Errors del passat.

La setmana passada va ser una setmana trista per Calafell. En el ple que es va celebrar dilluns, es van aprovar dues mocions, que demostren la continuïtat de les polítiques que s’han practicat tradicionalment al nostre municipi, i que en son les responsables de la situació social i econòmica que patim avui dia.

Per una banda, s’ha demanat un crèdit de 2,27 milions d’euros. Aquest crèdit es farà servir per finançar la remodelació de l’estadi de futbol, amb motiu dels jocs de la mediterrània. Aquí, cal puntualitzar que l’equip de govern compta amb uns ingressos de 728.000€ per aquest projecte que provenen de la Diputació de Tarragona, però, del cert és que poc més de 400.000€ estan concedits, la resta només estan aparaulats, pel que, potser aquí sóc desconfiat, no hi comptaria gaire. Per altra banda, s’ha aprovat una moció de suport al projecte de la Generalitat relatiu a l’Ampliació del Centre Recreatiu-Turístic de Vila-seca i Salou, popularment conegut com el Barcelona World.

No negaré que el nostre municipi necessita una millora dels espais esportius existents. Vivim en un municipi on l’esport és una part important, no només de l’activitat d’oci, sinó també de la oferta turística. Una millora dels espais esportius, per descomptat, comporta una millora en la qualitat de la oferta esportiva del nostre municipi, el que és profundament positiu.

Però, també ens hem de posar en context. En primer lloc ens trobem en una situació de desesperació econòmica. El Baix Penedès és la comarca líder en atur, i en atur de llarga durada a Catalunya. Del que es deriva que la societat calafellenca es troba en una situació d’emergència social. Per un altra ens trobem en una situació en que el nostre municipi te un deute que podríem considerar astronòmic, tot i que, és cert que en els darrers quatre anys, aquest s’ha anat reduint.

Bé, que demostra això? Això ens demostra que les polítiques aplicades en els últims anys, no han servit per revertir la situació sòcio-econòmica del nostre municipi. Ni la retallada pressupostària de l’anterior equip de govern, ni les encara més anteriors inversions en equipaments municipals que es van fer al municipi, han servit per pal·liar l’emergència social del nostre municipi. No vull qüestionar les millores en equipaments fetes per aquests equips de govern, perquè es de suposar que les millores en equipaments municipals, i la obra pública acaben revertint en una millora de la qualitat dels serveis públics del nostre municipi. Però, aquí, el que vull qüestionar, són les prioritats a l’hora de realitzar inversió, i les decisions preses l’hora d’escollir el nostre model de municipi.

Com ha passat en d’altres regions, i a d’altres municipis de la Costa Daurada, el model econòmic del nostre municipi s’ha basat en el turisme massiu de platja, i en el sector immobiliari, en els eixos d’habitatge, turístic i equipaments públics, i retro-alimentats entre ells. Aquest model de municipi ens ha deixat un Calafell ambientalment destruït, i amb una situació d’emergència social, provocada per l’elevada exposició de la població activa al mercat immobiliari en esclatar la bombolla immobiliària, i per l’estacionalitat del sector turístic. A més, la inversió en equipaments municipals, molt dels quals infrautilitzats, o simplement no utilitzats, també és la responsable d’una part important del deute municipal, que no s’ha pogut reduir substancialment degut a que la previsió de creixement d’ingressos per la pota de la recaptació d’impostos al sector immobiliari, ha estat molt allunyada de la realitat. Aquesta no és una situació única a Calafell, hi ha molts ajuntaments als que, l’esclat de la bombolla immobiliària els hi ha suposat una enorme caiguda d’ingressos, i ha deixat el deute municipal en una situació difícil de gestionar, i fons i tot en situació d’intervenció. El que és d’esperar, és que, un cop constatat que un model de municipi basat en el creixement urbanístic i en el finançament de l’obra pública, basat en els futurs ingressos, és un model que no funciona, els gestors i les gestores del consistori, no tornin a apostar pel mateix model.

Això, aquesta aposta per el model d’especulació immobiliària, i pels futurs ingressos, la puntada de peu cap endavant, queda molt ben representada amb l’aprovació d’aquestes dues mocions. Per una banda comencem ampliant el deute municipal en més de dos milions d’euros, destinats a obra pública, i per un altra banda, posicionem el nostre consistori a favor d’un model de negoci especulador i destructiu, que és el Barcelona World.

Encara que pugui semblar que posicionar el nostre municipi a favor de Barcelona World, un projecte que es farà relativament lluny, no té gaire importància, aquesta és una acció clau en la política del nostre municipi, ja que posa de relleu quin és el model de municipi en el que pensen els partits que han votat a favor.

Barcelona World és un projecte econòmic basat en la construcció de més de 12.000 places hoteleres en 6 parcs temàtics, dotats de centres de convencions, casinos, i un espai destinat les smart cities i als vehicles elèctrics.  Com podem veure, es tracta d’un projecte econòmic que de nou es basa en la mera especulació immobiliària. Es construeixen 12.000 places hoteleres en una regió on, a dia d’avui, ja hi ha una oferta hotelera que supera la demanda, amb un gran nombre de places que no s’arriben a omplir, ni tan sols en temporada alta.  A més, es tracta d’un projecte molt destructiu ambientalment, ja que, s’estima la necessitat d’aigua en 2.000 milions de litres/any, que hauria de procedir del ja minvat cabdal de l’Ebre, destruiria els espais d’interès natural de la Pineda, i pretén convertir la Platja Llarga de Salou en un espai exclusiu per als clients. També hem de tenir en compte que, el tipus de treball que es podria crear (els promotors prometen 40.000 llocs de feina), necessitaria d’una ingent quantitat de recursos (sòl urbanitzable, aigua, energia, serveis públics), no garanteixen sostenibilitat, i la seva rendibilitat empresarial depèn en gran mesura de canvis legislatius que suposen avantatges fiscals als joc, i pèrdua de drets laborals del treballadors i les treballadores.

Bé, aquí podem veure quin es el model de municipi al que el nostre ajuntament ha decidit donar suport, i, lamentablement, podem veure que s’assembla en molts aspectes al model de municipi que estem patint a Calafell. Una oferta turística sobredimensionada, destrucció del medi ambient, llocs de treball precaris i estacionals, inversió pública per a potenciar la especulació immobiliària, bé per la construcció d’habitatge, bé per la construcció d’equipaments públics, o el lloguer dels mateixos.

La contractació d’un crèdit de dos milions d’euros per a finançar la millora dels equipaments esportius, amb motiu dels Jocs de la Mediterrània (ja coneguts com els Jocs de la Fam), ens endeutarà per tenir unes millors instal·lacions esportives, en un context en el que, el que necessitem, es pal·liar l’emergència social, destinant tots els recursos possibles a les àrees de benestar social i de promoció econòmica. La elaboració d’un pla de desenvolupament econòmic sostenible al nostre municipi, o la proposta de fer-ho a nivell comarcal, brilla per la seva absència. Continuem perpetuant el model d’especulació immobiliària, endeutament perpetu i destrucció del medi natural, com sempre en detriment dels sectors econòmics sostenibles i respectuosos amb el medi ambient, i a sobre en un context d’emergència social, en el que el que necessitem és, per una banda pal·liar aquesta emergència social, i per un altra trobar una alternativa econòmica sostenible que pugui generar ocupació estable, desestacionalitzada i de qualitat.

Per això, insisteixo, la setmana passada va ser una setmana trista a Calafell, perquè el ple del nostre ajuntament, va decidir continuar cometent els errors del passat. 

La Gran Coalición, la mejor opción.

Después del debate de investidura de ayer, el Partido Popular está alternando su mensaje de rotundo a no Pedro Sánchez con los beneficios de la gran coalición. Quizás sorprenda lo que voy a decir ahora, pero este acuerdo, sería bueno para nuestro país.

Personalmente, prefiero nuevas elecciones. Unas nuevas elecciones son una nueva oportunidad para que las izquierdas hagamos las cosas mejor, para que podamos confluir de verdad, desde la base. El frenetismo de las últimas campañas, municipales, autonómicas y generales, la reticencia de la vieja política a desaparecer, y la rapidez con que los defensores de la nueva política se han convertido en defensores de la vieja, ha hecho que la confluencia de izquierdas en las últimas generales, allí donde se haya dado, no haya sido todo lo satisfactoria que nos esperábamos. No se ha democratizado la confección de las listas, ni se ha abierto a debate la construcción de la propia confluencia, y la participación y el debate de construcción de los programas electorales no ha sido suficiente. 

Unas nuevas elecciones nos darían la oportunidad de aprender de nuestros errores, y de hacer las cosas mejor, de crear una verdadera confluencia de izquierdas, desde las bases de los diferentes actores, con tiempo de conocernos y ganarnos la confianza unos a otros, y con un verdadero debate abierto sobre cómo se debe construir.

Sin embargo, creo que unas nuevas elecciones, no son la mejor opción para nuestro país, la gran coalición es la solución a nuestros problemas. La gran coalición aportaría al gobierno la estabilidad de la prima de riesgo, y la continuidad de nuestro estado democrático, y de nuestro sistema socio-económico, y todo eso, es positivo para nuestro país.

Calma, me explicaré mejor. La gran coalición significaría para nuestro país la continuidad de las políticas económicas impuestas por la Troika. Eso, no conllevaría el enfado de los mercados que haría disparar la prima de riesgo, y no haría peligrar la estabilidad presupuestaria de nuestro país. Por el contrario, significará continuar con la línea de recortes y privatizaciones que se inició con el giro neoliberal del PSOE, y los sucesivos gobiernos de alternancia PP/PSOE hasta día de hoy. Significaría continuar recortando nuestras pensiones, nuestra educación, nuestra sanidad, nuestra protección social. Significaría abaratar nuestros derechos laborales, y continuidad en el desarrollo de un modelo económico basado en el neoliberalismo, la globalización, el capitalismo salvaje, y la sobrexplotación del medio ambiente. Significaría seguir permitiendo que los grandes capitales monopolicen los sectores estratégicos, como el agua y la energía. Y todo ello lo significaría hacerlo a costa del empobrecimiento de las familias, y la merma de nuestros derechos.

Y esto, es positivo para nuestro país. A pesar del sufrimiento que generará. 

Lo es porque vivimos en una sociedad dormida. Pese a los grandes escándalos de corrupción del Partido Popular, este ha sido la fuerza más votada. Pese a las políticas de derechas aplicadas por el PSOE, aún mucha gente lo sigue considerando de izquierdas. Pese al neoliberalismo descarado de Ciudadanos, mucha gente lo considera un partido de centro-izquierda. Nos han dado muchos palos mientras dormimos, pero, aún no hemos abierto los ojos. Ese es nuestro problema.

Pero, la gran coalición, quizás sea el golpe final que nuestra sociedad necesita para despertarse de golpe. Quizás la gran evidencia de que el Partido Popular, el Partido Socialista y Ciudadanos son la marioneta que manejan los grandes capitales, las grandes fortunas, para vendernos su democracia secuestrada como un placebo, para que creamos que somos libres. Quizás la gran coalición sea la evidencia que nos demuestre por fin que no vivimos en democracia, sino que vivimos bajo la dictadura del capital. Quizás tanto neoliberalismo, tanta rebaja de derechos, tanta destrucción de nuestro entorno, haga que nos despertemos, que abramos los ojos, y veamos lo que nos rodea, y quizás, esa imagen haga que hagamos algo más que despertarnos, quizás haga que nos levantemos, a poder ser, con el pie izquierdo.

Temps obscurs.

Ahir van ser absolts els “8 de Airbus” per falta de proves. A priori pot semblar una bona noticia, sembla que els vuit sindicalistes que han estat jutjats per exercir el seu dret de vaga queden lliures, perquè no han comés cap delicte. Però no és així, el jutge els ha absolt perquè no hi ha proves de que hagin comés el delicte. Així doncs, el jutge reconeix la existència d’un delicte en l’exercici del dret de vaga, recolzant així l’actitud del Govern, que mitjançant la llei mordassa, criminalitza la protesta. És una situació que es pot assemblar a la dels titellaires, que actualment estan en llibertat amb càrrecs, però no són lliures, tenen pendent una acusació d’enaltiment del terrorisme, per haver representat una obra de teatre.

La justícia encarcera sindicalistes, manifestants, actors, poetes, censura d’obres d’art... això recorda a una època obscura, no gaire llunyana en el temps. Fa por que, com li està passant a la portaveu de l’Ajuntament de Madrid, et puguin jutjar per haver “executat en un temple actes de profanació en ofensa dels sentiments religiosos”. Però el que fa realment por, és, ja no la passivitat de la gent, sinó la seva complicitat. En el cas dels titellaires, no van ser els grisos els que van entrar al teatre i es van emportar els actors. Van ser els assistents a l’obra, que escandalitzats van trucar a la policia perquè, segons ells, s’estava enaltint el terrorisme. Tot i que hi van haver-hi grans mostres de suport als titellaires, a la xarxa també hi va haver-hi un gran suport a l’acció judicial. Igual que hi va haver-hi un suport important a l’acció judicial contra els “8 de Airbus” perquè, segons diuen, van coaccionar la llibertat dels treballadors de no fer vaga, o hi ha moltes veus que reclamen accions judicials contra l’alcaldessa de Barcelona per haver permès que es llegís en públic el poema “Mare Nostre”.

Com a societat tenim un problema, greu. Volem llibertat d’expressió, llibertat política, llibertat de religió, llibertat sexual, però ens escandalitzem quan veiem algú que l’exerceix. Ens vam solidaritzar amb el “Je suis Charlie”, però, quan es critica i s’aplaudeix a la fiscalia per jutjar tuitaires, queda pal·les que aquest eslògan només serveix per respectar la falta de respecte als musulmans. La societat està perdent en drets el que guanya en hipocresia. Com va remarcar Joaquim Bosch, en la època de més activitat d’ETA, només arribaven als tribunals 2 o 3 casos d’enaltiment del terrorisme, i ara arriben més de 30. Conforme la societat es va tornant més laxa en la defensa dels seus drets, més es vulneren. Prova d’això és que el partit que va aprovar la Llei Mordassa, va ser el més votat en les passades eleccions generals.

Estem patint un retrocés de drets, i la societat no es mobilitza per impedir-ho. Hi var haver un connat amb el 15M, quan es van omplir les places semblava que la revolució estava a punt d’esclatar. Però la mobilització esgota, i s’ha d’estar molt conscienciat per no defallir. Els poders ja s’encarreguen d’això, de desconscienciar-nos, de desmobilitzar-nos, de crear una opinió contra els que reclamem i exercim la llibertat, i la societat hi cau. Hi cau amb el “per tenir seguretat s’han de retallar llibertats”, hi cau amb el “sense pau social hi ha inestabilitat”... caiem, caiem, i caiem de quatre grapes...

Doncs, ja està be de caure! Ja és hora d’aixecar-se. De dir prou, de prendre consciència del que som, del que podem fer, i del que podem ser. És hora de ser ferms contra la repressió, contra la injustícia social, contra l’immobilisme i la passivitat. És hora de ser solidaris amb els que pateixen, amb els injuriats, amb els que lluiten pels seus drets. És hora de ser lliures.

La cosificació dels animals a les festes populars

La Festa dels Tres Tombs, és una festa arrelada a la nostra terra, fruit de la tradició dels traginers i dels pagesos de beneir els seus animals perquè tinguessin bona salut i poguessin fer la seva feina. Aquesta tradició, nascuda en un temps on la utilització dels animals com a eina formava part del motor de la maquinària que permetia la subsistència de la societat, s’ha perpetuat en el temps, i avui dia, com a part de la memòria i la tradició popular, a molts municipis és celebra la Festa dels Tres Tombs per la festivitat de Sant Antoni Abad.

A Calafell, enguany es celebrarà la 67a edició d’aquesta festa. En aquesta festivitat, i sense restar importància a la fira artesana i gastronòmica, el principal atractiu son els animals que participen als Tres Tombs. En aquests tipus de festivitats, els animals atreuen, especialment famílies. Als nens i les nenes els hi agrada veure animals que no acostumen a veure habitualment, i moltes famílies segueixen la tradició de la festivitat, portant a les seves mascotes perquè siguin beneïdes.

Per tant, ens trobem en una festivitat, plena de nens i nenes expectant per veure els animals desfilant. Això sembla un fet festiu i molt trivial, però, si reflexionem una mica, és un fet que té una importància molt rellevant, ja que la percepció que tinguin els infants dels animals en aquest dia, els influenciarà en la percepció del que és un animal, i de perquè serveix, i de quina es la relació que té l’esser humà amb ell. Sí, com és el cas, els nens perceben que els animals de tir, només serveixen per tirar d’un carro, acabaran entenent que un animal de tir és una eina, una eina viva, però una eina al cap i a la fi.

Personalment, crec que aquesta es una trista tasca pedagògica. Com més avença la nostra societat a nivell tecnològic, menys necessaris son els animals per la nostra subsistència, i com més avença la nostra societat moralment, més sensibilitat tenim amb els animals. Per exemple, els correbous es percebien com una festivitat sana i normal fins fa relativament poc, però, a mesura que la nostra societat evoluciona, cada cop hi ha més gent que ho veu com una barbàrie.

No em malinterpreteu, no vull dir que la Festa dels Tres Tombs sigui una barbàrie. Normalment, els animals que en participen tenen bona salut, estan ben cuidats, lliures de maltractament, i els carros dels que tiren son més d’atrezzo que de càrrega, per lo que no han de fer grans sobreesforços tirant d’ells. El que crec que ens hem de replantejar, és de si volem que els infants, i la societat en general, percebin que obligar a un animal a treballar tirant d’un carro és normal, o fins i tot festiu.

En aquesta festivitat, acabem cosificant els animals, i la cosificació és perillosa, perquè les coses no pateixen, no tenen sentiments, només estan per fer-les servir, i quan ja no serveixen, ens desfem d’elles. Crec que, com a societat moderna, ens hauríem de replantejar aquest tipus de festivitats on fem participar els animals, i canviar aquesta concepció que en tenim d’ells. Aquestes festivitats s’haurien de basar en el respecte als animals, com ja es fa amb les mascotes que es porten a beneir, i haurien de servir com a tasca pedagògica perquè els infants admirin i respectin tots als animals.

Ruptura sense ruptura

“Catalunya necessita iniciar un procés constituent propi –fonamentat en la plena sobirania del poble català com a subjecte col·lectiu que pot decidir el seu futur– que no estigui subordinat, ni sigui subaltern, a cap altre marc. L’obertura d’un procés constituent català propi, i no subordinat, és la contribució que des de Catalunya podem fer a la ruptura del Règim de 1978 a tot l’Estat, des d’una voluntat de col·laboració fraterna entre els pobles i des de l’impuls de processos constituents que puguin interinfluir-se i afavorir-se mútuament des de la pròpia identitat de cadascun. Iniciar un procés constituent no prefigura el resultat final de la relació que Catalunya hagi de tenir amb la resta de l’Estat: una república catalana és tan compatible amb un horitzó independentista com amb un de federalista o de confederalista.”

Aquest paràgraf, extret del manifest ideològic de Catalunya Si Que es Pot, resumeix la nostra proposta de full de ruta nacional per a Catalunya. Un procés constituent propi, per trencar amb el règim del 78, on la ciutadania escollirà el nostre futur com a nació, amb independència de quin sigui aquest futur. A dia d’avui queda patent que no es pot trencar amb l’actual sistema socio-econòmic sense trencar prèviament amb el model d’estat, però, això no vol dir que el trencament amb l’actual model d’estat hagi de suposar el trencament amb el concepte d’una Espanya plurinacional. Aquest és el punt de consens entre els independentistes d’esquerres, i els federalistes d’esquerres: la ruptura amb el règim, el procés constituent, i el dret a decidir.

La declaració per la ruptura aprovada pel Parlament de la Generalitat aquest 9 de novembre implica exactament això. Implica trencar amb el règim constitucional del 78, i engegar un procés constituent on la societat prendrà la paraula i escollirà el nou model d’estat. És el compromís que han assumit Junts pel Sí i la CUP, i, casualment, coincideix molt amb la nostra fulla de ruta. 

Per això mateix no entenc la posició del nostre grup parlamentari, en alinear-se amb el bloc constitucionalista, i votar en contra de l’inici d’un procés constituent. Podria haver entès una abstenció, en no trobar-se en la declaració una referència directa a un referèndum vinculat, encara que no estigués subordinat a la legalitat espanyola. Però, el que no em cap al cap, és que el grup parlamentari de Catalunya Si Que es Pot, s’hagi alineat amb l’immobilisme imperant als partits constitucionalistes, votant, no només en contra d’aquesta declaració, sinó en contra del manifest ideològic que ha servit com a base per a la construcció de la candidatura.

La candidatura de Catalunya Sí Que es Pot es va construir sota els principis de la ruptura, com a un nexe d’unió per les esquerres que volen una Catalunya diferent, socialment més justa, i que, amb independència de si volien un nou estat per a Catalunya, o no, volguessin que la nostra societat trenqués amb el règim del 78. Aquest va ser l’acord construït, no només entre les forces polítiques, sinó entre les forces polítiques i les seves bases. 

Amb la votació en contra de la declaració per la ruptura, el grup parlamentari de Catalunya Si Que es Pot ha votat en contra del nostre manifest ideològic, en contra de l’acord entre la candidatura i les nostres bases, en contra dels principis ideològics de les forces que l’integren, i a favor de tot allò contra el que lluitem.

El fracaso del asalto a los cielos

Llevamos desde las pasadas elecciones europeas escuchando este objetivo político: “asaltar los cielos”. Define muy bien un deseo, una ilusión: canalizar la indignación de nuestra sociedad y convertirla en una fuerza electoral con la que construir un proyecto político. El 15M nos demostró que, por primera vez desde la transición, la sociedad tenía la voluntad de movilizarse para romper con el régimen establecido. La idea parece buena, tanto que en las pasadas elecciones municipales fuerzas políticas con un mismo objetivo abrazamos esta idea, y construimos junto con otras fuerzas políticas, no  necesariamente partidos, candidaturas de unidad popular, que en algunos casos llegaron a “asaltar el cielo”.

Sin embargo, en muchos municipios en los que fraguó la idea, esta complicidad, y la creación de estos espacios compartidos, no fue posible. Luego llegaron las elecciones autonómicas, y las diferencias entre los diferentes actores se acentuaron, creando tensiones internas e incluso división dentro de las mismas fuerzas. Ahora afrontamos las elecciones generales con el mismo método, y con la misma problemática. Unidad popular sin unidad popular.

La panacea de la izquierda siempre ha sido la unidad popular. Siempre hablamos de unir fuerzas, de trabajar juntos, de apartar nuestras diferencias, y de luchar por arrebatar la hegemonía política a las fuerzas políticas que sirven a los poderes fácticos y no a los ciudadanos. Durante muchos años la izquierda ha hablado de unir al proletariado para quitarle el poder a la burguesía y repartir la riqueza. Ahora, nuevas fuerzas hablan de eliminar los privilegios del 1% para crear una sociedad más justa. El lenguaje cambia, pero no el concepto. En esencia, todas las fuerzas de izquierdas luchamos por alcanzar de una forma u otra una forma de estado socialista.

En mi humilde opinión, el problema es más que evidente. Las fuerzas de izquierdas de este país, aunque en esencia compartamos ideas y objetivos, tenemos marcadas diferencias. A simple vista pueden parecer triviales, pero, cuando empezamos a trabajar juntos, afloran, y hacen que, finalmente, el encaje no sea posible. El grave problema que hemos tenido, ha sido que, para arrebatar la hegemonía política al bipartidismo, hemos sacado la calculadora electoral, nos hemos puesto las gafas de protección, y hemos procedido a limar nuestras diferencias con una radial, con la consecuente erupción de chispas. Esta situación ha provocado reticencias, desconfianzas, e incluso en algunos casos enfrentamientos abiertos.

¿Qué conclusión podemos sacar de esta situación? Hace no mucho tiempo, alguien me dijo que nuestra organización no había comprendido que las confluencias se construían en la calle, y no en un despacho calculadora en mano. La experiencia vivida le da la razón.

No podemos limar a toda prisa nuestras diferencias, tenemos que limarlas en la calle, trabajando juntos y juntas, generando una confianza entre la izquierda que a día de hoy no existe, tejiendo sinergias, y sobretodo, aprendiendo que nuestras diferencias nos enriquecen, y que podemos aprender de nuestros aliados. También tenemos que aprender que las fuerzas de izquierda podemos ser rivales, pero nunca enemigos. Debemos aceptar una sana rivalidad al defender aquello que nos hace diferentes, pero a la vez defender con ferocidad aquello que nos une, sin que eso cause tensión entre las izquierdas.No es una tarea fácil.

Pongo como ejemplo a Syriza, un proyecto que tardó más de 10 años en asaltar el cielo. Haciendo analogía con el tema de los asaltos, no se puede asaltar una plaza a pecho descubierto. Hay que planificar y construir las trincheras, y hay que pelear en ellas, por cada palmo de tierra, codo con codo. Sólo así tejeremos la confianza y las complicidades necesarias para asaltar los cielos. ¿Empezamos?

KEPLER y KIC-8462852

Los astrónomos de todo el mundo están desconcertados por un reciente descubrimiento del telescopio KEPLER.

Se trata de una pequeña estrella clase G (como nuestro sol), denominada KIC-8462852, que se encuentra a unos 1.500 años luz. La estrella tiene un patrón de luz que hace deducir que hay una enorme masa de materia que gira alrededor de la estrella en una formación cerrada, como si fuera un anillo.

La primera hipótesis es que esa formación podría ser un anillo de polvo, un anillo cometario, o una lluvia de exocometas. Sin embargo, la estrella es demasiado antigua como para que disponga de este anillo, y, además, si se tratara de un anillo cometario, un anillo de polvo, o de exocometas, esta estructura emitiría una radiación en el espectro infrarrojo. Pero, no lo hace.

Además, los astrónomos que están analizando el patrón de luz de la estrella, sospechan que este anillo debe llevar pocos milenios orbitando el sol, lo cual es aún más extraño, ya que este tipo de anillos sólo se encuentran en estrellas jóvenes, y, como ya hemos dicho anteriormente, esta no es una estrella joven. Las hipótesis sobre el origen de esta formación se están agotando conforme se están recopilando datos, así que, ¿de qué puede tratarse? Es, como poco, algo muy peculiar. De las 150.000 estrellas observadas hasta ahora por Kepler, ninguna tiene este patrón de luz.

En 1960, el físico inglés Freeman Dyson sugirió que, basándose en nuestra propia experiencia, cuanto más avanza una civilización, más energía consume, hasta que, llegado un punto, podría llegar a consumir toda la energía que proporcione la estrella de su sistema solar, construyendo una esfera alrededor de esta, o, en una escala menor, construyendo un anillo que la rodeara. A esta estructura se la conoce como Esfera de Dyson, y hay diversas hipótesis sobre cómo podría construirse, y sobre las características que podríamos observar al detectarla.

Imaginemos que una estrella estuviera rodeada por un anillo construido con el objetivo de captar una importante cantidad de radiación solar. En ese caso, si la observáramos desde la suficiente distancia, observaríamos un patrón de luz peculiar, como si la estrella estuviera rodeada por el anillo de polvo y roca resultante de su formación, como ocurre con las estrellas jóvenes. Sin embargo, esta estructura, al absorber la radiación emitida por su sol, no emitiría la característica radiación en la banda infrarroja que se produce cuando la radiación solar calienta el disco de polvo.

Así pues, si detectáramos una estrella rodeada por una Esfera de Dyson, en forma de disco, lo que estaríamos observando es un patrón de luz correspondiente a un disco de formación planetaria, típico de una estrella joven, pero en una estrella más bien antigua, y que, además, no emite radiación en el espectro infrarrojo. Pues bien, eso es exactamente lo que estamos observando en la estrella en cuestión.

Ahora bien, esto no quiere decir que hayamos encontrado la primera evidencia de una civilización alienígena avanzada. Por supuesto, podrían existir fenómenos naturales que explicaran lo que estamos viendo, aunque siendo pragmáticos, ahora mismo es la única explicación que tenemos.

El siguiente paso que van a llevar a cabo los astrónomos será escuchar a la estrella. Enfocaremos nuestros radiotelescopios intentando captar señales de radio de ese sistema, ya que, según nuestra propia experiencia, una civilización avanzada emitiría una gran cantidad de señales de radio, como nosotros mismos hacemos hoy día.

Habrá que estar atentos al resultado de estas observaciones, porqué, tanto sí estamos ante el primer indicio de una civilización alienígena, como si estamos ante una nueva formación astronómica que desconocíamos, será un descubrimiento muy interesante.

Fuentes:

http://www.europapress.es/ciencia/astronomia/noticia-descubierto-telescopio-kepler-megaestructura-extraterrestre-20151015191204.html

http://www.theatlantic.com/science/archive/2015/10/the-most-interesting-star-in-our-galaxy/410023/

http://www.xataka.com/espacio/un-extrano-patron-de-luz-tiene-a-los-astronomos-intrigados-que-es-y-como-se-ha-formado