Tornar

Montserrat té una mena d’encant, semblant a la màgia, que t’atrapa, i que t’impulsa a avançar en la seva direcció, y cap amunt, sempre cap amunt. És com una mena d’obsessió amb arribar al més alt de la muntanya, i només el final de la pista, o el final de les forces, et poden aturar.

Fa molt de temps que no pedalo per terres montserratines, concretament des de l’estiu passat. Últimament tinc abandonada aquesta terra, amb la que tinc un vincle molt especial, que vaig desenvolupar de petit, quan passava les meves vacances d’estiu en aquesta terra plena de paisatges escarpats, boscos densos i pobles amb encant. Així que, com a penitencia per aquest abandonament, m’imposo un repte que vaig deixar pendent quan vaig marxar d’Olesa de Montserrat: pujar a l’ermita de Santa Cecília sense trepitjar carretera.

Així que, acompanyat de la meva voluntat i la meva bicicleta, enfilo la pista que neix al balneari de la Puda, tot veient la imponent mol de la muntanya de Montserrat al fons, gairebé com estigués a punt de caure’m a sobre. Avenço i avenço, primer cap amunt fins a arribar un moment en que el coll de les Bruixes comença, i, com sempre que es passa per aquest lloc, el seu magnetisme natural et tempta a pujar-lo i a arribar fins al Pla de les Bruixes. Un altre dia parlaré d’aquest lloc, però avui no, avui l’objectiu es troba al front, just davant. Així que, baixo cap al riu, que en aquesta època de l’any baixa ben ple, i pedalo per una pista agradable i humida, on el cant dels ocells m’acompanya fins a arribar a Monistrol.

Com més m’apropo a Monistrol més imponent es Montserrat. La sensació de que la muntanya pot caure damunt teu en qualsevol moment es asfixiant, però alhora existeix una mena de magnetisme que t’atreu, i que et convida a pujar, amunt, amunt, fins al cel. Fent un esforç resisteixo aquest magnetisme i avenço, creuant Monistrol, travessant el seu pont d’arquitectura gòtica, i dirigint-me cap al cementiri, on començarà la pista que ressegueix el torrent del Tortuguer.

Aquí comença la ruta de debò. Dures rampes, de pedra solta, molt tècniques, un desnivell constant que em fa treure el fetge. Aquests trams m’atreuen, ja que la concentració necessària em fa oblidar-ho tot, només existeix la pista, la terra, les pedres, la incansable gravetat que amenaça amb enviar-me a terra al més mínim error. La pista puja i puja, darrera una rampa ve un altra, i la muntanya cada cop es fa més gran, cada cop més a prop. Amunt i amunt i amunt, les cames cremen, el cor es queixa, i els pulmons no donen abast. Diuen que per enfilar un port de muntanya cal una certa bogeria, i es ben cert, el cos m’envia constantment senyals de que m’haig d’aturar, de que fer aquest esforç és inútil e innecessari, però hi ha alguna cosa, algun mecanisme ancestral, que no es rendeix, i que et fa pujar i pujar. Sempre amunt.

La pista finalitza en un carrer d’una urbanització perduda en mig de Montserrat. L’ermita de Santa Cecília sembla que queda a tocar, poc més d’un quilòmetre em separa d’ella. Però, encara no és el moment. El carrer ens permetria arribar a l’ermita per la carretera, però aquest no és el repte. Anant contra el sentit comú segueixo el carrer en direcció contraria, en direcció a Castellgalí, fins a arribar al Prat, un petit nucli urbà que queda al nord de la muntanya, i que ens ofereix una panoràmica espectacular de Montserrat. Allà neix la pista que busco. Travesso carrers plens de cases unifamiliars, cadascuna única a la seva manera, fins a arribar a la pista que em portarà a Santa Cecília. Aquesta està senyalitzada, indica una hora de camí a peu.

Aquí comença el tercer port de muntanya de la jornada. Un altre cop amunt, amunt i amunt, aquesta vegada amb un desnivell més suau, més assumible, però constant, llarg i constant. Les cames es tornen a queixar per l’esforç, i es que el Tortuguer no es cosa menor. Aquesta pista em torna a portar a l’ombra de la muntanya, i de nou torno a sentir el seu magnetisme, la seva atracció, i l’asfixiant sensació de que aquesta s’esfondrarà damunt meu en qualsevol moment. Amunt, amunt i amunt un altre cop. En aquesta pista em puc permetre el plaer de contemplar les agulles escarpades i els cims de la muntanya: el Cavall Bernat, Sant Geroni, Sant Salvador, els Flautats, el Gegant... cada cim és únic, i conforme la pista es va apropant al seu destí, cada angle de cada cim i cada agulla ens ofereix una panoràmica diferent des de cada angle diferent.

Conforme vaig pujant embadalit per la bellesa dels cims, gairebé sense adonar-me arribo a l’ermita, una figura que, encara que imponent, es veu petita en contrast amb l’enormitat de la muntanya que te darrera. Aquí, en aquest pla, es respira la calma. Puc entendre el perquè els monjos benedictins van construir aquesta abadia aquí al segle XI. No sóc religiós, però aquest indret aporta una sensació difícil d’explicar. Potser son els paisatges de roca escarpada salpicada de vegetació, potser és la imponent mol de la muntanya que ho omple tot, potser és un altra cosa que no sé explicar, però el cas és que l’indret transmet una sensació de pau i relaxació absoluta.

Envoltat d’aquesta pau i serenitat faig un petit esmorzar, i sento com les cames se m’adormen per l’esforç realitzat. Em queda un ràpid i frenètic descens per carretera fins a arribar a Monistrol un altre cop, per tornar a resseguir el Llobregat, aquest cop a favor de la corrent, en direcció a Olesa de Montserrat, així que, tot pensant en quan serà la propera vegada que pedalaré per la muntanya de Montserrat, em torno a posar guants i casc, i començo a pedalar cap a casa.