La calor aquests dies és horrible, i, quan arribes a aquest punt, i mires el mar, aquest et crida, et diu que tornis, que no t'allunyis. Però la muntanya també em crida, i, des d'aquí dalt, ho fa amb més força.
El camí entre vinyes és suau, si no fos per aquest sol implacable, que tot ho abrasa. El camí transcorre entre poble i poble: Bellveí, l'Arboç, Banyeres, Sant Jaume, Cornudella... enmig del camí, trobem alguna joia del patrimoni, des de les barraques de pedra seca, fins a l'Església de Santa Maria del Priorat.
Segons avenço, el terreny es va elevant de mica en mica, un cop arribat a la Carronya, aquesta elevació es fa més patent, fins que, el camí deixa enrere l'asfalt, i comença la pista. Sempre gaudeixo en aquest punt, perquè aquí, és on comença la muntanya.
Aquesta pista pedregosa ens portarà dins el Montmell, sempre podem escollir, endinsar-nos en un massís que té una màgia i un encant únics, o pujar, pujar i pujar, fins a gairebé tocar el cel. Avui, decideixo pujar.
Sempre dic que la muntanya ens fa creure que la podem vèncer, i la prova d'això, és que aquesta pista pedregosa que puja fins al cel, està coberta d'arbres. En un dia com avui s'agraeix, i més en una pista com aquesta. És una pista exigent, amb forts desnivells, i molt pedregosa. T'obliga a no mirar gaire endavant, a tenir cura d'esquivar les pedres, perquè un error aquí, posar el peu a terra, significa pujar la resta caminant, no hi ha espai per agafar embranzida.
Quan sembla que ja has tocat el cel, la muntanya ens torna a mostrar que és implacable, i els arbres ens deixen de donar ombra, i davant nostre apareix, la rampa de les rampes.
Aquesta és una visió imponent, perquè, al final de la rampa, el Castellot ens observa per recordar-nos que molts abans que nosaltres ja han fet aquest recorregut. Apretem el pas per salvar els obstacles, tot sabent que ben aviat, haurem de posar peu a terra, i continuar els pocs metres que ens falten caminant.
Sota aquest sol implacable és dur fer aquesta pujada. La llum del sol et cega, la suor cau a dojo, les cames et bullen, i els peus et cremen, la boca es resseca, i sembla que el cap ens hagi d'esclatar en qualsevol moment. Les cigarres canten, rabioses per la calor, i tota la muntanya fa olor de pi socarrimat.
Com sempre en aquesta pujada, arriba el moment de posar peu a terra. El camí no és practicable, o almenys no de pujada. Comencem a pujar bicicleta en mà, veient com l'antiga torre del castell ens observa.
Quan arribo a dalt, esgotat, acalorat i mort de set, és quan m'adono que l'esforç sempre val la pena, ja sigui quan el fas amb l'implacable fred de l'hivern, o amb l'abrasadora calor de l'estiu.
Des del Castellot podem veure Montserrat al fons, en tota la seva esplendor, i si fem la volta, tornem a veure el mar. Des d'aquesta alçada, amb el sol cremant-nos el cap, la crida del mar es fa cada cop més forta. Fem un tomb al voltant del castell, admirant un paisatge que et fa sentir com un ocell. Quan mires avall, tens la sensació que amb un petit impuls, podries arribar volant a qualsevol lloc... però, és un fet que no estem fets per volar.
La calor continua fent el seu efecte, i la veu del mar es va aixecant. Giro la vista i veig la immensitat blava del Mediterrani, una promesa de frescor, a més de 30 km de distància. És el moment de tornar, al cap i a la fi, de tornada, gairebé tot el camí és baixada, així que, com un riu que flueix, començo el meu inexorable camí de retorn cap al mar.
No hay comentarios:
Publicar un comentario