Un plebiscit social

Comença el llarg i tortuós camí que ens ha de portar a les eleccions del 27S. Aquestes eleccions s’han presentat en clau plebiscitària sobre el futur de Catalunya, però els convocants, han obviat qualsevol qüestió social al respecte.

Tots coincidim en que estem davant d’un moment històric, d’una oportunitat que mai no es repetirà. Per això, hem de ser ambiciosos. Som moltes les veus que a Catalunya coincidim en contra de les polítiques d’austeritat, de les formes de la vella política, de la corrupció, i del model neoliberal que se’ns imposa des de la Troika. I, casualment, aquestes mateixes veus, coincidim en que Catalunya ha de ser un poble lliure i sobirà, i que ha d’escollir el seu destí de forma pacífica i democràtica.

Així doncs, perquè dividir-nos? El plebiscit nacional és perfectament compatible amb el plebiscit social, però els polítics neoliberals, ens l’han negat. Aquest és el xantatge de la dreta catalana, fer-nos creure que sense ells, no és possible construir una Catalunya lliure. Ens plantegen un nou país, amb model de continuïtat amb el sistema, ruptura amb l’estat, i continuïtat amb el BCE, amb l’FMI, amb la banca i amb les elits.

Que equivocats que estan. En paraules de Salvador Seguí, l’únic enemic que tenim a Catalunya, és el mateix que tenim a Madrid: el capitalisme. És el capitalisme salvatge el que impulsa les polítiques centralitzadores de l’Estat, és el capitalisme salvatge el que exigeix l’espoli i el dèficit fiscal que pateix el poble català, i és el capitalisme despietat el que enfronta a les classes populars tapant amb banderes les desigualtats que provoca.

No li fem el joc a les elits. Continuem amb el nostre plebiscit, el plebiscit nacional, però no ens conformem amb les molles, agafem el pa sencer. Convertim aquest plebiscit també en un plebiscit social. No hem de permetre que les nostres aspiracions de sobirania nacional siguin segrestades pels liberals, no cedim els nostres drets socials a canvi dels nostres drets nacionals.

Demanem-ho tot. Siguem el canvi social a Catalunya, per construir una Catalunya social, radicalment democràtica, lliure i sobirana per escollir el seu futur, sense xantatges, la Catalunya del 99%. Siguem la llavor del canvi a Europa, siguem la malaltia del capitalisme, la que farà caure l’Europa dels capitals, per construir l’Europa dels pobles.

Independència, o mercantilització de la societat.

Recordo un temps en el que la qüestió nacional era un tema de sobirania popular. Recordo que fa uns anys, es parlava de la independència de Catalunya com un pas dintre d’un procés de transformació social, basat en l’augment de la sobirania de la societat, la lluita contra la pèrdua de sobirania que comporta la globalització, i contra el capitalisme salvatge i sense control que s’imposa des de les polítiques neoliberals de la Unió Europea.

Ara, em trobo amb un informe de l’ANC, que parla dels avantatges empresarials de una hipotètica República Catalana, de com Catalunya té la mida adequada per competir en un mercat globalitzat, com l’empresariat català pot lliurar-se de les polítiques de control de l’Estat Espanyol. Aquest informe parla, en definitiva, de com Catalunya es pot convertir en un nou mercat liberal, focus d’atenció d’inversions estrangeres, de construcció d’infraestructures, i de liberalització de sectors. Aquest informe, parla, en definitiva, de com ens lliurarem del segrest legislatiu de l’Estat Espanyol, per passar al segrest econòmic dels mercats.

¿No hem après res? Sembla que no. La mercantilització de la societat catalana no permetrà una recuperació econòmica, ni una millora de l’estat del benestar, per molt ens vengin que la inversió estrangera augmentarà. És llei de mercat, que en entrar a competir lliurement amb d’altres països, la tendència serà la de la reducció salarial, i la reducció de drets laborals. És lògic, que, tal i com ja porta anys fent la dreta nacionalista catalana, es liberalitzin sectors considerats d’interès social, com la sanitat o la educació, per atreure la inversió estrangera.

Aquest no pot ser el camí cap a l’autodeterminació. I quan, la gent d’esquerres, parlem de que no concebem un eix nacional, sense un eix social, en definitiva, ens estem referim a això. No volem crear una nova república, perquè aquesta passi a mans dels grans capitals, perquè es redueixi l’estat del benestar, i perquè augmentin les desigualtats socials. Ben al contrari, volem una societat igualitària, volem un control de l’estat en sectors d’interès públic, com la sanitat, l’educació, o els transports. No volem més sobirania per entregar-la als mercats, volem més sobirania perquè la societat tingui un millor estat del benestar, per evitar que hi hagi escoles per rics, i escoles per pobres. Per evitar que les multinacionals vinguin corrent a trinxar el nostre territori per construir infraestructures, per evitar que els fons d’inversió vinguin a especular amb la nostra vivenda.

En definitiva, el que volem es més sobirania per el poble, i menys sobirania pels mercats. Per això, ja des de fa molt de temps, m’agrada més la fulla de ruta de Procés Constituent, que no la de l’ANC.

Presentació de l'estudi que l'ANC va fer sobre l'impacte de la independència en el teixit empresarial català, a la seu de la UEP. UEP

Referència: http://www.eixdiari.cat/economia/doc/56032/la-independencia-cada-cop-mes-urgent-per-a-lempresa-segons-un-estudi-de-lanc.html

Enemics de la pàtria, o enemics de la societat?

Hi ha una important diferència entre no ser independentista, i ser un enemic de Catalunya. De la mateixa manera que hi ha una important diferència entre ser independentista, i ser un enemic d’Espanya.

Està clar que avui dia hi ha un important debat sobre la qüestió nacional, en això no hi ha cap mena de dubte, i està clar que només hi ha una sortida per aquest debat: la democràtica, sigui en la forma que sigui.

Aquest debat, alguns ens ho intenten vendre com un conflicte, casualment, des de la dreta nacionalista espanyola i des de la dreta nacionalista catalana. Aquí la diferència radica en que la dreta nacionalista espanyola reforça el conflicte amb les eines de govern que té a la ma. El cas és que, si enfoquem la qüestió nacional com un conflicte, qualsevol actitud de resolució d’aquest, serà problemàtic. Si això ho intentem enfocar en un procés purament de sufragi, és a adir, unes eleccions, o únicament un referèndum, se’ns tanca la porta al debat, i tot gira en torn al fet de la independència, o la no independència. Aquest enfocament, ens deixa una societat polaritzada. Polaritzada entre la part de la societat que vol una emancipació de la societat com a estat, i la part de la societat que vol mantenir l’estatus quo actual.

En aquesta situació de manca de debat, no hi ha lloc per res més, o estàs amb mi, o estàs contra mi. La independència de Catalunya, que molts han enfocat com un mitjà per aconseguir un final, es converteix en el final en si mateix. Bé, el que està clar, és que ni tots els independentistes volen una Catalunya independent a tot preu, ni tots els no-independentistes volen “Una España Grande y Libre”. Aquí, entre mig, hi ha moltes opinions, des dels que, com jo mateix, volem l’alliberament del poble català com un pas més en la emancipació de la classe treballadora, als que volen construir una Tercera República Espanyola, on Catalunya tindria un status molt diferent a l’actual. I jo pregunto, ¿un ciutadà o una ciutadana que vol una Catalunya digna, dintre d’un estat espanyol, és un enemic de Catalunya?, ¿un ciutadà o una ciutadana que vol una Catalunya independent, amb un bon veïnatge amb Espanya, és un enemic d’Espanya?

Be, aquí, en resum, el que hem d’assumir es que la qüestió catalana, no és una qüestió d’odi, ni d’ultra-nacionalisme, és una qüestió de drets. Catalunya és una nació, i com a tal, el seu poble, té uns drets. Això, és un fet objectiu, innegable, i aquell que no ho entengui, simplement està aplicant l’ultra-nacionalisme des de l’altra banda. Ara be, la forma d’entendre com es defensen aquests drets, això sí que és subjectiu. Hi ha qui creu que la via de la reconciliació està esgotada, i hi ha qui no. Hi ha qui creu que el primer pas en la defensa es aconseguir un estat, i desprès ja veure que fem. Hi ha qui pensa que la millor forma de garantir els drets nacionals es engegar un procés de transformació social que ens ha de portar a un procés constituent. Hi ha qui creu que es possible mantenir un esperit plurinacional dintre d’un estat espanyol. En fi, hi ha moltes opinions.

Jo, particularment, defenso una postura en aquesta qüestió, i és que Catalunya necessita un nou estat per poder emancipar-se com a societat, però que no ha d’oblidar que la societat espanyola també necessita emancipar-se. I per això, crec que, tots aquells que volem engegar un procés de transformació social, un procés constituent, un procés de revolta pacífica i democràtica que ens ha de portar un model més just, hem de lluitar plegats. Hem de trobar el punt de consens, on hi hagi un ampli ventall de gent que, sense renunciar als seus principis, puguin treballar plegats, i deixar aquesta decisió en mans de la societat. Estic segur que aquest ampli ventall de gent voldrem treballar per evitar que la gent passi gana, fred o foscor, que voldrà evitar que facin a la gent fora de les seves cases, que voldrem lluitar contra les injustícies socials, completament segur. Per això, crec que gent, que vol això, encara que no comulgui amb l’ideari independentista establert des de les elits catalanes, no pot ser enemiga de Catalunya, perquè no és enemiga dels catalans.

Un procés sobiranista sense sobirania popular.

El passat 30 de març es va anunciar a “bombo y platillo” el pre-acord unitari per a la proclamació de la independència. 

El pre-acord es basa en la celebració d’eleccions autonòmiques el proper 27-S, i en la incorporació d’un compromís per a la declaració d’independència en els programes electorals dels partits que ho vulguin incorporar. L’acord no contempla un procés constituent impulsat per una majoria social, sinó un “compromís electoral” dels partits que es presentaran a les properes autonòmiques. Si fem memòria, recordarem el compromís de CiU de realitzar un referèndum sobre el futur polític de Catalunya a les últimes autonòmiques, o el compromís, per part del mateix partit, de no retallar en educació, sanitat i benestar social a les autonòmiques del 2010. Bé, tots sabem com han acabat aquests compromisos. Ara, qui signa el compromís, pretén que ens en refiem de que, partits que mai han acomplert els seus compromisos amb l’electorat, si que els acompliran.

Si, en lloc de fer memòria, analitzem el pre-acord establert, i el full de ruta proposat, veurem que no deixa oberta cap via per que sigui la societat catalana la que, des dels principis de sobirania popular, marqui el camí que ens hauria de portar cap a l’estat propi. Veiem que serà el Parlament el que, en funció de si li ve de gust o no, decideixi fer un referèndum, decideixi o no fer-lo vinculant, i decideixi on, quan i com s’obrirà un procés per a la construcció d’un nou estat. ¿On queda la implicació de la societat catalana? ¿Queda en l’adhesió de col·lectius com Omnium, l’AMI, o l’ANC?

Un veritable full de ruta sobiranista comença per la sobirania popular. Comença per l’elaboració d’un projecte a partir del qual, la societat catalana escollirà el seu camí, i ha de ser la pròpia societat la que marqui els temps i les formes. Un veritable full de ruta d’independència comença per la independència de les persones, per la independència de la societat. Un veritable full de ruta per construir un nou estat, modern i social, comença per definir els processos de construcció de les estructures d’estat i de les eines democràtiques que han de portar a definir la seva estructura. Un veritable full de ruta sobiranista, comença amb un procés constituent, on els governants han de delegar en la societat la construcció del seu futur. Un veritable full de ruta sobiranista comença amb un procés de regeneració democràtica. No té cap sentit que els que afirmen haver lluitat durant anys per aconseguir un nou estat, continuïn a primera línia, quan és més que evident que ja fa anys que han fracassat.

Catalunya no necessita un nou estat liberal, on hi hagi un govern opac, oligàrquic i al servei de les elits i els grans capitals. Catalunya necessita una república de treballadors i treballadores, com un pas més en la revolució global, en la lluita contra el liberalisme, la opressió i els oligopolis. Catalunya necessita un procés de construcció col·lectiva, desenvolupat per la pròpia societat, un procés que garanteixi la participació de tots i de totes, incloent-hi la d’aquells que volen engegar un procés constituent també a l’estat espanyol. Catalunya necessita un estat social, just, democràtic i transparent, perquè ja està demostrada la injustícia del model liberal que tenim. Catalunya necessita d’una societat valenta, que no tingui por a reivindicar la seva llibertat, i, per extensió, necessita de polítics valents, que no tinguin por de trencar amb les velles polítiques, amb les dinàmiques de guanyar vots a qualsevol preu.

Confio en que, d’aquí al 27-S, la societat s’adonarà de que el magnífic pre-acord signat, és insuficient, i no satisfà les ànsies de sobirania, independència i llibertat de la societat catalana. Confio en que, en els propers dies, aniran sorgint alternatives reals, que enfoquin el full de ruta des d’una perspectiva social, de construcció col·lectiva, i d’apoderament ciutadà, perquè, no hi haurà independència de Catalunya, sinó hi ha independència dels catalans i les catalanes.


Javier Ramos Panduro
Candidat a l'alcaldía per Calafell en Comú.