Avui he descobert que no sóc independentista

Ja fa un temps que creia que sí que ho era. He anat a les manifestacions de l'11S, vaig fer de voluntari el 9N, i ideològicament sempre que he cregut que Catalunya hauria de ser un estat, per donar sortida a les aspiracions nacionals del nostre poble, fins i tot formo part d'un corrent crític del meu partit que es diu Compromís per la independència. Però es veu que tot això no basta.

Aquests dies m'he adonat que per ser independentista cal alguna cosa més. Cal que alguns escollits per un poder superior, determinin que ho ets o no ets. I tinc comprovat que, perquè aquests escollits t'ungeixin amb el do de l'independentisme, cal acceptar certs dogmes, i realitzar certs actes de fe. Per exemple, cal acceptar que el Parlament de Catalunya, amb 68 diputats, i sense referèndum previ, és sobirà per declarar la independència de Catalunya sense cap referèndum previ. També cal acceptar que en aquestes eleccions, no escollim diputats, sinó que votarem Sí o No. Evidentment, només aquests escollits, en possessió de la veritat absoluta, poden decidir que significa el Sí, o que significa el No. Si no acceptes aquests dogmes, ja no ets dels bons, ets un traïdor a la pàtria, el que aquí anomenem un botifler. Tant se val que vulguis treballar per aconseguir la llibertat del poble de Catalunya, la teva lluita no val, estàs contra el teu propi poble, i val més que t'aturis, i deixis construir el camí cap a la llibertat als veritables coneixedors de la fe.

Clar, això em dol. Jo que sóc un pobre federalista d'Esquerres, que creu que el federalisme a l'Estat Espanyol ja no és possible, i que l'únic camí que queda és el de la ruptura amb el règim, em sento rebutjat. Jo que he renunciat al somni d'una Espanya federal, amb pobles germans que es governen a si mateixos, i que mantenen una relació de fraternitat, d'igual a igual, entre ells, i amb la resta dels pobles d'Europa, em sento frustrat. Jo que he cregut que el millor revulsiu que pot tenir l'Estat Espanyol per reformar-se i modernitzar-se, és la independència de Catalunya, ara em sento confós. I això em dol.

Vaig apostar per la independència de Catalunya com un moviment d'esquerres, com un moviment transformador, apoderador de la ciutadania. Però ara això ja no val. Si no acceptes la independència perquè sí, no ets independentista. Si creus que el plebiscit del 27S és una eina per perpetuar la impunitat de les elits catalanes, ets un traïdor a la pàtria. Si qüestiones la gestió del Govern de CiU en matèria social, estàs carregat d'odi.

En definitiva, si no acceptes el dogma establert, ja estàs fora. Has d'acceptar la independència perquè sí, com un acte de fe. Resulta que la independència és miraculosa, i pot convertir els majors privatitzadors i estafadors de la història de la nostra terra en herois que ens portaran cap a Ítaca, com aquell qui transforma l'aigua en vi. La independència consisteix a oblidar l'acceptació del colonialisme durant 30 anys per determinades formes, en perdonar a aquell qui abraci el dogma. La independència consisteix a carregar amb insults i faltes de respecte a aquells que no abracin la fe, a aquells que no vulguin seguir el camí cap a Ítaca marcat pel nostre messies, que per cert, va molt per la dreta.

He arribat a la conclusió que això no m'agrada. L'independentisme oficialista i postulat pels escollits no és la meva ideologia, ja no sóc independentista. Així que, sí algun té un mot per descriure una persona que vol que Catalunya esculli el seu futur de forma pacífica, lliure i democràtica, i que a més creu que aquest futur ha de ser un nou estat social, radicalment democràtic, integrador, que tingui una relació de fraternitat i solidaritat amb la resta de pobles del món, si algun coneix un mot per descriure una persona que vol un nou estat per Catalunya, però que abans de construir-lo vol saber com serà aquest estat, que me'l digui, perquè jo, ja no sóc independentista, no m'identifico amb el sectarisme, ni amb la intolerància.