Neutralidad ideológica.

Hoy he visto un cartel en redes que la agrupación de Ciutadans de Calafell ha compartido, exponiendo los logros que han conseguido con el acuerdo de gobierno que firmaron el pasado año. Como en todo en política, algunas cosas me han parecido bien, otras regular, y otras mal. Ya se sabe, nunca llueve a gusto de todos. Pero hay un punto que me ha llamado mucho la atención: neutralidad ideológica en espacio público.

Es un concepto que, así, sin más y sin profundizar, puede parecer muy noble. Al fin y al cabo, el espacio público es de todas y todos, así que, el hecho de que este sea neutral ideológicamente, parece lo lógico. Sin embargo, ¿en qué consiste la neutralidad ideológica en los espacios públicos? Puede significar muchas cosas, como por ejemplo, la retirada de todos los símbolos que representen a cualquier ideología de los espacios públicos. Pero claro, ese no es el caso, a lo que se refiere el acuerdo de gobierno, no es a la neutralidad ideológica, sino a que se respete la legalidad vigente en lo que se refiere a los espacios públicos, porque, si a lo que se refiriera fuera a la neutralidad ideológica, deberíamos de eliminar todas las banderas del municipio, revisar los nombres de todas las calles, y estar debatiendo permanentemente que ponemos y que no ponemos en un espacio público, no vaya a ser el caso que no vayamos a ser neutrales. Y eso, claro, no es viable.

Hay un hecho que la sociedad debería tener muy claro, y es que, las administraciones públicas, en este caso el consistorio, son gestionadas por políticas y políticos. Personas que hemos escogido para que realicen una gestión de lo público en base a nuestra ideología. Ya desde hace un tiempo, está de moda la desideologización de la política como un término ligado al progreso, son frases que hemos oído, siempre explicadas en un tono muy progresista: “no somos de izquierdas ni de derechas, somos progresistas”, “somos liberales en lo económico y de izquierdas en lo social”, “no somos nacionalistas”. Luego, detrás de estas frases, siempre, siempre aparece un pero. Uno no es de izquierdas ni de derechas, pero cuando se le hacen preguntas concretas, o cuando tiene que hacer propuestas concretas, sus respuestas o propuestas siempre lo llevan a la izquierda o a la derecha, los liberales en lo económico luego te explican que sólo se puede ser de izquierdas en lo social cuando la economía lo permite, lo cual es una visión muy de derechas, y los no nacionalistas, siempre se acaban aferrando a una sagrada legalidad vigente que se construyó fundamentada en un ferviente nacionalismo opuesto a otro. Basta! Los términos ideológicos tienen un nombre por algo, y, normalmente, cuando se habla de neutralidad, o de centralismo, cuando este se materializa se acaba posicionando en un extremo.

Otro día, en otra publicación, ya hablaré sobre esta moda de desideologizar la política, y de cuál es su intencionalidad. Pero ahora, quería hablar de este caso concreto, el del acuerdo de gobierno en Calafell, más concretamente en el apartado que se refiere a la neutralidad ideológica. El ayuntamiento no garantiza una neutralidad ideológica, lo que garantiza es el cumplimiento de la legalidad vigente. Y la legalidad, es ideológica. Cuando una ley te obliga a colgar un símbolo ideológico en la fachada de un edificio público, te está imponiendo una carga ideológica, no está garantizando ninguna neutralidad, porque las leyes, las leyes las hacemos los y las políticas, y como todo el mundo, estamos ideologizados. Cuando un ayuntamiento permite unos determinados símbolos, y no otros, no está respetando ningún tipo de neutralidad ideológica.

Pero, esto que digo, que nadie se lo tome como algo malo. Precisamente, lo público es ideología pura. Lo público representa un concepto ideológico, que tiene un color muy diferente en función de quien lo gestione. En este caso, lo que se describe como neutralidad ideológica en el acuerdo de gobierno, tiene un color muy marcado: el naranja. Y ese color representa la lealtad a las instituciones del estado, y eso, no es neutral, es una ideología pura.

No voy a juzgar esa línea ideológica, a mí no me gusta, pero entiendo y respeto a quien sí que le guste. Al fin y al cabo, se presentaron con ese programa electoral, obtuvieron su representación, y están representando a un conjunto de la ciudadanía que pide esa lealtad, bien por ellas. Pero lo que no está bien, lo que hay que señalar, es que si hablan de neutralidad no están siendo sinceros. Por favor, llamemos a las cosas por su nombre.

Feixisme, ni a Calafell, ni enlloc

Un article publicat a La Xarxa

“Calafell, capital de la ultradreta”. Aquest és el vergonyós titular que alguns mitjans han publicat per explicar una notícia encara més vergonyosa. La plataforma “Respeto”, que aglutina PxC, España 2000 i PxL, farà la seva presentació a Calafell la propera diada de Sant Jordi. És molt curiós que una federació que basa el seu ideari en l’odi i la intolerància s’anomeni així. Ja és un indicatiu del que són i del que busquen. En una societat on el feixisme està malt vist i alhora arrelat, per sobreviure, aquest s’ha de reinventar, canviant les paraules, i mostrant-se com a víctimes enlloc de com a agressors.

Bé doncs, a Calafell no necessitem feixistes, ni al Baix Penedès, ni els necessitem enlloc. Els problemes que atribueixen a la immigració a la nostra comarca no són, com pretenen vendre aquestes formacions, culpa de la immigració, o de la manca de respecte dels immigrants, com el seu nom insinua, sinó culpa de la nefasta gestió política en aquesta matèria, que ha creat un brou de cultiu on la demagògia de la ultradreta s’enriqueix. Està demostrat, ens ho ha demostrat l’experiència, que quan les polítiques d’integració es fan amb cara i ulls, quan la societat acull enlloc d’excloure, la immigració no suposa cap mena de problema, ens al contrari, ens enriqueix com a societat. Aquesta és la resposta que la nostra societat necessita: respecte, col·laboració, comprensió, empatia, solidaritat.

Per això que aquesta plataforma s’anomeni “Respeto”, és profundament cínic. Vivim en una societat carregada de prejudicis, on al racisme està malt vist, però els micro-racismes estan ben arrelats, vivim en la societat del “jo no sóc racista, però…”. I amb això juguen aquesta mena de formacions, amb edulcorar la seva intolerància, o en girar-la a favor seu, construint-se la imatge de víctimes, apel·lant a l’ultranacionalisme i a la por, per amagar el que realment són: feixistes. Però quan arriba el moment de la veritat, quan assoleixen espais de poder, és mostra la seva verdadera faceta: la seva patent incapacitat per a gestionar res, i el seu odi per tot allò que no els agrada.

A Calafell no volem feixistes, ni al Baix Penedès, ni enlloc. Calafell no és la capital de la ultradreta, només cal veure els seus resultats a les passades municipals. Així que, si algú pensa que Calafell és la capital de la ultradreta, de la intolerància i de la xenofòbia, es portarà una desagradable sorpresa.

Reivindiquem la República.

S’acosta el 14 d’abril, i, com cada any, les esquerres celebrarem aquesta efemèride amb concentracions i activitats lúdiques per commemorar l’aniversari de la proclamació de la II República. I és que, les esquerres, tenim una mena de fetitxe amb la simbologia republicana: la Tricolor, “La Niña Bonita”, el lleó... I és que aquest fetitxe no és en va, ja que la simbologia republicana representa, no només tot allò que defensem les esquerres, sinó que, per nosaltres, representa que podem guanyar.

Algú podria pensar que, a dia d’avui, reivindicar la República ja no té cap sentit, que és fruit d’un altra època, podria dir que ja hem superat el franquisme, que la República és un producte d’un altra temps, i que els seus valors ja no tenen sentit, perquè hem superat allò de les dues espanyes. Algú altre podria dir que no cal reivindicar la República, perquè ja estem construint la nostra. Doncs, a uns i als altres, els hi dic que s’equivoquen. Ni hem superat el franquisme, ni podem deixar de reivindicar la República Espanyola, per molt que volem construir la nostra pròpia.

Que no hem superat el franquisme crec que està clar. Tenim una dinastia monàrquica que està lligada i ben lligada, i la mentalitat política de molts polítics que ens han governat, o que han aspirat a fer-ho es hereva del nacional-catolicisme, de l’ultra-nacionalisme espanyol i del centralisme autoritari, i tot això es reflexa en la forma de fer política. Però, potser el segon argument que he donat, pot semblar una mica més polèmic.

¿Perquè els catalans i les catalanes hem de reivindicar la República Espanyola, fins i tot aquells i aquelles que volen una república pròpia? Donaré dos motius molt clars: pragmatisme i per internacionalisme.

Els motius internacionalistes crec que són molt clars. La solidaritat és la tendresa entre els pobles, i el poble català ha de ser solidari, i ha de contribuir a lliurar als pobles germans de la península de les mateixes cadenes que ens tenen segrestats a nosaltres. Quan diem que quan volem seguem cadenes, no cal que seguem només les nostres, hem de ser solidaris amb tots els pobles, i reclamar per tothom allò que també volem per nosaltres. L’actual estat espanyol oprimeix i vexa, no només al poble de Catalunya, sinó a totes les nacions que conformen l’estat, no reconeixent-les com a nacions, o fent-les presses dels mecanismes de l’estat, mitjançant l’asfixia econòmica, els atacs culturals i fins i tot la repressió policial. Tenim dret a marxar, però, crec que és immoral deixar sols als nostres companys de viatge.

Per pragmatisme, els catalans i catalanes que volem una república pròpia, estem condemnat a treballar conjuntament amb aquells i aquelles que volen trencar amb l’actual model de l’estat. Per que junts i juntes sumem més, perquè junts i juntes podem treballar amb les companyes republicanes de la resta de l’Estat, i perquè entre nosaltres és molt fàcil fixar un punt de consens que és el dret a decidir. Crec que per republicans e independentistes és bàsic recuperar el pacte nacional pel dret da decidir, perquè és l’estratègica que més suma, i per que és l’estratègia més democràtica. Evidentment, aquí algú trobarà un problema, i és que el dret a decidir és inassumible en l’actual model d’estat. Però és que d’això es tracta, de trencar amb aquest model, començant des de baix, per la societat, fent trontollar tota l’estructura de l’estat amb un procés constituent propi, amb una àmplia base social, i no amb declaracions institucionals i laberints legals. Quan parlem del dret a decidir hem de tenir clar que aquest no és demana, i no és negocia, s’exerceix, de la mateixa forma que és va exercir la proclamació de la II República: proclamant-la.

Bé, he donat dos motius per reivindicar la República, però hi ha molts més, el fet de que cap esser humà te dret a estar per sobre dels demés, que monarquia i democràcia son termes incompatibles, o que el model d’estat actual està completament esgotat. Cadascú pot reivindicar-la pels motius que més li agradin, o que més vagin amb la seva ideologia, però el que està clar, és que no hem de deixar de reivindicar la República. 

No deixem de reivindicar-la! Salut i República!

Tornar

Montserrat té una mena d’encant, semblant a la màgia, que t’atrapa, i que t’impulsa a avançar en la seva direcció, y cap amunt, sempre cap amunt. És com una mena d’obsessió amb arribar al més alt de la muntanya, i només el final de la pista, o el final de les forces, et poden aturar.

Fa molt de temps que no pedalo per terres montserratines, concretament des de l’estiu passat. Últimament tinc abandonada aquesta terra, amb la que tinc un vincle molt especial, que vaig desenvolupar de petit, quan passava les meves vacances d’estiu en aquesta terra plena de paisatges escarpats, boscos densos i pobles amb encant. Així que, com a penitencia per aquest abandonament, m’imposo un repte que vaig deixar pendent quan vaig marxar d’Olesa de Montserrat: pujar a l’ermita de Santa Cecília sense trepitjar carretera.

Així que, acompanyat de la meva voluntat i la meva bicicleta, enfilo la pista que neix al balneari de la Puda, tot veient la imponent mol de la muntanya de Montserrat al fons, gairebé com estigués a punt de caure’m a sobre. Avenço i avenço, primer cap amunt fins a arribar un moment en que el coll de les Bruixes comença, i, com sempre que es passa per aquest lloc, el seu magnetisme natural et tempta a pujar-lo i a arribar fins al Pla de les Bruixes. Un altre dia parlaré d’aquest lloc, però avui no, avui l’objectiu es troba al front, just davant. Així que, baixo cap al riu, que en aquesta època de l’any baixa ben ple, i pedalo per una pista agradable i humida, on el cant dels ocells m’acompanya fins a arribar a Monistrol.

Com més m’apropo a Monistrol més imponent es Montserrat. La sensació de que la muntanya pot caure damunt teu en qualsevol moment es asfixiant, però alhora existeix una mena de magnetisme que t’atreu, i que et convida a pujar, amunt, amunt, fins al cel. Fent un esforç resisteixo aquest magnetisme i avenço, creuant Monistrol, travessant el seu pont d’arquitectura gòtica, i dirigint-me cap al cementiri, on començarà la pista que ressegueix el torrent del Tortuguer.

Aquí comença la ruta de debò. Dures rampes, de pedra solta, molt tècniques, un desnivell constant que em fa treure el fetge. Aquests trams m’atreuen, ja que la concentració necessària em fa oblidar-ho tot, només existeix la pista, la terra, les pedres, la incansable gravetat que amenaça amb enviar-me a terra al més mínim error. La pista puja i puja, darrera una rampa ve un altra, i la muntanya cada cop es fa més gran, cada cop més a prop. Amunt i amunt i amunt, les cames cremen, el cor es queixa, i els pulmons no donen abast. Diuen que per enfilar un port de muntanya cal una certa bogeria, i es ben cert, el cos m’envia constantment senyals de que m’haig d’aturar, de que fer aquest esforç és inútil e innecessari, però hi ha alguna cosa, algun mecanisme ancestral, que no es rendeix, i que et fa pujar i pujar. Sempre amunt.

La pista finalitza en un carrer d’una urbanització perduda en mig de Montserrat. L’ermita de Santa Cecília sembla que queda a tocar, poc més d’un quilòmetre em separa d’ella. Però, encara no és el moment. El carrer ens permetria arribar a l’ermita per la carretera, però aquest no és el repte. Anant contra el sentit comú segueixo el carrer en direcció contraria, en direcció a Castellgalí, fins a arribar al Prat, un petit nucli urbà que queda al nord de la muntanya, i que ens ofereix una panoràmica espectacular de Montserrat. Allà neix la pista que busco. Travesso carrers plens de cases unifamiliars, cadascuna única a la seva manera, fins a arribar a la pista que em portarà a Santa Cecília. Aquesta està senyalitzada, indica una hora de camí a peu.

Aquí comença el tercer port de muntanya de la jornada. Un altre cop amunt, amunt i amunt, aquesta vegada amb un desnivell més suau, més assumible, però constant, llarg i constant. Les cames es tornen a queixar per l’esforç, i es que el Tortuguer no es cosa menor. Aquesta pista em torna a portar a l’ombra de la muntanya, i de nou torno a sentir el seu magnetisme, la seva atracció, i l’asfixiant sensació de que aquesta s’esfondrarà damunt meu en qualsevol moment. Amunt, amunt i amunt un altre cop. En aquesta pista em puc permetre el plaer de contemplar les agulles escarpades i els cims de la muntanya: el Cavall Bernat, Sant Geroni, Sant Salvador, els Flautats, el Gegant... cada cim és únic, i conforme la pista es va apropant al seu destí, cada angle de cada cim i cada agulla ens ofereix una panoràmica diferent des de cada angle diferent.

Conforme vaig pujant embadalit per la bellesa dels cims, gairebé sense adonar-me arribo a l’ermita, una figura que, encara que imponent, es veu petita en contrast amb l’enormitat de la muntanya que te darrera. Aquí, en aquest pla, es respira la calma. Puc entendre el perquè els monjos benedictins van construir aquesta abadia aquí al segle XI. No sóc religiós, però aquest indret aporta una sensació difícil d’explicar. Potser son els paisatges de roca escarpada salpicada de vegetació, potser és la imponent mol de la muntanya que ho omple tot, potser és un altra cosa que no sé explicar, però el cas és que l’indret transmet una sensació de pau i relaxació absoluta.

Envoltat d’aquesta pau i serenitat faig un petit esmorzar, i sento com les cames se m’adormen per l’esforç realitzat. Em queda un ràpid i frenètic descens per carretera fins a arribar a Monistrol un altre cop, per tornar a resseguir el Llobregat, aquest cop a favor de la corrent, en direcció a Olesa de Montserrat, així que, tot pensant en quan serà la propera vegada que pedalaré per la muntanya de Montserrat, em torno a posar guants i casc, i començo a pedalar cap a casa.