Neutralidad ideológica.

Hoy he visto un cartel en redes que la agrupación de Ciutadans de Calafell ha compartido, exponiendo los logros que han conseguido con el acuerdo de gobierno que firmaron el pasado año. Como en todo en política, algunas cosas me han parecido bien, otras regular, y otras mal. Ya se sabe, nunca llueve a gusto de todos. Pero hay un punto que me ha llamado mucho la atención: neutralidad ideológica en espacio público.

Es un concepto que, así, sin más y sin profundizar, puede parecer muy noble. Al fin y al cabo, el espacio público es de todas y todos, así que, el hecho de que este sea neutral ideológicamente, parece lo lógico. Sin embargo, ¿en qué consiste la neutralidad ideológica en los espacios públicos? Puede significar muchas cosas, como por ejemplo, la retirada de todos los símbolos que representen a cualquier ideología de los espacios públicos. Pero claro, ese no es el caso, a lo que se refiere el acuerdo de gobierno, no es a la neutralidad ideológica, sino a que se respete la legalidad vigente en lo que se refiere a los espacios públicos, porque, si a lo que se refiriera fuera a la neutralidad ideológica, deberíamos de eliminar todas las banderas del municipio, revisar los nombres de todas las calles, y estar debatiendo permanentemente que ponemos y que no ponemos en un espacio público, no vaya a ser el caso que no vayamos a ser neutrales. Y eso, claro, no es viable.

Hay un hecho que la sociedad debería tener muy claro, y es que, las administraciones públicas, en este caso el consistorio, son gestionadas por políticas y políticos. Personas que hemos escogido para que realicen una gestión de lo público en base a nuestra ideología. Ya desde hace un tiempo, está de moda la desideologización de la política como un término ligado al progreso, son frases que hemos oído, siempre explicadas en un tono muy progresista: “no somos de izquierdas ni de derechas, somos progresistas”, “somos liberales en lo económico y de izquierdas en lo social”, “no somos nacionalistas”. Luego, detrás de estas frases, siempre, siempre aparece un pero. Uno no es de izquierdas ni de derechas, pero cuando se le hacen preguntas concretas, o cuando tiene que hacer propuestas concretas, sus respuestas o propuestas siempre lo llevan a la izquierda o a la derecha, los liberales en lo económico luego te explican que sólo se puede ser de izquierdas en lo social cuando la economía lo permite, lo cual es una visión muy de derechas, y los no nacionalistas, siempre se acaban aferrando a una sagrada legalidad vigente que se construyó fundamentada en un ferviente nacionalismo opuesto a otro. Basta! Los términos ideológicos tienen un nombre por algo, y, normalmente, cuando se habla de neutralidad, o de centralismo, cuando este se materializa se acaba posicionando en un extremo.

Otro día, en otra publicación, ya hablaré sobre esta moda de desideologizar la política, y de cuál es su intencionalidad. Pero ahora, quería hablar de este caso concreto, el del acuerdo de gobierno en Calafell, más concretamente en el apartado que se refiere a la neutralidad ideológica. El ayuntamiento no garantiza una neutralidad ideológica, lo que garantiza es el cumplimiento de la legalidad vigente. Y la legalidad, es ideológica. Cuando una ley te obliga a colgar un símbolo ideológico en la fachada de un edificio público, te está imponiendo una carga ideológica, no está garantizando ninguna neutralidad, porque las leyes, las leyes las hacemos los y las políticas, y como todo el mundo, estamos ideologizados. Cuando un ayuntamiento permite unos determinados símbolos, y no otros, no está respetando ningún tipo de neutralidad ideológica.

Pero, esto que digo, que nadie se lo tome como algo malo. Precisamente, lo público es ideología pura. Lo público representa un concepto ideológico, que tiene un color muy diferente en función de quien lo gestione. En este caso, lo que se describe como neutralidad ideológica en el acuerdo de gobierno, tiene un color muy marcado: el naranja. Y ese color representa la lealtad a las instituciones del estado, y eso, no es neutral, es una ideología pura.

No voy a juzgar esa línea ideológica, a mí no me gusta, pero entiendo y respeto a quien sí que le guste. Al fin y al cabo, se presentaron con ese programa electoral, obtuvieron su representación, y están representando a un conjunto de la ciudadanía que pide esa lealtad, bien por ellas. Pero lo que no está bien, lo que hay que señalar, es que si hablan de neutralidad no están siendo sinceros. Por favor, llamemos a las cosas por su nombre.

Feixisme, ni a Calafell, ni enlloc

Un article publicat a La Xarxa

“Calafell, capital de la ultradreta”. Aquest és el vergonyós titular que alguns mitjans han publicat per explicar una notícia encara més vergonyosa. La plataforma “Respeto”, que aglutina PxC, España 2000 i PxL, farà la seva presentació a Calafell la propera diada de Sant Jordi. És molt curiós que una federació que basa el seu ideari en l’odi i la intolerància s’anomeni així. Ja és un indicatiu del que són i del que busquen. En una societat on el feixisme està malt vist i alhora arrelat, per sobreviure, aquest s’ha de reinventar, canviant les paraules, i mostrant-se com a víctimes enlloc de com a agressors.

Bé doncs, a Calafell no necessitem feixistes, ni al Baix Penedès, ni els necessitem enlloc. Els problemes que atribueixen a la immigració a la nostra comarca no són, com pretenen vendre aquestes formacions, culpa de la immigració, o de la manca de respecte dels immigrants, com el seu nom insinua, sinó culpa de la nefasta gestió política en aquesta matèria, que ha creat un brou de cultiu on la demagògia de la ultradreta s’enriqueix. Està demostrat, ens ho ha demostrat l’experiència, que quan les polítiques d’integració es fan amb cara i ulls, quan la societat acull enlloc d’excloure, la immigració no suposa cap mena de problema, ens al contrari, ens enriqueix com a societat. Aquesta és la resposta que la nostra societat necessita: respecte, col·laboració, comprensió, empatia, solidaritat.

Per això que aquesta plataforma s’anomeni “Respeto”, és profundament cínic. Vivim en una societat carregada de prejudicis, on al racisme està malt vist, però els micro-racismes estan ben arrelats, vivim en la societat del “jo no sóc racista, però…”. I amb això juguen aquesta mena de formacions, amb edulcorar la seva intolerància, o en girar-la a favor seu, construint-se la imatge de víctimes, apel·lant a l’ultranacionalisme i a la por, per amagar el que realment són: feixistes. Però quan arriba el moment de la veritat, quan assoleixen espais de poder, és mostra la seva verdadera faceta: la seva patent incapacitat per a gestionar res, i el seu odi per tot allò que no els agrada.

A Calafell no volem feixistes, ni al Baix Penedès, ni enlloc. Calafell no és la capital de la ultradreta, només cal veure els seus resultats a les passades municipals. Així que, si algú pensa que Calafell és la capital de la ultradreta, de la intolerància i de la xenofòbia, es portarà una desagradable sorpresa.

Reivindiquem la República.

S’acosta el 14 d’abril, i, com cada any, les esquerres celebrarem aquesta efemèride amb concentracions i activitats lúdiques per commemorar l’aniversari de la proclamació de la II República. I és que, les esquerres, tenim una mena de fetitxe amb la simbologia republicana: la Tricolor, “La Niña Bonita”, el lleó... I és que aquest fetitxe no és en va, ja que la simbologia republicana representa, no només tot allò que defensem les esquerres, sinó que, per nosaltres, representa que podem guanyar.

Algú podria pensar que, a dia d’avui, reivindicar la República ja no té cap sentit, que és fruit d’un altra època, podria dir que ja hem superat el franquisme, que la República és un producte d’un altra temps, i que els seus valors ja no tenen sentit, perquè hem superat allò de les dues espanyes. Algú altre podria dir que no cal reivindicar la República, perquè ja estem construint la nostra. Doncs, a uns i als altres, els hi dic que s’equivoquen. Ni hem superat el franquisme, ni podem deixar de reivindicar la República Espanyola, per molt que volem construir la nostra pròpia.

Que no hem superat el franquisme crec que està clar. Tenim una dinastia monàrquica que està lligada i ben lligada, i la mentalitat política de molts polítics que ens han governat, o que han aspirat a fer-ho es hereva del nacional-catolicisme, de l’ultra-nacionalisme espanyol i del centralisme autoritari, i tot això es reflexa en la forma de fer política. Però, potser el segon argument que he donat, pot semblar una mica més polèmic.

¿Perquè els catalans i les catalanes hem de reivindicar la República Espanyola, fins i tot aquells i aquelles que volen una república pròpia? Donaré dos motius molt clars: pragmatisme i per internacionalisme.

Els motius internacionalistes crec que són molt clars. La solidaritat és la tendresa entre els pobles, i el poble català ha de ser solidari, i ha de contribuir a lliurar als pobles germans de la península de les mateixes cadenes que ens tenen segrestats a nosaltres. Quan diem que quan volem seguem cadenes, no cal que seguem només les nostres, hem de ser solidaris amb tots els pobles, i reclamar per tothom allò que també volem per nosaltres. L’actual estat espanyol oprimeix i vexa, no només al poble de Catalunya, sinó a totes les nacions que conformen l’estat, no reconeixent-les com a nacions, o fent-les presses dels mecanismes de l’estat, mitjançant l’asfixia econòmica, els atacs culturals i fins i tot la repressió policial. Tenim dret a marxar, però, crec que és immoral deixar sols als nostres companys de viatge.

Per pragmatisme, els catalans i catalanes que volem una república pròpia, estem condemnat a treballar conjuntament amb aquells i aquelles que volen trencar amb l’actual model de l’estat. Per que junts i juntes sumem més, perquè junts i juntes podem treballar amb les companyes republicanes de la resta de l’Estat, i perquè entre nosaltres és molt fàcil fixar un punt de consens que és el dret a decidir. Crec que per republicans e independentistes és bàsic recuperar el pacte nacional pel dret da decidir, perquè és l’estratègica que més suma, i per que és l’estratègia més democràtica. Evidentment, aquí algú trobarà un problema, i és que el dret a decidir és inassumible en l’actual model d’estat. Però és que d’això es tracta, de trencar amb aquest model, començant des de baix, per la societat, fent trontollar tota l’estructura de l’estat amb un procés constituent propi, amb una àmplia base social, i no amb declaracions institucionals i laberints legals. Quan parlem del dret a decidir hem de tenir clar que aquest no és demana, i no és negocia, s’exerceix, de la mateixa forma que és va exercir la proclamació de la II República: proclamant-la.

Bé, he donat dos motius per reivindicar la República, però hi ha molts més, el fet de que cap esser humà te dret a estar per sobre dels demés, que monarquia i democràcia son termes incompatibles, o que el model d’estat actual està completament esgotat. Cadascú pot reivindicar-la pels motius que més li agradin, o que més vagin amb la seva ideologia, però el que està clar, és que no hem de deixar de reivindicar la República. 

No deixem de reivindicar-la! Salut i República!

Tornar

Montserrat té una mena d’encant, semblant a la màgia, que t’atrapa, i que t’impulsa a avançar en la seva direcció, y cap amunt, sempre cap amunt. És com una mena d’obsessió amb arribar al més alt de la muntanya, i només el final de la pista, o el final de les forces, et poden aturar.

Fa molt de temps que no pedalo per terres montserratines, concretament des de l’estiu passat. Últimament tinc abandonada aquesta terra, amb la que tinc un vincle molt especial, que vaig desenvolupar de petit, quan passava les meves vacances d’estiu en aquesta terra plena de paisatges escarpats, boscos densos i pobles amb encant. Així que, com a penitencia per aquest abandonament, m’imposo un repte que vaig deixar pendent quan vaig marxar d’Olesa de Montserrat: pujar a l’ermita de Santa Cecília sense trepitjar carretera.

Així que, acompanyat de la meva voluntat i la meva bicicleta, enfilo la pista que neix al balneari de la Puda, tot veient la imponent mol de la muntanya de Montserrat al fons, gairebé com estigués a punt de caure’m a sobre. Avenço i avenço, primer cap amunt fins a arribar un moment en que el coll de les Bruixes comença, i, com sempre que es passa per aquest lloc, el seu magnetisme natural et tempta a pujar-lo i a arribar fins al Pla de les Bruixes. Un altre dia parlaré d’aquest lloc, però avui no, avui l’objectiu es troba al front, just davant. Així que, baixo cap al riu, que en aquesta època de l’any baixa ben ple, i pedalo per una pista agradable i humida, on el cant dels ocells m’acompanya fins a arribar a Monistrol.

Com més m’apropo a Monistrol més imponent es Montserrat. La sensació de que la muntanya pot caure damunt teu en qualsevol moment es asfixiant, però alhora existeix una mena de magnetisme que t’atreu, i que et convida a pujar, amunt, amunt, fins al cel. Fent un esforç resisteixo aquest magnetisme i avenço, creuant Monistrol, travessant el seu pont d’arquitectura gòtica, i dirigint-me cap al cementiri, on començarà la pista que ressegueix el torrent del Tortuguer.

Aquí comença la ruta de debò. Dures rampes, de pedra solta, molt tècniques, un desnivell constant que em fa treure el fetge. Aquests trams m’atreuen, ja que la concentració necessària em fa oblidar-ho tot, només existeix la pista, la terra, les pedres, la incansable gravetat que amenaça amb enviar-me a terra al més mínim error. La pista puja i puja, darrera una rampa ve un altra, i la muntanya cada cop es fa més gran, cada cop més a prop. Amunt i amunt i amunt, les cames cremen, el cor es queixa, i els pulmons no donen abast. Diuen que per enfilar un port de muntanya cal una certa bogeria, i es ben cert, el cos m’envia constantment senyals de que m’haig d’aturar, de que fer aquest esforç és inútil e innecessari, però hi ha alguna cosa, algun mecanisme ancestral, que no es rendeix, i que et fa pujar i pujar. Sempre amunt.

La pista finalitza en un carrer d’una urbanització perduda en mig de Montserrat. L’ermita de Santa Cecília sembla que queda a tocar, poc més d’un quilòmetre em separa d’ella. Però, encara no és el moment. El carrer ens permetria arribar a l’ermita per la carretera, però aquest no és el repte. Anant contra el sentit comú segueixo el carrer en direcció contraria, en direcció a Castellgalí, fins a arribar al Prat, un petit nucli urbà que queda al nord de la muntanya, i que ens ofereix una panoràmica espectacular de Montserrat. Allà neix la pista que busco. Travesso carrers plens de cases unifamiliars, cadascuna única a la seva manera, fins a arribar a la pista que em portarà a Santa Cecília. Aquesta està senyalitzada, indica una hora de camí a peu.

Aquí comença el tercer port de muntanya de la jornada. Un altre cop amunt, amunt i amunt, aquesta vegada amb un desnivell més suau, més assumible, però constant, llarg i constant. Les cames es tornen a queixar per l’esforç, i es que el Tortuguer no es cosa menor. Aquesta pista em torna a portar a l’ombra de la muntanya, i de nou torno a sentir el seu magnetisme, la seva atracció, i l’asfixiant sensació de que aquesta s’esfondrarà damunt meu en qualsevol moment. Amunt, amunt i amunt un altre cop. En aquesta pista em puc permetre el plaer de contemplar les agulles escarpades i els cims de la muntanya: el Cavall Bernat, Sant Geroni, Sant Salvador, els Flautats, el Gegant... cada cim és únic, i conforme la pista es va apropant al seu destí, cada angle de cada cim i cada agulla ens ofereix una panoràmica diferent des de cada angle diferent.

Conforme vaig pujant embadalit per la bellesa dels cims, gairebé sense adonar-me arribo a l’ermita, una figura que, encara que imponent, es veu petita en contrast amb l’enormitat de la muntanya que te darrera. Aquí, en aquest pla, es respira la calma. Puc entendre el perquè els monjos benedictins van construir aquesta abadia aquí al segle XI. No sóc religiós, però aquest indret aporta una sensació difícil d’explicar. Potser son els paisatges de roca escarpada salpicada de vegetació, potser és la imponent mol de la muntanya que ho omple tot, potser és un altra cosa que no sé explicar, però el cas és que l’indret transmet una sensació de pau i relaxació absoluta.

Envoltat d’aquesta pau i serenitat faig un petit esmorzar, i sento com les cames se m’adormen per l’esforç realitzat. Em queda un ràpid i frenètic descens per carretera fins a arribar a Monistrol un altre cop, per tornar a resseguir el Llobregat, aquest cop a favor de la corrent, en direcció a Olesa de Montserrat, així que, tot pensant en quan serà la propera vegada que pedalaré per la muntanya de Montserrat, em torno a posar guants i casc, i començo a pedalar cap a casa.

Errors del passat.

La setmana passada va ser una setmana trista per Calafell. En el ple que es va celebrar dilluns, es van aprovar dues mocions, que demostren la continuïtat de les polítiques que s’han practicat tradicionalment al nostre municipi, i que en son les responsables de la situació social i econòmica que patim avui dia.

Per una banda, s’ha demanat un crèdit de 2,27 milions d’euros. Aquest crèdit es farà servir per finançar la remodelació de l’estadi de futbol, amb motiu dels jocs de la mediterrània. Aquí, cal puntualitzar que l’equip de govern compta amb uns ingressos de 728.000€ per aquest projecte que provenen de la Diputació de Tarragona, però, del cert és que poc més de 400.000€ estan concedits, la resta només estan aparaulats, pel que, potser aquí sóc desconfiat, no hi comptaria gaire. Per altra banda, s’ha aprovat una moció de suport al projecte de la Generalitat relatiu a l’Ampliació del Centre Recreatiu-Turístic de Vila-seca i Salou, popularment conegut com el Barcelona World.

No negaré que el nostre municipi necessita una millora dels espais esportius existents. Vivim en un municipi on l’esport és una part important, no només de l’activitat d’oci, sinó també de la oferta turística. Una millora dels espais esportius, per descomptat, comporta una millora en la qualitat de la oferta esportiva del nostre municipi, el que és profundament positiu.

Però, també ens hem de posar en context. En primer lloc ens trobem en una situació de desesperació econòmica. El Baix Penedès és la comarca líder en atur, i en atur de llarga durada a Catalunya. Del que es deriva que la societat calafellenca es troba en una situació d’emergència social. Per un altra ens trobem en una situació en que el nostre municipi te un deute que podríem considerar astronòmic, tot i que, és cert que en els darrers quatre anys, aquest s’ha anat reduint.

Bé, que demostra això? Això ens demostra que les polítiques aplicades en els últims anys, no han servit per revertir la situació sòcio-econòmica del nostre municipi. Ni la retallada pressupostària de l’anterior equip de govern, ni les encara més anteriors inversions en equipaments municipals que es van fer al municipi, han servit per pal·liar l’emergència social del nostre municipi. No vull qüestionar les millores en equipaments fetes per aquests equips de govern, perquè es de suposar que les millores en equipaments municipals, i la obra pública acaben revertint en una millora de la qualitat dels serveis públics del nostre municipi. Però, aquí, el que vull qüestionar, són les prioritats a l’hora de realitzar inversió, i les decisions preses l’hora d’escollir el nostre model de municipi.

Com ha passat en d’altres regions, i a d’altres municipis de la Costa Daurada, el model econòmic del nostre municipi s’ha basat en el turisme massiu de platja, i en el sector immobiliari, en els eixos d’habitatge, turístic i equipaments públics, i retro-alimentats entre ells. Aquest model de municipi ens ha deixat un Calafell ambientalment destruït, i amb una situació d’emergència social, provocada per l’elevada exposició de la població activa al mercat immobiliari en esclatar la bombolla immobiliària, i per l’estacionalitat del sector turístic. A més, la inversió en equipaments municipals, molt dels quals infrautilitzats, o simplement no utilitzats, també és la responsable d’una part important del deute municipal, que no s’ha pogut reduir substancialment degut a que la previsió de creixement d’ingressos per la pota de la recaptació d’impostos al sector immobiliari, ha estat molt allunyada de la realitat. Aquesta no és una situació única a Calafell, hi ha molts ajuntaments als que, l’esclat de la bombolla immobiliària els hi ha suposat una enorme caiguda d’ingressos, i ha deixat el deute municipal en una situació difícil de gestionar, i fons i tot en situació d’intervenció. El que és d’esperar, és que, un cop constatat que un model de municipi basat en el creixement urbanístic i en el finançament de l’obra pública, basat en els futurs ingressos, és un model que no funciona, els gestors i les gestores del consistori, no tornin a apostar pel mateix model.

Això, aquesta aposta per el model d’especulació immobiliària, i pels futurs ingressos, la puntada de peu cap endavant, queda molt ben representada amb l’aprovació d’aquestes dues mocions. Per una banda comencem ampliant el deute municipal en més de dos milions d’euros, destinats a obra pública, i per un altra banda, posicionem el nostre consistori a favor d’un model de negoci especulador i destructiu, que és el Barcelona World.

Encara que pugui semblar que posicionar el nostre municipi a favor de Barcelona World, un projecte que es farà relativament lluny, no té gaire importància, aquesta és una acció clau en la política del nostre municipi, ja que posa de relleu quin és el model de municipi en el que pensen els partits que han votat a favor.

Barcelona World és un projecte econòmic basat en la construcció de més de 12.000 places hoteleres en 6 parcs temàtics, dotats de centres de convencions, casinos, i un espai destinat les smart cities i als vehicles elèctrics.  Com podem veure, es tracta d’un projecte econòmic que de nou es basa en la mera especulació immobiliària. Es construeixen 12.000 places hoteleres en una regió on, a dia d’avui, ja hi ha una oferta hotelera que supera la demanda, amb un gran nombre de places que no s’arriben a omplir, ni tan sols en temporada alta.  A més, es tracta d’un projecte molt destructiu ambientalment, ja que, s’estima la necessitat d’aigua en 2.000 milions de litres/any, que hauria de procedir del ja minvat cabdal de l’Ebre, destruiria els espais d’interès natural de la Pineda, i pretén convertir la Platja Llarga de Salou en un espai exclusiu per als clients. També hem de tenir en compte que, el tipus de treball que es podria crear (els promotors prometen 40.000 llocs de feina), necessitaria d’una ingent quantitat de recursos (sòl urbanitzable, aigua, energia, serveis públics), no garanteixen sostenibilitat, i la seva rendibilitat empresarial depèn en gran mesura de canvis legislatius que suposen avantatges fiscals als joc, i pèrdua de drets laborals del treballadors i les treballadores.

Bé, aquí podem veure quin es el model de municipi al que el nostre ajuntament ha decidit donar suport, i, lamentablement, podem veure que s’assembla en molts aspectes al model de municipi que estem patint a Calafell. Una oferta turística sobredimensionada, destrucció del medi ambient, llocs de treball precaris i estacionals, inversió pública per a potenciar la especulació immobiliària, bé per la construcció d’habitatge, bé per la construcció d’equipaments públics, o el lloguer dels mateixos.

La contractació d’un crèdit de dos milions d’euros per a finançar la millora dels equipaments esportius, amb motiu dels Jocs de la Mediterrània (ja coneguts com els Jocs de la Fam), ens endeutarà per tenir unes millors instal·lacions esportives, en un context en el que, el que necessitem, es pal·liar l’emergència social, destinant tots els recursos possibles a les àrees de benestar social i de promoció econòmica. La elaboració d’un pla de desenvolupament econòmic sostenible al nostre municipi, o la proposta de fer-ho a nivell comarcal, brilla per la seva absència. Continuem perpetuant el model d’especulació immobiliària, endeutament perpetu i destrucció del medi natural, com sempre en detriment dels sectors econòmics sostenibles i respectuosos amb el medi ambient, i a sobre en un context d’emergència social, en el que el que necessitem és, per una banda pal·liar aquesta emergència social, i per un altra trobar una alternativa econòmica sostenible que pugui generar ocupació estable, desestacionalitzada i de qualitat.

Per això, insisteixo, la setmana passada va ser una setmana trista a Calafell, perquè el ple del nostre ajuntament, va decidir continuar cometent els errors del passat. 

La Gran Coalición, la mejor opción.

Después del debate de investidura de ayer, el Partido Popular está alternando su mensaje de rotundo a no Pedro Sánchez con los beneficios de la gran coalición. Quizás sorprenda lo que voy a decir ahora, pero este acuerdo, sería bueno para nuestro país.

Personalmente, prefiero nuevas elecciones. Unas nuevas elecciones son una nueva oportunidad para que las izquierdas hagamos las cosas mejor, para que podamos confluir de verdad, desde la base. El frenetismo de las últimas campañas, municipales, autonómicas y generales, la reticencia de la vieja política a desaparecer, y la rapidez con que los defensores de la nueva política se han convertido en defensores de la vieja, ha hecho que la confluencia de izquierdas en las últimas generales, allí donde se haya dado, no haya sido todo lo satisfactoria que nos esperábamos. No se ha democratizado la confección de las listas, ni se ha abierto a debate la construcción de la propia confluencia, y la participación y el debate de construcción de los programas electorales no ha sido suficiente. 

Unas nuevas elecciones nos darían la oportunidad de aprender de nuestros errores, y de hacer las cosas mejor, de crear una verdadera confluencia de izquierdas, desde las bases de los diferentes actores, con tiempo de conocernos y ganarnos la confianza unos a otros, y con un verdadero debate abierto sobre cómo se debe construir.

Sin embargo, creo que unas nuevas elecciones, no son la mejor opción para nuestro país, la gran coalición es la solución a nuestros problemas. La gran coalición aportaría al gobierno la estabilidad de la prima de riesgo, y la continuidad de nuestro estado democrático, y de nuestro sistema socio-económico, y todo eso, es positivo para nuestro país.

Calma, me explicaré mejor. La gran coalición significaría para nuestro país la continuidad de las políticas económicas impuestas por la Troika. Eso, no conllevaría el enfado de los mercados que haría disparar la prima de riesgo, y no haría peligrar la estabilidad presupuestaria de nuestro país. Por el contrario, significará continuar con la línea de recortes y privatizaciones que se inició con el giro neoliberal del PSOE, y los sucesivos gobiernos de alternancia PP/PSOE hasta día de hoy. Significaría continuar recortando nuestras pensiones, nuestra educación, nuestra sanidad, nuestra protección social. Significaría abaratar nuestros derechos laborales, y continuidad en el desarrollo de un modelo económico basado en el neoliberalismo, la globalización, el capitalismo salvaje, y la sobrexplotación del medio ambiente. Significaría seguir permitiendo que los grandes capitales monopolicen los sectores estratégicos, como el agua y la energía. Y todo ello lo significaría hacerlo a costa del empobrecimiento de las familias, y la merma de nuestros derechos.

Y esto, es positivo para nuestro país. A pesar del sufrimiento que generará. 

Lo es porque vivimos en una sociedad dormida. Pese a los grandes escándalos de corrupción del Partido Popular, este ha sido la fuerza más votada. Pese a las políticas de derechas aplicadas por el PSOE, aún mucha gente lo sigue considerando de izquierdas. Pese al neoliberalismo descarado de Ciudadanos, mucha gente lo considera un partido de centro-izquierda. Nos han dado muchos palos mientras dormimos, pero, aún no hemos abierto los ojos. Ese es nuestro problema.

Pero, la gran coalición, quizás sea el golpe final que nuestra sociedad necesita para despertarse de golpe. Quizás la gran evidencia de que el Partido Popular, el Partido Socialista y Ciudadanos son la marioneta que manejan los grandes capitales, las grandes fortunas, para vendernos su democracia secuestrada como un placebo, para que creamos que somos libres. Quizás la gran coalición sea la evidencia que nos demuestre por fin que no vivimos en democracia, sino que vivimos bajo la dictadura del capital. Quizás tanto neoliberalismo, tanta rebaja de derechos, tanta destrucción de nuestro entorno, haga que nos despertemos, que abramos los ojos, y veamos lo que nos rodea, y quizás, esa imagen haga que hagamos algo más que despertarnos, quizás haga que nos levantemos, a poder ser, con el pie izquierdo.

Temps obscurs.

Ahir van ser absolts els “8 de Airbus” per falta de proves. A priori pot semblar una bona noticia, sembla que els vuit sindicalistes que han estat jutjats per exercir el seu dret de vaga queden lliures, perquè no han comés cap delicte. Però no és així, el jutge els ha absolt perquè no hi ha proves de que hagin comés el delicte. Així doncs, el jutge reconeix la existència d’un delicte en l’exercici del dret de vaga, recolzant així l’actitud del Govern, que mitjançant la llei mordassa, criminalitza la protesta. És una situació que es pot assemblar a la dels titellaires, que actualment estan en llibertat amb càrrecs, però no són lliures, tenen pendent una acusació d’enaltiment del terrorisme, per haver representat una obra de teatre.

La justícia encarcera sindicalistes, manifestants, actors, poetes, censura d’obres d’art... això recorda a una època obscura, no gaire llunyana en el temps. Fa por que, com li està passant a la portaveu de l’Ajuntament de Madrid, et puguin jutjar per haver “executat en un temple actes de profanació en ofensa dels sentiments religiosos”. Però el que fa realment por, és, ja no la passivitat de la gent, sinó la seva complicitat. En el cas dels titellaires, no van ser els grisos els que van entrar al teatre i es van emportar els actors. Van ser els assistents a l’obra, que escandalitzats van trucar a la policia perquè, segons ells, s’estava enaltint el terrorisme. Tot i que hi van haver-hi grans mostres de suport als titellaires, a la xarxa també hi va haver-hi un gran suport a l’acció judicial. Igual que hi va haver-hi un suport important a l’acció judicial contra els “8 de Airbus” perquè, segons diuen, van coaccionar la llibertat dels treballadors de no fer vaga, o hi ha moltes veus que reclamen accions judicials contra l’alcaldessa de Barcelona per haver permès que es llegís en públic el poema “Mare Nostre”.

Com a societat tenim un problema, greu. Volem llibertat d’expressió, llibertat política, llibertat de religió, llibertat sexual, però ens escandalitzem quan veiem algú que l’exerceix. Ens vam solidaritzar amb el “Je suis Charlie”, però, quan es critica i s’aplaudeix a la fiscalia per jutjar tuitaires, queda pal·les que aquest eslògan només serveix per respectar la falta de respecte als musulmans. La societat està perdent en drets el que guanya en hipocresia. Com va remarcar Joaquim Bosch, en la època de més activitat d’ETA, només arribaven als tribunals 2 o 3 casos d’enaltiment del terrorisme, i ara arriben més de 30. Conforme la societat es va tornant més laxa en la defensa dels seus drets, més es vulneren. Prova d’això és que el partit que va aprovar la Llei Mordassa, va ser el més votat en les passades eleccions generals.

Estem patint un retrocés de drets, i la societat no es mobilitza per impedir-ho. Hi var haver un connat amb el 15M, quan es van omplir les places semblava que la revolució estava a punt d’esclatar. Però la mobilització esgota, i s’ha d’estar molt conscienciat per no defallir. Els poders ja s’encarreguen d’això, de desconscienciar-nos, de desmobilitzar-nos, de crear una opinió contra els que reclamem i exercim la llibertat, i la societat hi cau. Hi cau amb el “per tenir seguretat s’han de retallar llibertats”, hi cau amb el “sense pau social hi ha inestabilitat”... caiem, caiem, i caiem de quatre grapes...

Doncs, ja està be de caure! Ja és hora d’aixecar-se. De dir prou, de prendre consciència del que som, del que podem fer, i del que podem ser. És hora de ser ferms contra la repressió, contra la injustícia social, contra l’immobilisme i la passivitat. És hora de ser solidaris amb els que pateixen, amb els injuriats, amb els que lluiten pels seus drets. És hora de ser lliures.