Enemics de la pàtria, o enemics de la societat?

Hi ha una important diferència entre no ser independentista, i ser un enemic de Catalunya. De la mateixa manera que hi ha una important diferència entre ser independentista, i ser un enemic d’Espanya.

Està clar que avui dia hi ha un important debat sobre la qüestió nacional, en això no hi ha cap mena de dubte, i està clar que només hi ha una sortida per aquest debat: la democràtica, sigui en la forma que sigui.

Aquest debat, alguns ens ho intenten vendre com un conflicte, casualment, des de la dreta nacionalista espanyola i des de la dreta nacionalista catalana. Aquí la diferència radica en que la dreta nacionalista espanyola reforça el conflicte amb les eines de govern que té a la ma. El cas és que, si enfoquem la qüestió nacional com un conflicte, qualsevol actitud de resolució d’aquest, serà problemàtic. Si això ho intentem enfocar en un procés purament de sufragi, és a adir, unes eleccions, o únicament un referèndum, se’ns tanca la porta al debat, i tot gira en torn al fet de la independència, o la no independència. Aquest enfocament, ens deixa una societat polaritzada. Polaritzada entre la part de la societat que vol una emancipació de la societat com a estat, i la part de la societat que vol mantenir l’estatus quo actual.

En aquesta situació de manca de debat, no hi ha lloc per res més, o estàs amb mi, o estàs contra mi. La independència de Catalunya, que molts han enfocat com un mitjà per aconseguir un final, es converteix en el final en si mateix. Bé, el que està clar, és que ni tots els independentistes volen una Catalunya independent a tot preu, ni tots els no-independentistes volen “Una España Grande y Libre”. Aquí, entre mig, hi ha moltes opinions, des dels que, com jo mateix, volem l’alliberament del poble català com un pas més en la emancipació de la classe treballadora, als que volen construir una Tercera República Espanyola, on Catalunya tindria un status molt diferent a l’actual. I jo pregunto, ¿un ciutadà o una ciutadana que vol una Catalunya digna, dintre d’un estat espanyol, és un enemic de Catalunya?, ¿un ciutadà o una ciutadana que vol una Catalunya independent, amb un bon veïnatge amb Espanya, és un enemic d’Espanya?

Be, aquí, en resum, el que hem d’assumir es que la qüestió catalana, no és una qüestió d’odi, ni d’ultra-nacionalisme, és una qüestió de drets. Catalunya és una nació, i com a tal, el seu poble, té uns drets. Això, és un fet objectiu, innegable, i aquell que no ho entengui, simplement està aplicant l’ultra-nacionalisme des de l’altra banda. Ara be, la forma d’entendre com es defensen aquests drets, això sí que és subjectiu. Hi ha qui creu que la via de la reconciliació està esgotada, i hi ha qui no. Hi ha qui creu que el primer pas en la defensa es aconseguir un estat, i desprès ja veure que fem. Hi ha qui pensa que la millor forma de garantir els drets nacionals es engegar un procés de transformació social que ens ha de portar a un procés constituent. Hi ha qui creu que es possible mantenir un esperit plurinacional dintre d’un estat espanyol. En fi, hi ha moltes opinions.

Jo, particularment, defenso una postura en aquesta qüestió, i és que Catalunya necessita un nou estat per poder emancipar-se com a societat, però que no ha d’oblidar que la societat espanyola també necessita emancipar-se. I per això, crec que, tots aquells que volem engegar un procés de transformació social, un procés constituent, un procés de revolta pacífica i democràtica que ens ha de portar un model més just, hem de lluitar plegats. Hem de trobar el punt de consens, on hi hagi un ampli ventall de gent que, sense renunciar als seus principis, puguin treballar plegats, i deixar aquesta decisió en mans de la societat. Estic segur que aquest ampli ventall de gent voldrem treballar per evitar que la gent passi gana, fred o foscor, que voldrà evitar que facin a la gent fora de les seves cases, que voldrem lluitar contra les injustícies socials, completament segur. Per això, crec que gent, que vol això, encara que no comulgui amb l’ideari independentista establert des de les elits catalanes, no pot ser enemiga de Catalunya, perquè no és enemiga dels catalans.

Una amarga derrota, i molt per aprendre.

És costum de tots els partits atribuir-se una victòria desprès d’unes eleccions, encara que el resultat hagi estat desastrós. Be, està clar que sempre se’n pot treure profit d’una situació adversa, però atribuir-se una victòria, quan no ha estat així, em sembla desastrós.

Al nostre tancament de campanya ja vam dir que amb el recorregut que havíem tingut com a projecte, el fet de presentar-nos ja es una victòria, i realment ha estat així. Haig de reconèixer que la determinació dels meus companys i companyes ha estat la que ha fet que un projecte que ha passat, de l’èxit al fracàs, i desprès del fracàs a l’èxit, hagi estat a punt d’assolir un èxit rotund.

En aquest recorregut que va començar ja gairebé fa un any, hem patit de tot. Quan els amics de la CUP van marxar, hauríem d’haver intuït que el projecte que volíem portar a terme no funcionaria, i així ens ho va demostrar el dia que Podemos també el va abandonar. Aquest intent de confluir a qualsevol preu, fins a l’últim moment, ens ha causat un greu problema d’identificació. Per una banda Podemos entenent que volíem confondre als potencials votants del seu partit, per un altra els votants d’Iniciativa que no trobaven la papereta del seu partit, i, el cop de gràcia, la candidatura fantasma muntada per la pitjor calanya de Calafell, que encara confonia molt la gent.

És evident que tenim molt per aprendre, i que hem comès errors, molts, però també es cert que en aquest camí que hem recorregut, ho hem tingut tot en contra. Per exemple, ¿com és possible que un projecte tan seriós com Guanyem Barcelona, estigui mesos treballant sense enregistrar la marca?. Bé, això es una falta de serietat i de visió estratègica brutal. Bueno, pot passar, però un cop t’ha passat, ¿com pot ser que, poc desprès, un projecte com Podemos no enregistri el nom amb el que es presenten en molts municipis? Bé, aquests errors no han passat factura a Barcelona, i imagino que per això no tenen importància allà. Però si a això hi afegim que la junta electoral va enregistrar la nostra candidatura com Entesa-CeC, que des de Barcelona en Comú només s’han dignat a tenir-nos en compte per que anéssim a reforçar les candidatures municipalistes fent-nos una foto amb Manuela Carmena a Madrid, i que no ens han reforçat amb cap figura mediàtica en la nostra campanya, ni tan sòls un trist disseny de pancarta... i si ja ens centrem en els factors locals, tenim la candidatura frau Ganemos, el fet de que una de les forces se’ns desvinculés a menys de 2 mesos de les eleccions, i aquest intent del sector sobiranista més conservador d’enfocar les eleccions municipals en clau nacional.

Bé, a tots aquests factors externs, hem d’afegir els erros que, nosaltres mateixos hem comès. El primer d’ells és la identificació, ens hem volgut identificar amb un projecte d’èxit a Barcelona, però clar, Calafell no és Barcelona, si no hagués aparegut la candidatura “Ganemos-Constantí-Si se puede”, hauríem tingut representació, però d’èxit rotund com a Barcelona, res. Un altre error ha estat intentar una confluència de sigles, sense haver treballat prèviament amb les persones. Si be és cert, que fruit d’aquest intent, hem conformat un grup molt potent, aquest desgast i aquestes preses han generat desconfiances, tensions i fins i tot malestar entre algunes de les forces, o persones, que ho vam intentar.

Un cop exposat tot això, sí que ens podem atribuir una petita victòria, i és que, gràcies a la identificació del nostre projecte amb Barcelona en Comú, i a la confusió dels potencials votants de Podemos sobre si el seu partit a Calafell es presentava o no, i amb quines sigles ho feia, el senyor Constantí Ortega no ha entrat a l’ajuntament. D’això podem estar orgullosos, i els veïns i les veïnes de Calafell ens poden estar agraïts, i espero que la gent de Podemos Calafell també hagi après una lliçó molt valuosa: si no omples el teu espai, vindran d’altres i l’ompliran per tu.

També podem estar orgullosos d’haver conegut i treballat amb gent amb un gran potencial, gent jove, i gent que, encara que ja no participin del nostre projecte, tenen molt de camí per recórrer, gent amb una gran experiència política i amb voluntat de canvi, i gent sense experiència amb una gran voluntat per aprendre.

I de tot això, ¿què n’hem tret? ¿què hem d’aprendre?

Be, aquí, faig una opinió molt personal, i és que no es pot confluir amb gent amb la que no hi ha confiança. Aquest, crec que ha estat el nostre primer error. Crec que vam forçar la màquina i la vam trencar, que vam treballar en l’ordre incorrecte, que hauríem d’haver treballat primer al carrer, picant pedra poc a poc, junts i juntes, en comú, com hem repetit molts cops, i un cop teixida aquesta relació de treball i confiança, confluir. Evidentment, és un error compartit, però està clar que jo tinc la meva part de responsabilitat, vaig creure que la unitat popular s’havia de construir a qualsevol preu, i quan em vaig adonar de l’error, ja era massa tard.

Un altre lliçó molt valuosa que he après, és que no es pot teixir una candidatura ciutadana, en un municipi que no té un potent teixit social. Crec que aquí també hem invertit l’ordre, que aquí també hem de picar pedra, molta pedra, per reforçar un teixit social que ha de servir com a contraforça de l’administració local, un teixit veïnal, que es rebel·li contra les injustícies que els hi vinguin imposades de de dalt, i que sigui capaç de fer política des del carrer.

I per últim, el més valuós que he après jo, es Calafell. Porto en aquest municipi pot més d’un any, i aquest projecte m’ha fet conèixer el municipi d’una forma que no hagués après de cap altra manera. He conegut persones increïbles, lo potència de determinats col·lectius, problemàtiques que afecten a urbanitzacions senceres, un patrimoni i una història sorprenents, i un teixit associatiu que té un gran potencial. El resultat de tot això es que fa un any, vivia a Calafell, i ara sóc de Calafell.

Be, i ara, enfocant el futur, ens preguntem, que hem de fer.

Bueno, ho vam dir el mateix dilluns. Hem vingut per quedar-nos, qui pensi que aquest projecte que vam construir i que es diu Calafell en Comú es un altre bolet electoral com tots els que han sortit últimament, està molt equivocat. Estem aquí per revolucionar el municipi, per donar la volta a una situació en la que els veïns i les veïnes no tenen ni veu ni vot, per continuar treballant per fer créixer aquest projecte de transformació social que ja està començant. Si algú pensa que ens rendirem, que abandonarem la lluita, s’equivoca. I si algú vol trobar-nos, vol saber on estem, ens trobarà al carrer.

Si no som el cavall de Troia que obre les portes del consistori a la societat, continuarem assetjant el consistori des del carrer.

Si el no podem fer de l’ajuntament la primer trinxera en la lluita contra l’austeritat, la Troika i les injustícies socials, aquesta trinxera la construirem al carrer.

Si no podem ser la veu dels veïns i les veïnes al consistori, farem tot el que calgui per que la veu dels veïns i de les veïnes es senti més forta als carrers.

Ens veiem a les places!

197 aniversario del nacimiento de Karl Marx

Hoy se cumplen 197 años del nacimiento de Karl Marx. Su obra ha inspirado muchas opiniones, tanto a favorables como contrarias, sin embargo, esta ha servido de inspiración a multitud de movimientos sociales, muchos de ellos sin ni siquiera ser conscientes. Recientemente, de los movimientos sociales que se han producido en nuestro país contra estas políticas de austeridad y contra el capitalismo salvaje, ha surgido, o se ha retomado un lema, una consigna, una idea, o como queráis llamarlo:

"Cuando nos lo hayan quitado todo, habremos perdido el miedo, y entonces, seremos imparables"

Esta frase, me recuerda mucho a una cita de Marx: "El proletariado no tiene nada que perder, excepto sus cadenas".

El legado de Marx sigue bien vivo, porqué la lucha de clases sigue existiendo, tal vez, las palabras proletariado y burguesía se hayan quedado antiguas, tal vez, el lenguaje este pasado de moda, pero el contexto, la lucha de los oprimidos por liberarse, la lucha de los pobres por distribuir la riqueza, la lucha de los trabajadores por impedir que nos roben el fruto de nuestro trabajo, sigue vivo.

Me despido con otra cita de Marx, un deseo, o una esperanza:

"Proletarios de todas las naciones, uníos!"