret a decidir, i voler imposar un procés d’alliberació per la força de l’acció parlamentària. Clar, aquest error passa factura, i el Govern de la Generalitat es troba en una situació de total i absoluta ingovernabilitat, fruit, per una banda, de la incapacitat de la dreta liberal catalana de liderar amb ma ferma la resta de forces, i per una altra, fruit del seu interès de voler aprofitar la seva posició de govern per imposar les seves polítiques neoliberals, basades en l’austericidi imposat per la Troika. Clar, quan s’intenten imposar aquestes polítiques en un Parlament, que presumptament obeeixen un mandat democràtic per construir un estat, sense haver abordat prèviament quin tipus d’estat seria, sense haver realitzar una pregunta clara i concisa a la població, i reforçat en gran part per un conjunt de la població que està en contra d’aquestes polítiques neoliberals que s’intenten imposar, succeeix que el govern en qüestió és incapaç de realitzar acció política. Si a tot això li sumem la enorme pressió mediàtica que s’exerceix des dels mitjans de comunicació (tant públics com privats) controlats i manipulats per aquesta dreta neoliberal que cada cop en demostra menys escrúpols, ens trobem en una plena situació d’enfrontament entre aquesta dreta que ja no és hegemònica, i la resta de forces contràries, no només amb la dreta unionista, sinó també entre les diferents forces independentistes o constituents.

Ara ens trobem en un punt d’inflexió, potser un punt doble. Ens trobem amb la impossibilitat de la Generalitat d’aprovar uns pressupostos que, l’unionisme aprovaria per liberals, però no ho fa per desgastar l’independentisme, i per l’esquerra son inacceptables per ser uns pressupostos que incrementen la tendència neoliberal i la destrucció de lo públic a Catalunya. I per un altra banda ens trobem amb unes eleccions generals, on, per primera vegada en la democràcia moderna, una força que hegemonitza l’esquerra espanyola parla sense cap vergonya de plurinacionalitat, i ofereix al poble de Catalunya el que l’immobilisme de Populars i Socialistes ens han negat: el dret d’escollir el nostre futur de forma pacífica, democràtica, i amb garanties legals.

Per les forces que porten anys predicant aquest discurs, això és un problema incòmode. Tota la èpica i la parafernàlia del processisme s’ha fonamentat en el presumpte l’odi que ens profereixen els espanyols i les espanyoles, i ara, trobar-se amb 6 milions de vots que el que mostren és solidaritat amb els pobles que ens sentim oprimits, els desmunta el seu discurs. L’esquerra catalana, i parlo de l’esquerra de fets, no de l’esquerra de paraules, sempre ha defensat aquest dret, i els que ens hem mantingut a l’esquerra no l’hem abandonat. I ara ens trobem que, l’esquerra hegemònica a tots els indrets de l’estat, també el defensa. Això demostra que alguna cosa a Espanya està canviant, en contra del dogma estigmatitzador que predica el processisme, de la Espanya immòbil que no canvia, que odia als catalans i les catalanes, i que sempre imposen el seu neofeixisme. Però la situació és ben diferent, la irrupció del 15M, el fenomen Podem, i ara el front d’esquerres Unidos Podemos, no són la primera força a l’estat, però sí han hegemonitzat l’esquerra, amb un creixement meteòric, i tot això, tenint en compte que el discurs de la plurinacionalitat que es divulga a Catalunya, és el mateix a la resta de l’estat.

Aquesta realitat, aquest aire de canvi, fa por a aquells que aprofiten la innegable opressió dels governs de l’Estat Espanyol, dels quals, per cert, han participat. En el moment en que un govern de l’estat ens entengui, ens deixi d’ofegar, i ens deixi decidir, hauran de començar a donar explicacions, de perquè han espoliat els nostres serveis públics, de tota la xarxa clientelista que mantenen, i de perquè han renunciat al nostre dret a decidir.

Per això, no sorprèn que, les forces independentistes, hagin decidit que les forces que anem a defensar el nostre dret a decidir a Madrid, juntament amb la resta de companys i companyes de l’estat, som el seu enemic. La prova d’això son els continus atacs, acusacions de populisme, o directament acusacions d’engany. ¿No se suposa que, si defensem el nostre dret a decidir, hem de fer junts i juntes aquesta batalla? Llavors, ¿perquè gasten la seva munició amb nosaltres, i no amb el veritable enemic: l’immobilisme de la triple entente entre populars, socialistes i ciutadans? Com a mostra un botó: el passat dissabte a la nit a Calafell, les Joventuts Nacionalistes de Catalunya, van tapar els cartells d’En Comú Podem amb els seus, amb cola i tot. Sorprenentment, on ho van fer, hi havien cartells d’altres partits, d’ERC, del PSC i de Ciutadans, però, només van tapar els d’En Comú Podem! ¿Perquè? Perquè ens han assenyalat com el seu enemic.

Nosaltres som els que desmuntem aquest discurs buit de que tots els mals del nostre poble son culpa de Madrid, i on la mala gestió de la Generalitat, el clientelisme, el 3%, l’espoli de lo públic, queda justificat perquè Espanya ens roba. Nosaltres destapem aquesta mentida de que Espanya mai canviarà, demostrant un canvi important en la societat espanyola que es reflexa a les urnes. Nosaltres anem a Madrid a defensar que el poble de Catalunya ha de decidir el seu futur, i ho fem acompanyats de valencians i valencianes, gallecs i gallegues, castellans i castellans, andalusos i andaluses, etc. Nosaltres som la prova de que, la esperança de canvi a l’Estat que ells neguen, existeix, i està més a prop del que sembla. Nosaltres els assenyalem amb el dit, i quan ells diuen que les retallades en sanitat, la disminució de la despesa social, la manca d’infraestructures, la manca de recursos al sistema educatiu, que tot això, tot això és culpa de Madrid, quan ho diuen, nosaltres els assenyalem amb el dit, i els diem que menteixen. Per això ens ataquen. I per això, quan ells ens assenyalen com l’enemic de Catalunya, nosaltres els hi tornem a dir que menteixen, perquè el que volen dir, és que som el seu enemic, i ells, com ja ens han demostrat moltes vegades, es pensen que Catalunya és seva, per això els hi costa molt discernir entre els seus enemics, i els enemics del poble de Catalunya.

Nosaltres tenim un enemic: la dreta, el neoliberalisme, el capitalisme salvatge que destrueix els nostres drets, començant pel més fonamental, que és el nostre dret a decidir, però també el dret a la educació, a la sanitat universal, als transports dignes, a un medi ambient digne. I tenim aliats, que son els i les que lluiten per defensar aquests drets, començant pel més fonamental, el dret a decidir. Ara la pregunta és, ¿qui és l’enemic del poble de Catalunya? ¿Aquells que diuen defensar el dret a decidir, i desprès ens el neguen, juntament amb la resta de drets, o aquells que el defensem?

---

El derecho a decidir es el derecho más fundamental de un pueblo, ya que es el derecho que posibilita garantizar todos los demás.

Pero, aun así, parece que aquí, en Cataluña, en este momento lleno de épica y de políticas vacías, el derecho a decidir ya se ha superado. Ya nadie habla de él, y, los que lo hacemos, recibimos una lluvia de críticas, normalmente acompañadas de acusaciones de demagogia, falsedad, e incluso insultos, por cierto, su mayoría clasistas y xenófobos.

Es de suponer que, en un pueblo que aspira a liberarse de la opresión de un estado arcaico, oligárquico y gobernado por ultra-nacionalistas, la defensa de su derecho a decidir sea el caballo de batalla en la lucha por su liberación. Parece lógico que, en esta lucha encarnizada contra el opresor, se tejan alianzas entre los diferentes sujetos políticos que buscan esta liberación. Hasta parece lógico hacerlo, para escándalo de algunos, junto con el resto de pueblos hermanos que también son víctimas de esta opresión. Pero, ciertamente, la política catalana del último año, escapa a toda lógica. Las últimas elecciones autonómicas escenificaron el fracaso más absoluto y rotundo del proceso, en cuanto a que, las fuerzas que hegemonizan el independentismo, abandonaron la defensa del derecho a decidir, i quisieron imponer un proceso de liberación por la fuerza de la acción parlamentaria. Claro, este error pasa factura, y el Govern de la Generalitat se encuentra en una situación de total y absoluta ingobernabilidad, fruto, por una parte, de la incapacidad de la derecha liberal catalana de liderar con mano firme el resto de fuerzas, y por otra, por su interés de querer aprovechar su imposición de gobierno para aplicar sus políticas neoliberales, basadas en el austericidio impuesto por la Troika. Claro, cuando se intentan imponer estas políticas en un Parlament, que presuntamente obedece un mandato democrático para construir un estado, sin haber abordado previamente que tipo de estado sería, sin haber realizado una pregunta clara y concisa a la población, y reforzado en gran parte por un conjunto de la población que está en contra de estas políticas neoliberales que se intentan imponer, sucede que el gobierno en cuestión es incapaz de realizar acción política. Si a todo esto les sumamos la enorme presión mediática que se ejerce desde los medios de comunicación (públicos y privados) controlados y manipulados por esta derecha neoliberal que cada vez muestra menos escrúpulos, nos encontramos en una total situación de enfrentamiento entre esta derecha que ya no es hegemónica, y el resto de fuerzas contrarias, no sólo contra la derecha unionista, sino contra las diferentes fuerzas de la izquierda independentista o constituyente.

Ahora, nos encontramos en un punto de inflexión, tal vez en un doble punto de inflexión. Nos encontramos con la imposibilidad de la Generalitat de aprobar unos presupuestos que, el unionismo aprobaría por liberales, pero no lo hace para desgastar al independentismo, y para la izquierda son inaceptables por ser unos presupuestos que incrementan la tendencia neoliberal i la destrucción de lo público en Catalunya. Y por otra parte, nos encontramos en unas elecciones generales donde, por primera vez en la democracia moderna, una fuerza que hegemoniza la izquierda española habla sin ninguna vergüenza de plurinacionalidad, y ofrece al pueblo de Cataluña lo que el inmovilismo de Populares y Socialistas siempre nos han negado: el derecho a escoger nuestro futuro de forma pacífica, democrática, y con garantías legales.

Para las fuerzas que llevan años predicando este discurso, esto es un problema incómodo. Toda la épica y la parafernalia del procesismo se ha cimentado en el presunto odio que nos profesan los españoles y las españolas, y ahora, encontrarnos con más de 6 millones de votos que, lo que demuestran es solidaridad con los pueblos oprimidos, desmonta su discurso. La izquierda catalana, y hablo de la izquierda de hechos, y no sólo de palabras, siempre ha defendido este derecho, y los que nos hemos mantenido a la izquierda no lo hemos abandonado. Y ahora, nos encontramos que, la izquierda hegemónica en prácticamente todos los territorios del estado, también defiende este derecho. Esto demuestra que algo está cambiando en España, en contra del dogma estigmatizador que predica el procesismo, de la España que nunca cambia, que odia a los catalanes y las catalanas, y que siempre imponen su neofascismo. Pero, la situación es muy diferente, la irrupción del 15M, el fenómeno Podemos, y ahora el frente de izquierdas Unidos Podemos, no son la primera fuerza política en el estado, pero sí ha hegemonizado la izquierda, con un crecimiento meteórico, y todo esto teniendo en cuenta que, su discurso de la plurinacionalidad del estado que predica en Cataluña, es el mismo que predica en el resto del estado.

Esta realidad, este aire de cambio, provoca miedo en aquellos que aprovechan la innegable opresión de los gobiernos del Estado Español, de los cuales, por cierto, ellos han participado. En el momento en que un gobierno del estado nos entienda, deje de asfixiarnos, y nos deje decidir, tendrán que empezar a dar explicaciones de porque han expoliado nuestros servicios públicos, de toda su red de clientelismo y nepotismo que mantienen, y de porqué renunciaron al derecho a decidir.

Por eso, no sorprende que, las fuerzas independentistas hayan decidido que las fuerzas que vamos a defender nuestro derecho a decidir en Madrid, junto con el resto de compañeros y compañeras del estado, seamos su enemigo. La prueba de ello son los continuos ataques, acusaciones de populismo, o directamente de engaño. ¿No se supone que, si defendemos nuestro derecho a decidir, hemos de hacer juntos y juntas esta batalla? Entonces, ¿por qué gastan su munición con nosotros, y no con el verdadero enemigo: el inmovilismo de la triple entente PP-PSOE-C’s? Como muestra un botón. El pasado sábado por la noche en Calafell, las Joventuts Nacionalistes de Catalunya taparon los carteles de En Comú Podem con los suyos, los encolaron encima. Sorprendentemente donde lo hicieron había carteles de otros partidos, de ERC, del PSC i de C’s, pero sólo taparon los de En Comú Podem. ¿Por qué? Porque nos han señalado como su enemigo.

Nosotros somos los que desmontamos este discurso vacío de que todos los males de nuestro pueblo son culpa de Madrid, i donde la mala gestión de la Generalitat, el clientelismo, el 3%, el expolio de lo público, queda justificado porque España nos roba. Nosotros destapamos esta mentira de que España nunca cambiará, demostrando un cambio importante en la sociedad española que se refleja en las urnas. Nosotros vamos ya Madrid a defender que el pueblo de Cataluña tiene que decidir su futuro, y lo hacemos acompañados de valencianos y valencianas, de gallegos y gallegas, de castellanos y castellanas, de andaluces y andaluzas, etc. Nosotros somos la prueba de que la esperanza de cambio en el estado que ellos niegan, existe, y está más cerca de lo que existe. Nosotros los señalamos con el dedo, y cuando dicen que los recortes en sanidad, en educación, en gasto social, la falta de infraestructuras, la falta de recursos en el sistema educativo, que todo esto, es culpa de Madrid, cuando lo dicen, nosotros los señalamos y les decimos que mienten. Por eso nos atacan. Y por eso, cuando nos señalan como el enemigo de Cataluña, nosotros les volvemos a decir que mienten, porque lo que quieren decir, es que somos su enemigo, y ellos, como nos han demostrado ya muchas veces, creen que Cataluña es suya, por eso les cuesta mucho discernir entre los enemigos del pueblo de Cataluña, y sus enemigos.

Nosotros tenemos un único enemigo: la derecha, el neoliberalismo, el capitalismo salvaje que destruye nuestros derechos, empezando por el más fundamental, que es nuestro derecho a decidir, pero también el derecho a la educación, a la sanidad universal, a los transportes dignos, a un medioambiente digno. Y tenemos aliados, que son los y las que luchan por defender nuestros derechos, empezando por el más fundamental de ellos, que es el derecho a decidir. Ahora, la pregunta es, ¿Quién es el enemigo del pueblo de Cataluña? ¿Los que dicen defender nuestro derecho a decidir, y después nos lo niegan, junto al resto de derechos, o aquellos que los defendemos?