Apreciat Vicent Sanchís

Apreciat Vicent Sanchís. He llegit el seu magnífic article a Nació Digital, on es preguntava “com s’ho faran ells, el 28 de setembre”.

En primer lloc, dir-li que ignorava que en una futura República Catalana, estigui previst classificar als ciutadans i ciutadanes entre “nosaltres i ells”, ja que això no té gaire relació amb el discurs progressista i democràtic que defensen la majoria d’independentistes. Per si encara no s’ha adonat, aquesta classificació entre ciutadans bons i dolents, es no només patètica, sinó que és ofensiva, i més pròpia dels totalitarismes que no de la República Catalana amb la que molts somiem.

En segon lloc, dir-li que hi ha un “front del no” clarament definit, es un greu error, segurament intencionat. El “Sí”, com vostè anomena, de la CUP, és ben diferent del de Junts el Sí, i atribuir un hipotètic “No” a Catalunya Si Que és Pot, alienant-lo amb la dreta nacionalista espanyola que resideix a Catalunya, és un altre error intencionat, que a més és de molt mal gust.  

Ja per últim, dir-li que molts estem molt farts de que gent com vostè, es dediqui a monopolitzar y polaritzar el debat polític de la nostra nació. Ja sabem que el 27S es un moment històric, y que els polítics ens han convocat a prendre una decisió. Però li explicaré una cosa, en política, no tot és blanc o negre. Hi ha tot un ventall de grisos entre mig, que és mereixen tot el respecte del mon. Molts independentistes, com jo, ens sentim frustrats per aquest discurs de “només Junts pel Sí i la CUP són els independentistes de veritat”. Estem farts de que enfronteu a ciutadans els uns, amb els altres. Si vol un consell, en lloc de classificar-nos segons el vostre criteri, i preguntar-se que farem nosaltres el 28S, pot dedicar-se a gaudir de la varietat ideològica que existeix al nostre país, i a entendre que integrar tota aquesta varietat, és un valor afegit en la construcció d’una futura República Catalana.

http://www.naciodigital.cat/opinio/11316/faran/ells/28

Avui he descobert que no sóc independentista

Ja fa un temps que creia que sí que ho era. He anat a les manifestacions de l'11S, vaig fer de voluntari el 9N, i ideològicament sempre que he cregut que Catalunya hauria de ser un estat, per donar sortida a les aspiracions nacionals del nostre poble, fins i tot formo part d'un corrent crític del meu partit que es diu Compromís per la independència. Però es veu que tot això no basta.

Aquests dies m'he adonat que per ser independentista cal alguna cosa més. Cal que alguns escollits per un poder superior, determinin que ho ets o no ets. I tinc comprovat que, perquè aquests escollits t'ungeixin amb el do de l'independentisme, cal acceptar certs dogmes, i realitzar certs actes de fe. Per exemple, cal acceptar que el Parlament de Catalunya, amb 68 diputats, i sense referèndum previ, és sobirà per declarar la independència de Catalunya sense cap referèndum previ. També cal acceptar que en aquestes eleccions, no escollim diputats, sinó que votarem Sí o No. Evidentment, només aquests escollits, en possessió de la veritat absoluta, poden decidir que significa el Sí, o que significa el No. Si no acceptes aquests dogmes, ja no ets dels bons, ets un traïdor a la pàtria, el que aquí anomenem un botifler. Tant se val que vulguis treballar per aconseguir la llibertat del poble de Catalunya, la teva lluita no val, estàs contra el teu propi poble, i val més que t'aturis, i deixis construir el camí cap a la llibertat als veritables coneixedors de la fe.

Clar, això em dol. Jo que sóc un pobre federalista d'Esquerres, que creu que el federalisme a l'Estat Espanyol ja no és possible, i que l'únic camí que queda és el de la ruptura amb el règim, em sento rebutjat. Jo que he renunciat al somni d'una Espanya federal, amb pobles germans que es governen a si mateixos, i que mantenen una relació de fraternitat, d'igual a igual, entre ells, i amb la resta dels pobles d'Europa, em sento frustrat. Jo que he cregut que el millor revulsiu que pot tenir l'Estat Espanyol per reformar-se i modernitzar-se, és la independència de Catalunya, ara em sento confós. I això em dol.

Vaig apostar per la independència de Catalunya com un moviment d'esquerres, com un moviment transformador, apoderador de la ciutadania. Però ara això ja no val. Si no acceptes la independència perquè sí, no ets independentista. Si creus que el plebiscit del 27S és una eina per perpetuar la impunitat de les elits catalanes, ets un traïdor a la pàtria. Si qüestiones la gestió del Govern de CiU en matèria social, estàs carregat d'odi.

En definitiva, si no acceptes el dogma establert, ja estàs fora. Has d'acceptar la independència perquè sí, com un acte de fe. Resulta que la independència és miraculosa, i pot convertir els majors privatitzadors i estafadors de la història de la nostra terra en herois que ens portaran cap a Ítaca, com aquell qui transforma l'aigua en vi. La independència consisteix a oblidar l'acceptació del colonialisme durant 30 anys per determinades formes, en perdonar a aquell qui abraci el dogma. La independència consisteix a carregar amb insults i faltes de respecte a aquells que no abracin la fe, a aquells que no vulguin seguir el camí cap a Ítaca marcat pel nostre messies, que per cert, va molt per la dreta.

He arribat a la conclusió que això no m'agrada. L'independentisme oficialista i postulat pels escollits no és la meva ideologia, ja no sóc independentista. Així que, sí algun té un mot per descriure una persona que vol que Catalunya esculli el seu futur de forma pacífica, lliure i democràtica, i que a més creu que aquest futur ha de ser un nou estat social, radicalment democràtic, integrador, que tingui una relació de fraternitat i solidaritat amb la resta de pobles del món, si algun coneix un mot per descriure una persona que vol un nou estat per Catalunya, però que abans de construir-lo vol saber com serà aquest estat, que me'l digui, perquè jo, ja no sóc independentista, no m'identifico amb el sectarisme, ni amb la intolerància.

Un plebiscit social

Comença el llarg i tortuós camí que ens ha de portar a les eleccions del 27S. Aquestes eleccions s’han presentat en clau plebiscitària sobre el futur de Catalunya, però els convocants, han obviat qualsevol qüestió social al respecte.

Tots coincidim en que estem davant d’un moment històric, d’una oportunitat que mai no es repetirà. Per això, hem de ser ambiciosos. Som moltes les veus que a Catalunya coincidim en contra de les polítiques d’austeritat, de les formes de la vella política, de la corrupció, i del model neoliberal que se’ns imposa des de la Troika. I, casualment, aquestes mateixes veus, coincidim en que Catalunya ha de ser un poble lliure i sobirà, i que ha d’escollir el seu destí de forma pacífica i democràtica.

Així doncs, perquè dividir-nos? El plebiscit nacional és perfectament compatible amb el plebiscit social, però els polítics neoliberals, ens l’han negat. Aquest és el xantatge de la dreta catalana, fer-nos creure que sense ells, no és possible construir una Catalunya lliure. Ens plantegen un nou país, amb model de continuïtat amb el sistema, ruptura amb l’estat, i continuïtat amb el BCE, amb l’FMI, amb la banca i amb les elits.

Que equivocats que estan. En paraules de Salvador Seguí, l’únic enemic que tenim a Catalunya, és el mateix que tenim a Madrid: el capitalisme. És el capitalisme salvatge el que impulsa les polítiques centralitzadores de l’Estat, és el capitalisme salvatge el que exigeix l’espoli i el dèficit fiscal que pateix el poble català, i és el capitalisme despietat el que enfronta a les classes populars tapant amb banderes les desigualtats que provoca.

No li fem el joc a les elits. Continuem amb el nostre plebiscit, el plebiscit nacional, però no ens conformem amb les molles, agafem el pa sencer. Convertim aquest plebiscit també en un plebiscit social. No hem de permetre que les nostres aspiracions de sobirania nacional siguin segrestades pels liberals, no cedim els nostres drets socials a canvi dels nostres drets nacionals.

Demanem-ho tot. Siguem el canvi social a Catalunya, per construir una Catalunya social, radicalment democràtica, lliure i sobirana per escollir el seu futur, sense xantatges, la Catalunya del 99%. Siguem la llavor del canvi a Europa, siguem la malaltia del capitalisme, la que farà caure l’Europa dels capitals, per construir l’Europa dels pobles.