Ruptura sense ruptura

“Catalunya necessita iniciar un procés constituent propi –fonamentat en la plena sobirania del poble català com a subjecte col·lectiu que pot decidir el seu futur– que no estigui subordinat, ni sigui subaltern, a cap altre marc. L’obertura d’un procés constituent català propi, i no subordinat, és la contribució que des de Catalunya podem fer a la ruptura del Règim de 1978 a tot l’Estat, des d’una voluntat de col·laboració fraterna entre els pobles i des de l’impuls de processos constituents que puguin interinfluir-se i afavorir-se mútuament des de la pròpia identitat de cadascun. Iniciar un procés constituent no prefigura el resultat final de la relació que Catalunya hagi de tenir amb la resta de l’Estat: una república catalana és tan compatible amb un horitzó independentista com amb un de federalista o de confederalista.”

Aquest paràgraf, extret del manifest ideològic de Catalunya Si Que es Pot, resumeix la nostra proposta de full de ruta nacional per a Catalunya. Un procés constituent propi, per trencar amb el règim del 78, on la ciutadania escollirà el nostre futur com a nació, amb independència de quin sigui aquest futur. A dia d’avui queda patent que no es pot trencar amb l’actual sistema socio-econòmic sense trencar prèviament amb el model d’estat, però, això no vol dir que el trencament amb l’actual model d’estat hagi de suposar el trencament amb el concepte d’una Espanya plurinacional. Aquest és el punt de consens entre els independentistes d’esquerres, i els federalistes d’esquerres: la ruptura amb el règim, el procés constituent, i el dret a decidir.

La declaració per la ruptura aprovada pel Parlament de la Generalitat aquest 9 de novembre implica exactament això. Implica trencar amb el règim constitucional del 78, i engegar un procés constituent on la societat prendrà la paraula i escollirà el nou model d’estat. És el compromís que han assumit Junts pel Sí i la CUP, i, casualment, coincideix molt amb la nostra fulla de ruta. 

Per això mateix no entenc la posició del nostre grup parlamentari, en alinear-se amb el bloc constitucionalista, i votar en contra de l’inici d’un procés constituent. Podria haver entès una abstenció, en no trobar-se en la declaració una referència directa a un referèndum vinculat, encara que no estigués subordinat a la legalitat espanyola. Però, el que no em cap al cap, és que el grup parlamentari de Catalunya Si Que es Pot, s’hagi alineat amb l’immobilisme imperant als partits constitucionalistes, votant, no només en contra d’aquesta declaració, sinó en contra del manifest ideològic que ha servit com a base per a la construcció de la candidatura.

La candidatura de Catalunya Sí Que es Pot es va construir sota els principis de la ruptura, com a un nexe d’unió per les esquerres que volen una Catalunya diferent, socialment més justa, i que, amb independència de si volien un nou estat per a Catalunya, o no, volguessin que la nostra societat trenqués amb el règim del 78. Aquest va ser l’acord construït, no només entre les forces polítiques, sinó entre les forces polítiques i les seves bases. 

Amb la votació en contra de la declaració per la ruptura, el grup parlamentari de Catalunya Si Que es Pot ha votat en contra del nostre manifest ideològic, en contra de l’acord entre la candidatura i les nostres bases, en contra dels principis ideològics de les forces que l’integren, i a favor de tot allò contra el que lluitem.

El fracaso del asalto a los cielos

Llevamos desde las pasadas elecciones europeas escuchando este objetivo político: “asaltar los cielos”. Define muy bien un deseo, una ilusión: canalizar la indignación de nuestra sociedad y convertirla en una fuerza electoral con la que construir un proyecto político. El 15M nos demostró que, por primera vez desde la transición, la sociedad tenía la voluntad de movilizarse para romper con el régimen establecido. La idea parece buena, tanto que en las pasadas elecciones municipales fuerzas políticas con un mismo objetivo abrazamos esta idea, y construimos junto con otras fuerzas políticas, no  necesariamente partidos, candidaturas de unidad popular, que en algunos casos llegaron a “asaltar el cielo”.

Sin embargo, en muchos municipios en los que fraguó la idea, esta complicidad, y la creación de estos espacios compartidos, no fue posible. Luego llegaron las elecciones autonómicas, y las diferencias entre los diferentes actores se acentuaron, creando tensiones internas e incluso división dentro de las mismas fuerzas. Ahora afrontamos las elecciones generales con el mismo método, y con la misma problemática. Unidad popular sin unidad popular.

La panacea de la izquierda siempre ha sido la unidad popular. Siempre hablamos de unir fuerzas, de trabajar juntos, de apartar nuestras diferencias, y de luchar por arrebatar la hegemonía política a las fuerzas políticas que sirven a los poderes fácticos y no a los ciudadanos. Durante muchos años la izquierda ha hablado de unir al proletariado para quitarle el poder a la burguesía y repartir la riqueza. Ahora, nuevas fuerzas hablan de eliminar los privilegios del 1% para crear una sociedad más justa. El lenguaje cambia, pero no el concepto. En esencia, todas las fuerzas de izquierdas luchamos por alcanzar de una forma u otra una forma de estado socialista.

En mi humilde opinión, el problema es más que evidente. Las fuerzas de izquierdas de este país, aunque en esencia compartamos ideas y objetivos, tenemos marcadas diferencias. A simple vista pueden parecer triviales, pero, cuando empezamos a trabajar juntos, afloran, y hacen que, finalmente, el encaje no sea posible. El grave problema que hemos tenido, ha sido que, para arrebatar la hegemonía política al bipartidismo, hemos sacado la calculadora electoral, nos hemos puesto las gafas de protección, y hemos procedido a limar nuestras diferencias con una radial, con la consecuente erupción de chispas. Esta situación ha provocado reticencias, desconfianzas, e incluso en algunos casos enfrentamientos abiertos.

¿Qué conclusión podemos sacar de esta situación? Hace no mucho tiempo, alguien me dijo que nuestra organización no había comprendido que las confluencias se construían en la calle, y no en un despacho calculadora en mano. La experiencia vivida le da la razón.

No podemos limar a toda prisa nuestras diferencias, tenemos que limarlas en la calle, trabajando juntos y juntas, generando una confianza entre la izquierda que a día de hoy no existe, tejiendo sinergias, y sobretodo, aprendiendo que nuestras diferencias nos enriquecen, y que podemos aprender de nuestros aliados. También tenemos que aprender que las fuerzas de izquierda podemos ser rivales, pero nunca enemigos. Debemos aceptar una sana rivalidad al defender aquello que nos hace diferentes, pero a la vez defender con ferocidad aquello que nos une, sin que eso cause tensión entre las izquierdas.No es una tarea fácil.

Pongo como ejemplo a Syriza, un proyecto que tardó más de 10 años en asaltar el cielo. Haciendo analogía con el tema de los asaltos, no se puede asaltar una plaza a pecho descubierto. Hay que planificar y construir las trincheras, y hay que pelear en ellas, por cada palmo de tierra, codo con codo. Sólo así tejeremos la confianza y las complicidades necesarias para asaltar los cielos. ¿Empezamos?

KEPLER y KIC-8462852

Los astrónomos de todo el mundo están desconcertados por un reciente descubrimiento del telescopio KEPLER.

Se trata de una pequeña estrella clase G (como nuestro sol), denominada KIC-8462852, que se encuentra a unos 1.500 años luz. La estrella tiene un patrón de luz que hace deducir que hay una enorme masa de materia que gira alrededor de la estrella en una formación cerrada, como si fuera un anillo.

La primera hipótesis es que esa formación podría ser un anillo de polvo, un anillo cometario, o una lluvia de exocometas. Sin embargo, la estrella es demasiado antigua como para que disponga de este anillo, y, además, si se tratara de un anillo cometario, un anillo de polvo, o de exocometas, esta estructura emitiría una radiación en el espectro infrarrojo. Pero, no lo hace.

Además, los astrónomos que están analizando el patrón de luz de la estrella, sospechan que este anillo debe llevar pocos milenios orbitando el sol, lo cual es aún más extraño, ya que este tipo de anillos sólo se encuentran en estrellas jóvenes, y, como ya hemos dicho anteriormente, esta no es una estrella joven. Las hipótesis sobre el origen de esta formación se están agotando conforme se están recopilando datos, así que, ¿de qué puede tratarse? Es, como poco, algo muy peculiar. De las 150.000 estrellas observadas hasta ahora por Kepler, ninguna tiene este patrón de luz.

En 1960, el físico inglés Freeman Dyson sugirió que, basándose en nuestra propia experiencia, cuanto más avanza una civilización, más energía consume, hasta que, llegado un punto, podría llegar a consumir toda la energía que proporcione la estrella de su sistema solar, construyendo una esfera alrededor de esta, o, en una escala menor, construyendo un anillo que la rodeara. A esta estructura se la conoce como Esfera de Dyson, y hay diversas hipótesis sobre cómo podría construirse, y sobre las características que podríamos observar al detectarla.

Imaginemos que una estrella estuviera rodeada por un anillo construido con el objetivo de captar una importante cantidad de radiación solar. En ese caso, si la observáramos desde la suficiente distancia, observaríamos un patrón de luz peculiar, como si la estrella estuviera rodeada por el anillo de polvo y roca resultante de su formación, como ocurre con las estrellas jóvenes. Sin embargo, esta estructura, al absorber la radiación emitida por su sol, no emitiría la característica radiación en la banda infrarroja que se produce cuando la radiación solar calienta el disco de polvo.

Así pues, si detectáramos una estrella rodeada por una Esfera de Dyson, en forma de disco, lo que estaríamos observando es un patrón de luz correspondiente a un disco de formación planetaria, típico de una estrella joven, pero en una estrella más bien antigua, y que, además, no emite radiación en el espectro infrarrojo. Pues bien, eso es exactamente lo que estamos observando en la estrella en cuestión.

Ahora bien, esto no quiere decir que hayamos encontrado la primera evidencia de una civilización alienígena avanzada. Por supuesto, podrían existir fenómenos naturales que explicaran lo que estamos viendo, aunque siendo pragmáticos, ahora mismo es la única explicación que tenemos.

El siguiente paso que van a llevar a cabo los astrónomos será escuchar a la estrella. Enfocaremos nuestros radiotelescopios intentando captar señales de radio de ese sistema, ya que, según nuestra propia experiencia, una civilización avanzada emitiría una gran cantidad de señales de radio, como nosotros mismos hacemos hoy día.

Habrá que estar atentos al resultado de estas observaciones, porqué, tanto sí estamos ante el primer indicio de una civilización alienígena, como si estamos ante una nueva formación astronómica que desconocíamos, será un descubrimiento muy interesante.

Fuentes:

http://www.europapress.es/ciencia/astronomia/noticia-descubierto-telescopio-kepler-megaestructura-extraterrestre-20151015191204.html

http://www.theatlantic.com/science/archive/2015/10/the-most-interesting-star-in-our-galaxy/410023/

http://www.xataka.com/espacio/un-extrano-patron-de-luz-tiene-a-los-astronomos-intrigados-que-es-y-como-se-ha-formado

Xenofòbia i bous.

Desprès de la desgràcia d'ahir a Tordesillas, alguns van dient que els espanyols son torturadors i maltractadors, i que és un motiu més per marxar. Bé, això em sembla xenofòbia pura i dura, i la xenofòbia no és pot tolerar, de cap manera. Afirmar que els espanyols son torturadors de bous, es ofendre a milers de persones animalistes, i d’activistes antitaurines, algunes de les quals arrisquen fins i tot la vida per lluitar contra aquesta aberració.

Cartell xenòfob i supremacista

Però, és que fer servir aquesta patranya d’argument supremacista per justificar els tant repetits “marxem”, “fotem el camp” i “tenim pressa”, a bandA de ser xenòfob, és ser molt hipòcrita. Que potser a Catalunya no és maltracten bous? No tenim els bous embolats? I els bous al mar? Haig de recordar que CDC i ERC, juntament amb Unió, el PSC i el PP van blindar els correbous al 2010? Davant d’això, algú dirà “és que en els espectacles taurins no és maltracta el bou”. Bé, doncs que provi a ficar-se unes carretilles al cap, i les encengui, a veure si no és crema, o que vagi a veure que fan amb el bou quan s’acaba “l’espectacle”.

No entraré a valorar la deriva que està portant el procés gràcies al foment de l’odi als espanyols que fan determinats sectors, perquè això ja porto temps fent-ho, avui em vull centrar en desmentir aquest mite supremacista, de que els catalans som superiors als espanyols perquè no maltractem animals, així que he fet un recull de fotos per desmentir-lo. També us dic, que avuí m'he centrat en els bous, però que aquí, a casa nostra, es maltracten altres animals, com per exemple en falconeria, les passejades en poni en les festes populars o als espectacles als circs amb animals domèstics com poden ser gossos o cavalls.  Bé, us deixo amb les fotos.

Començaré amb algunes fotos d’espanyols i espanyoles lluitant per acabar amb la barbàrie de la tortura de bous a tot l’estat:

I ara, continuaré amb imatges de la barbàrie taurina a Catalunya.

Quina comarca volem?

S’apropa l’inici de la campanya electoral, i l’actualitat política bascula entre un degoteig de personatges populars donant suport a llistes transversals, i ferotges atacs institucionals entre dos bàndols molt marcats. Però mentrestant, els dies van passant, i els grans oblidats, continuem sent oblidats.

Es parla molt sobre el miracle de la DUI, o sobre els horrors de la Catalunya interestel·lar. Però al Baix Penedès, a la nostra comarca, l’atur continua enquistat, la sobreexplotació turística continua destruint el nostre medi i el nostre teixit productiu, i les paupèrrimes infraestructures continuen funcionant de pena. Ningú ens està donant la resposta a la pregunta que no es fa: quin Baix Penedès volem?

La nostra comarca necessita respostes a aquesta pregunta. Per molta il·lusió que posem a la campanya, el dia 28 de setembre, la nostra comarca continuarà igual, empalada per una C-32 que ens dessagna, travessada per una línia d’alta velocitat per a rics, amb un servei de Rodalies deficient, defectuós, i a preu d’or, o amb un consorci sanitari obscur i opac.

La nostra comarca no pot esperar a saber si serem independents per donar resposta a les seves necessitats. Necessitem solucions ja. Hem de donar una resposta a la pregunta de com rescatem la C-32 per als i les veïnes de la comarca, o com aconseguim reduir el preu de Rodalies, sobre el nostre model energètic, o les polítiques de vivenda i benestar social. Hem de posar remei a una comarca que pateix una situació d’emergència social, i l’hem de posar ja. Pal·liar la pobresa energètica, els desnonaments, l’atur, la malnutrició infantil o la destrucció del medi, no pot esperar la finalització d’una fulla de ruta de 18 mesos.

Espero, i desitjo de tot cor, que en les properes setmanes, en els actes i debats que es facin a la nostra comarca es parli de la conveniència o no de fer el CIM, dels Jocs de la Mediterrània, dels necessaris espais d’interès ecològic que cal crear a la comarca, de les mancances del sistema educatiu, del consorci sanitari amb la Xarxa Santa Tecla, o de la gestió de residus a la comarca.

Són molts temes que cal tractar, i portem massa temps patint la no política al nostre territori, ja es l’hora de que es parli de la nostra comarca, de les infraestructures i els serveis bàsics que necessitem, i del model energètic, econòmic i social que la nostra comarca necessita. Tractar el plebiscit en la campanya està molt bé, fins i tot és necessari, però és perfectament compatible amb tractar la política del nostre territori, i de donar resposta a la problemàtica local.

Ja sabem que som els grans oblidats de la política autonòmica, trenquem aquesta mecànica, i no siguem també els oblidats de la campanya.

Pujol i el nacionalisme català

Avui recupero aquesta entrada que vaig fer al Facebook, justament fa un any. En un any, la situació ha evolucionat molt, però per desgràcia, ho ha fet en una direcció en la que correm l'enorme risc de començar el camí cap a l'estat propi amb la burgesia catalana liderant el projecte.

El cas Pujol es una altra mostra de que el nostre model d'estat no funciona. El cas Pujol no ens debilita, al contrari, ens reforça, perquè ens demostra que el model fiscal i les eines de lluita contra el frau de l'estat espanyol no serveixen per res. Els representants de la burgesia catalana aprofiten el sentiment nacional del nostre poble per continuar mantenint el poder, però nosaltres hem d'aprofitar aquesta oportunitat per donar el gran salt, treure del poder a la burgesia catalana, i empoderar a la ciutadania.
Alguns diran que el nacionalisme es un invent de la dreta, però el nacionalisme es la voluntat d'un poble de ser governat per si mateix. El camí cap a l'autodeterminació es un procés progressista, perquè el dret a l'autodeterminació es el dret més bàsic, es el dret a decidir el teu propi futur, es el dret a construir una societat a la teva mida, en lloc d'intentar encaixar en una societat malalta, imposada per els poders fàctics i bassada en el consumisme i l'adoració al capital.
Es lògic que el poble català primer vulgui construir un estat propi, amb unes lleis pròpies, i amb un model de societat propi, perquè això ens permet rebel•lar-nos contra la nostra pròpia burgesia, amb certes garanties de que no tindrem a la resta de la burgesia de l'estat esperant com carronyaires per ocupar el lloc dels burgesos catalans. Aquesta hauria de ser la verdadera finalitat del procés: recuperar la nostra consciència de classe, empoderar el poble, i construir un nou estat més just, més sostenible i més democràtic, un estat que serveixi de model als nostres companys de classe de la resta de l'estat, i de la resta del mon, perquè ells puguin emprendre també el camí de l'autodeterminació, i construir el seu propi estat, basat en aquests mateixos principis, perquè la lluita de classe no te fronteres, i no te banderes, encara que alguns les facin servir per tapar els nostres ulls.

Apreciat Vicent Sanchís

Apreciat Vicent Sanchís. He llegit el seu magnífic article a Nació Digital, on es preguntava “com s’ho faran ells, el 28 de setembre”.

En primer lloc, dir-li que ignorava que en una futura República Catalana, estigui previst classificar als ciutadans i ciutadanes entre “nosaltres i ells”, ja que això no té gaire relació amb el discurs progressista i democràtic que defensen la majoria d’independentistes. Per si encara no s’ha adonat, aquesta classificació entre ciutadans bons i dolents, es no només patètica, sinó que és ofensiva, i més pròpia dels totalitarismes que no de la República Catalana amb la que molts somiem.

En segon lloc, dir-li que hi ha un “front del no” clarament definit, es un greu error, segurament intencionat. El “Sí”, com vostè anomena, de la CUP, és ben diferent del de Junts el Sí, i atribuir un hipotètic “No” a Catalunya Si Que és Pot, alienant-lo amb la dreta nacionalista espanyola que resideix a Catalunya, és un altre error intencionat, que a més és de molt mal gust.  

Ja per últim, dir-li que molts estem molt farts de que gent com vostè, es dediqui a monopolitzar y polaritzar el debat polític de la nostra nació. Ja sabem que el 27S es un moment històric, y que els polítics ens han convocat a prendre una decisió. Però li explicaré una cosa, en política, no tot és blanc o negre. Hi ha tot un ventall de grisos entre mig, que és mereixen tot el respecte del mon. Molts independentistes, com jo, ens sentim frustrats per aquest discurs de “només Junts pel Sí i la CUP són els independentistes de veritat”. Estem farts de que enfronteu a ciutadans els uns, amb els altres. Si vol un consell, en lloc de classificar-nos segons el vostre criteri, i preguntar-se que farem nosaltres el 28S, pot dedicar-se a gaudir de la varietat ideològica que existeix al nostre país, i a entendre que integrar tota aquesta varietat, és un valor afegit en la construcció d’una futura República Catalana.

http://www.naciodigital.cat/opinio/11316/faran/ells/28

Avui he descobert que no sóc independentista

Ja fa un temps que creia que sí que ho era. He anat a les manifestacions de l'11S, vaig fer de voluntari el 9N, i ideològicament sempre que he cregut que Catalunya hauria de ser un estat, per donar sortida a les aspiracions nacionals del nostre poble, fins i tot formo part d'un corrent crític del meu partit que es diu Compromís per la independència. Però es veu que tot això no basta.

Aquests dies m'he adonat que per ser independentista cal alguna cosa més. Cal que alguns escollits per un poder superior, determinin que ho ets o no ets. I tinc comprovat que, perquè aquests escollits t'ungeixin amb el do de l'independentisme, cal acceptar certs dogmes, i realitzar certs actes de fe. Per exemple, cal acceptar que el Parlament de Catalunya, amb 68 diputats, i sense referèndum previ, és sobirà per declarar la independència de Catalunya sense cap referèndum previ. També cal acceptar que en aquestes eleccions, no escollim diputats, sinó que votarem Sí o No. Evidentment, només aquests escollits, en possessió de la veritat absoluta, poden decidir que significa el Sí, o que significa el No. Si no acceptes aquests dogmes, ja no ets dels bons, ets un traïdor a la pàtria, el que aquí anomenem un botifler. Tant se val que vulguis treballar per aconseguir la llibertat del poble de Catalunya, la teva lluita no val, estàs contra el teu propi poble, i val més que t'aturis, i deixis construir el camí cap a la llibertat als veritables coneixedors de la fe.

Clar, això em dol. Jo que sóc un pobre federalista d'Esquerres, que creu que el federalisme a l'Estat Espanyol ja no és possible, i que l'únic camí que queda és el de la ruptura amb el règim, em sento rebutjat. Jo que he renunciat al somni d'una Espanya federal, amb pobles germans que es governen a si mateixos, i que mantenen una relació de fraternitat, d'igual a igual, entre ells, i amb la resta dels pobles d'Europa, em sento frustrat. Jo que he cregut que el millor revulsiu que pot tenir l'Estat Espanyol per reformar-se i modernitzar-se, és la independència de Catalunya, ara em sento confós. I això em dol.

Vaig apostar per la independència de Catalunya com un moviment d'esquerres, com un moviment transformador, apoderador de la ciutadania. Però ara això ja no val. Si no acceptes la independència perquè sí, no ets independentista. Si creus que el plebiscit del 27S és una eina per perpetuar la impunitat de les elits catalanes, ets un traïdor a la pàtria. Si qüestiones la gestió del Govern de CiU en matèria social, estàs carregat d'odi.

En definitiva, si no acceptes el dogma establert, ja estàs fora. Has d'acceptar la independència perquè sí, com un acte de fe. Resulta que la independència és miraculosa, i pot convertir els majors privatitzadors i estafadors de la història de la nostra terra en herois que ens portaran cap a Ítaca, com aquell qui transforma l'aigua en vi. La independència consisteix a oblidar l'acceptació del colonialisme durant 30 anys per determinades formes, en perdonar a aquell qui abraci el dogma. La independència consisteix a carregar amb insults i faltes de respecte a aquells que no abracin la fe, a aquells que no vulguin seguir el camí cap a Ítaca marcat pel nostre messies, que per cert, va molt per la dreta.

He arribat a la conclusió que això no m'agrada. L'independentisme oficialista i postulat pels escollits no és la meva ideologia, ja no sóc independentista. Així que, sí algun té un mot per descriure una persona que vol que Catalunya esculli el seu futur de forma pacífica, lliure i democràtica, i que a més creu que aquest futur ha de ser un nou estat social, radicalment democràtic, integrador, que tingui una relació de fraternitat i solidaritat amb la resta de pobles del món, si algun coneix un mot per descriure una persona que vol un nou estat per Catalunya, però que abans de construir-lo vol saber com serà aquest estat, que me'l digui, perquè jo, ja no sóc independentista, no m'identifico amb el sectarisme, ni amb la intolerància.

Un plebiscit social

Comença el llarg i tortuós camí que ens ha de portar a les eleccions del 27S. Aquestes eleccions s’han presentat en clau plebiscitària sobre el futur de Catalunya, però els convocants, han obviat qualsevol qüestió social al respecte.

Tots coincidim en que estem davant d’un moment històric, d’una oportunitat que mai no es repetirà. Per això, hem de ser ambiciosos. Som moltes les veus que a Catalunya coincidim en contra de les polítiques d’austeritat, de les formes de la vella política, de la corrupció, i del model neoliberal que se’ns imposa des de la Troika. I, casualment, aquestes mateixes veus, coincidim en que Catalunya ha de ser un poble lliure i sobirà, i que ha d’escollir el seu destí de forma pacífica i democràtica.

Així doncs, perquè dividir-nos? El plebiscit nacional és perfectament compatible amb el plebiscit social, però els polítics neoliberals, ens l’han negat. Aquest és el xantatge de la dreta catalana, fer-nos creure que sense ells, no és possible construir una Catalunya lliure. Ens plantegen un nou país, amb model de continuïtat amb el sistema, ruptura amb l’estat, i continuïtat amb el BCE, amb l’FMI, amb la banca i amb les elits.

Que equivocats que estan. En paraules de Salvador Seguí, l’únic enemic que tenim a Catalunya, és el mateix que tenim a Madrid: el capitalisme. És el capitalisme salvatge el que impulsa les polítiques centralitzadores de l’Estat, és el capitalisme salvatge el que exigeix l’espoli i el dèficit fiscal que pateix el poble català, i és el capitalisme despietat el que enfronta a les classes populars tapant amb banderes les desigualtats que provoca.

No li fem el joc a les elits. Continuem amb el nostre plebiscit, el plebiscit nacional, però no ens conformem amb les molles, agafem el pa sencer. Convertim aquest plebiscit també en un plebiscit social. No hem de permetre que les nostres aspiracions de sobirania nacional siguin segrestades pels liberals, no cedim els nostres drets socials a canvi dels nostres drets nacionals.

Demanem-ho tot. Siguem el canvi social a Catalunya, per construir una Catalunya social, radicalment democràtica, lliure i sobirana per escollir el seu futur, sense xantatges, la Catalunya del 99%. Siguem la llavor del canvi a Europa, siguem la malaltia del capitalisme, la que farà caure l’Europa dels capitals, per construir l’Europa dels pobles.

Nacionalismos de izquierdas

Hay quien dice que no se puede ser nacionalista y de izquierdas. Bien, por poner un ejemplo:

"la victoria del proletariado sobre la burguesía es al mismo tiempo la victoria sobre las rivalidades nacionales que actualmente oponen a unos pueblos contra otros. La victoria del proletariado sobre la burguesía es al mismo tiempo la señal de la emancipación de todas las naciones oprimidas" Karl Marx.

Emancipación de las naciones oprimidas. Cuando el nacionalismo se postula como la voluntad de un pueblo de emanciparse, de gobernarse a si mismo, pero sin olvidar los lazos que nos unen con otros pueblos, estamos entendiendo el nacionalismo como un concepto de izquierdas.

Sin embargo, cuando entendemos el nacionalismo como la supremacía de una nación, como el ensalzamiento de sus virtudes, estamos entendiendo el nacionalismo como un concepto de derechas. Ese es el nacionalismo de banderas, el de los patriotas, el de la nación por encima de todo, sin importar el como.

El debate sobre la relación entre nacionalismo e izquerdas, es muy antiguo, así por ejemplo, en el consejo de Londres de 1896 de la Internacional Socialista se aprobó la siguiente resolución:

”El Congreso se pronuncia por el derecho absoluto de todas las naciones a disponer de sus destinos y expresa su simpatía por los obreros de todos los países que sufren actualmente el yugo del absolutismo militar o nacional. El congreso invita a los obreros de todos estos países a entrar en las filas de los obreros conscientes de todo el mundo, a fin de luchar junto con ellos por la supresión del capitalismo internacional y la realización de los objetivos perseguidos por la socialdemocracia.”

Como vemos, el nacionalismo tiene un fuerte componente revolucionario, y siempre ha sido una fuente de interés para la izquierda.

Siendo prácticos, en el caso que tenemos candente en la política actual, es decir la cuestión nacional catalana, debería de ser de especial interés para la izquierda tener un papel predominante en el movimiento de emancipación nacional, ya que, al tratarse de un movimiento de masas, la izquierda revolucionaria debería de canalizar este movimiento para conseguir, no sólo la emancipación de Catalunya como nación, sino el empoderamiento de las clases populares catalanas, siempre sin olvidar la lucha internacionalista, ni la solidaridad entre pueblos.

Este, como ya he dicho antes, no es un debate nuevo, por ejemplo, en un artículo publicado en el Leviatán n. 5 en septiembre de 1934, redactado por Andreu Nin podemos leer:

"el movimiento nacional de Cataluña, por su contenido y por la participación de las masas populares, es, en el momento actual, un factor revolucionario de primer orden, que contribuye poderosamente, con el movimiento obrero, a contener el avance victorioso de la reacción. De aquí se deduce claramente la actitud que ha de adoptar ante el mismo el proletariado revolucionario:
l.° Sostener activamente el movimiento de emancipación nacional de Cataluña, oponiéndose enérgicamente a toda tentativa de ataque por parte de la reacción.
2.° Defender el derecho indiscutible de Cataluña a disponer libremente de sus destinos, sin excluir el de separarse del estado español, si ésta es su voluntad.
3.° Considerar la proclamación de la República catalana como un acto de enorme trascendencia revolucionaria; y
4.° Enarbolar la bandera de la República catalana, con el fin de desplazar de la dirección del movimiento a la pequeña burguesía indecisa y claudicante, que prepara el terreno a la victoria de la contrarrevolución, y hacer de la Cataluña emancipada del yugo español el primer paso hacia la Unión de Repúblicas Socialistas de Iberia."

Ya en tiempos de la II República, era de especial interés para la izquierda canalizar el nacionalismo catalán para conseguir, no sólo el empoderamiento nacional, sino también el empoderamiento ciudadano, como una pieza más en la lucha global que nos tiene que llevar al empoderamiento de las clases populares en todas las naciones.

Por eso siempre insisto en que la independencia de Catalunya debe ser de izquierdas, ya que el nacionalismo burgués, el de las élites, el del 1%, no nos lleva a la verdadera independencia, sino al cambio de poder entre burgueses de diferentes naciones.

Del mar a la muntanya

Surto vora al mar, seguint el camí que m'ha de portar al més alt de la muntanya. Quan ho faig, sempre hi ha un punt de no retorn, on el mar es perd de vista, i ja no es tornarà a veure fins que no hagi arribat al cim més alt.

La calor aquests dies és horrible, i, quan arribes a aquest punt, i mires el mar, aquest et crida, et diu que tornis, que no t'allunyis. Però la muntanya també em crida, i, des d'aquí dalt, ho fa amb més força.

El camí entre vinyes és suau, si no fos per aquest sol implacable, que tot ho abrasa. El camí transcorre entre poble i poble: Bellveí, l'Arboç, Banyeres, Sant Jaume, Cornudella... enmig del camí, trobem alguna joia del patrimoni, des de les barraques de pedra seca, fins a l'Església de Santa Maria del Priorat.

Segons avenço, el terreny es va elevant de mica en mica, un cop arribat a la Carronya, aquesta elevació es fa més patent, fins que, el camí deixa enrere l'asfalt, i comença la pista. Sempre gaudeixo en aquest punt, perquè aquí, és on comença la muntanya.

Aquesta pista pedregosa ens portarà dins el Montmell, sempre podem escollir, endinsar-nos en un massís que té una màgia i un encant únics, o pujar, pujar i pujar, fins a gairebé tocar el cel. Avui, decideixo pujar.




Sempre dic que la muntanya ens fa creure que la podem vèncer, i la prova d'això, és que aquesta pista pedregosa que puja fins al cel, està coberta d'arbres. En un dia com avui s'agraeix, i més en una pista com aquesta. És una pista exigent, amb forts desnivells, i molt pedregosa. T'obliga a no mirar gaire endavant, a tenir cura d'esquivar les pedres, perquè un error aquí, posar el peu a terra, significa pujar la resta caminant, no hi ha espai per agafar embranzida.

Quan sembla que ja has tocat el cel, la muntanya ens torna a mostrar que és implacable, i els arbres ens deixen de donar ombra, i davant nostre apareix, la rampa de les rampes.


Aquesta és una visió imponent, perquè, al final de la rampa, el Castellot ens observa per recordar-nos que molts abans que nosaltres ja han fet aquest recorregut. Apretem el pas per salvar els obstacles, tot sabent que ben aviat, haurem de posar peu a terra, i continuar els pocs metres que ens falten caminant.

Sota aquest sol implacable és dur fer aquesta pujada. La llum del sol et cega, la suor cau a dojo, les cames et bullen, i els peus et cremen, la boca es resseca, i sembla que el cap ens hagi d'esclatar en qualsevol moment. Les cigarres canten, rabioses per la calor, i tota la muntanya fa olor de pi socarrimat.

Com sempre en aquesta pujada, arriba el moment de posar peu a terra. El camí no és practicable, o almenys no de pujada. Comencem a pujar bicicleta en mà, veient com l'antiga torre del castell ens observa.

Quan arribo a dalt, esgotat, acalorat i mort de set, és quan m'adono que l'esforç sempre val la pena, ja sigui quan el fas amb l'implacable fred de l'hivern, o amb l'abrasadora calor de l'estiu.

Des del Castellot podem veure Montserrat al fons, en tota la seva esplendor, i si fem la volta, tornem a veure el mar. Des d'aquesta alçada, amb el sol cremant-nos el cap, la crida del mar es fa cada cop més forta. Fem un tomb al voltant del castell, admirant un paisatge que et fa sentir com un ocell. Quan mires avall, tens la sensació que amb un petit impuls, podries arribar volant a qualsevol lloc... però, és un fet que no estem fets per volar.

La calor continua fent el seu efecte, i la veu del mar es va aixecant. Giro la vista i veig la immensitat blava del Mediterrani, una promesa de frescor, a més de 30 km de distància. És el moment de tornar, al cap i a la fi, de tornada, gairebé tot el camí és baixada, així que, com un riu que flueix, començo el meu inexorable camí de retorn cap al mar.

La República Independiente de Mi Blog

Desde hoy, con motivo de la entrada en vigor de la Ley Mordaza, declaro que este espacio no tiene rey.

Declaro a mi blog un espacio libre y soberano, libre de la tiranía borbónica y de las políticas casposas del aparato del Estado Español. En este espacio no tiene cabida el fascismo, no tiene cabida el autoritarismo, ni las políticas casposas de la derecha más rancia del Estado Español.

Por eso, yo, único y soberano administrador de este blog, declaro unilateralmente su independencia, y lo declaro afín a todos y cada uno de los movimientos que el aparato del estado ha considerado subversivos, desde los movimientos ecologistas que cuelgan pancartas en centrales nucleares, hasta los movimientos de afectados por productos bancarios que ocupan las oficinas bancarias.

En este blog no hay mordazas que valgan. Este blog es un sujeto, libre y soberano, y seguirá actuando como tal.

Y empiezo mi nueva etapa como República Bloggera Independiente ilustrando la hipocresía el régimen, mostrando una foto donde vemos al presidente manifestándose por la libertad de expresión, al mismo presidente que permite que se apruebe una ley que no recorta nuestra libertad de expresión.

Y finalizo la entrada de hoy reafirmándome en mi declaración: este blog, no tiene Rey!

Izquierdistas sonrientes

Sí, soy uno de esos izquierdistas sonrientes, con banderas rojas y estrellas, que van a las manifestaciones con el puño en alto y que cantan la internacional. Tal vez tenga un fetiche con las hoces y lo martillos, y tal vez aún siga vanagloriando a personajes que están pasados de moda. Tal vez sea un ingenuo, pensando que la lucha de clases sigue viva, y que no hay transformación sin revolución.  Esto es así, y no pienso cambiarlo. No voy a engañar a nadie, me siento muy a gusto cociéndome en mi sopa de estrellas y enarbolando mi bandera roja. Unidad popular, sí. Desprecio, ninguno.

Independència, o mercantilització de la societat.

Recordo un temps en el que la qüestió nacional era un tema de sobirania popular. Recordo que fa uns anys, es parlava de la independència de Catalunya com un pas dintre d’un procés de transformació social, basat en l’augment de la sobirania de la societat, la lluita contra la pèrdua de sobirania que comporta la globalització, i contra el capitalisme salvatge i sense control que s’imposa des de les polítiques neoliberals de la Unió Europea.

Ara, em trobo amb un informe de l’ANC, que parla dels avantatges empresarials de una hipotètica República Catalana, de com Catalunya té la mida adequada per competir en un mercat globalitzat, com l’empresariat català pot lliurar-se de les polítiques de control de l’Estat Espanyol. Aquest informe parla, en definitiva, de com Catalunya es pot convertir en un nou mercat liberal, focus d’atenció d’inversions estrangeres, de construcció d’infraestructures, i de liberalització de sectors. Aquest informe, parla, en definitiva, de com ens lliurarem del segrest legislatiu de l’Estat Espanyol, per passar al segrest econòmic dels mercats.

¿No hem après res? Sembla que no. La mercantilització de la societat catalana no permetrà una recuperació econòmica, ni una millora de l’estat del benestar, per molt ens vengin que la inversió estrangera augmentarà. És llei de mercat, que en entrar a competir lliurement amb d’altres països, la tendència serà la de la reducció salarial, i la reducció de drets laborals. És lògic, que, tal i com ja porta anys fent la dreta nacionalista catalana, es liberalitzin sectors considerats d’interès social, com la sanitat o la educació, per atreure la inversió estrangera.

Aquest no pot ser el camí cap a l’autodeterminació. I quan, la gent d’esquerres, parlem de que no concebem un eix nacional, sense un eix social, en definitiva, ens estem referim a això. No volem crear una nova república, perquè aquesta passi a mans dels grans capitals, perquè es redueixi l’estat del benestar, i perquè augmentin les desigualtats socials. Ben al contrari, volem una societat igualitària, volem un control de l’estat en sectors d’interès públic, com la sanitat, l’educació, o els transports. No volem més sobirania per entregar-la als mercats, volem més sobirania perquè la societat tingui un millor estat del benestar, per evitar que hi hagi escoles per rics, i escoles per pobres. Per evitar que les multinacionals vinguin corrent a trinxar el nostre territori per construir infraestructures, per evitar que els fons d’inversió vinguin a especular amb la nostra vivenda.

En definitiva, el que volem es més sobirania per el poble, i menys sobirania pels mercats. Per això, ja des de fa molt de temps, m’agrada més la fulla de ruta de Procés Constituent, que no la de l’ANC.

Presentació de l'estudi que l'ANC va fer sobre l'impacte de la independència en el teixit empresarial català, a la seu de la UEP. UEP

Referència: http://www.eixdiari.cat/economia/doc/56032/la-independencia-cada-cop-mes-urgent-per-a-lempresa-segons-un-estudi-de-lanc.html

LOGIS Penedès, un altre cop?

Fa poc més de quatre anys que vaig venir a viure al Baix Penedès, i en aquest temps he descobert una comarca increïble, amb un gran potencial turístic, ecològic, gastronòmic i cultural. He vist moltes mancances en quant a la promoció dels recursos dels que disposa el territori, i en aquesta comarca, sota el meu punt de vista, hi cal un replantejament de les infraestructures que ja existeixen, per tal de potenciar sectors econòmics que han demostrat que poden donar suport a un desenvolupament econòmic a la comarca.

Paissatge prop de Banyeres del Penedès

Però, el que està clar, és que, el que la nostra comarca no necessita, és trinxar el nostre territori per construir un nou parc logístic, que ha de donar suport a un sector econòmic que actualment es troba en recessió, que ha d’incrementar el tràfic rodat a la comarca, amb el consegüent augment de la contaminació i del risc d’accidents, i que, a més, suposa una inversió que pot resultar tan absurda com la de l’aeroport de Castellò. ¿De debò el PSC creu que la desinversió en infraestructures que s’ha fet al territori s’ha de compensar amb la construcció d’aquest espai? Be, jo celebro que el PSC demani l’alliberament de la C32 i de l’AP7. El PSC té tota la raó en dir que les xifres d’inversió al territori són ridícules. Però, en el que no puc coincidir és en aquest model econòmic.

El Baix Penedès ha d’aprofitar el seu potencial turístic, ecològic, agrícola i gastronòmic, i aquesta projecció econòmica es incompatible amb la megaconstrucció de Centres d’Intercanvi de Mercaderies. Els veïns i les veïnes de la comarca no podem assumir la despesa de la construcció d’unes infraestructures que plantegen una dubtosa recuperació de la inversió. No podem caure en el parany de la creació de milers de llocs de feina, quan aquesta inversió recaurà en els contribuents, i difícilment podrà donar sortida a les necessitats econòmiques de la comarca. No podem tornar a caure en el parany de les inversions en megaestructures que no aporten un benefici par la massa social baix-penedesenca.

Celebro la intenció del PSC de reactivar l’economia de la comarca, però el LOGIS no es el camí. Diversifiquem sectors, potenciem el turisme rural, gastronòmic, cultural i respectuós amb el medi ambient, potenciem la capacitat agrícola de la comarca, i teixim sinèrgies entre el turisme de costa i el turisme d’interior. Treballem per alliberar les infraestructures segrestades per concessionàries, com l’AP7 i la C32, i racionalitzem el transport públic mitjançant plans efectius de desenvolupament sostenible. Plantegem-nos una visió de comarca a llarg termini, basada en el respecte al medi, al patrimoni, i a la distribució de la riquesa, una visió construïda en el consens dels veïns i les vines de tota la comarca, i, sobre tot, evitem caure en els errors del passat, que ens han portat a patir aquesta crisi salvatge.

Vinyes a Sant Jaume dels Domenys

El que no hauria d’haver passat mai a Calafell

El passat dissabte 13 de juny es va celebrar el ple de constitució de l’ajuntament de Calafell. Com ja havien anunciat els representants del PSC, PP, UAM i C’s, Ramón Ferrer seria investit alcalde, PP i UAM passarien a formar part de l’equip de govern, mentre que C’s es quedaria movent la batuta des de l’oposició.

¿En que consisteix aquest acord macabre? Be, Ramon Ferrer assumeix el càrrec d’alcalde a canvi de fer de Calafell un municipi lleial a la Constitució, a la monarquia, i a l’aparell de l’estat espanyol. També algun punt simplista sobre la transparència, sobre la reducció de càrrecs de confiança (com si no es pogués contractar per facturació...) i sobre insubstancials promeses sobre l’AP7, la C32 i Rodalies.

Abans del ple, tot semblava orquestrat perquè Ramon pogués fer d’alcalde al seu gust, tot tenint a Populars i a UAM controlats. Però aquesta suposició ja va quedar ben desbancada quan, només començar el ple, el senyor Tejedor (C’s) s’aixeca i demana al senyor Parera (UAM) que faci retirar una estelada que el portaveu d’ERC tenia posada a la seva taula. ¿Quina és la resposta? El senyor Parera demana sense cap mena d’objecció que l’estelada sigui retirada, sota la mirada impotent dels regidors socialistes.

Desprès, quan es el torn de paraula de Tejedor, comença l’espectacle. A partir d’ara Calafell serà un municipi lleial a la constitució, els símbols inconstitucionals seran retirats dels espais públics, es garantirà el respecte total a l’aparell institucional de l’estat, no es desobeiran les seves lleis, el castellà serà reforçat a les administracions públiques... Be, només li va faltar acabar amb un “Viva España y viva el Rey”.

Aquests fets, ens haurien de fer reflexionar profundament. Recordo que, fa poc més d’un any, vaig coincidir amb la gent del PSC (Ramón Ferrer entre d’altres) en una concentració que es va fer a la Plaça de la Vila, en la que es demanava que, després de l’abdicació del Rei Joan Carles, es realitzes un referèndum per debatre la continuïtat de la monarquia. Recordo, algunes consignes: “A Calafell no tenim rei” i “España mañana serà republicana”. Ara, ens trobem un PSC que serà lleial a la Constitució, a la monarquia i a tot l’aparell de l’estat. Fa poc, en el debat realitzat al Teatre Auditori, l’actual alcalde reafirmava que tindria el seu despatx al carrer, que escoltaria als veïns i a les veïnes, que pactaria per fer les millors polítiques per al poble de Calafell, i ara ens trobem amb un pacte signat a porta tancada, en un despatx, a espatlles dels veïns i les veïnes, un pacte que resta sobirania al nostre poble, per entregar-la a l’aparell centralitzador de l’estat espanyol.

Be, imagino que, desprès de tantes promeses, els beneficiaris del menjador social que tanca a l’estiu, estaran molt contents de que el seu poble sigui lleial a la Constitució. També imagino que els veïns de Segur que veuen com se’ls inunden els carrers respiraran tranquils, ara que saben que no hi hauran símbols inconstitucionals als carrers. Estic convençut que les famílies que no poden pagar el material escolar dels seus fills, estaran il·lusionades que a les seves classes tornin a lluir la bandera d’Espanya i la foto del rei...

Ara, deixant a banda la ironia, davant d’aquest pacte, davant d’aquesta baixada de pantalons per part d’un partit que se les dona d’esquerres i de progressista, vull animar als seus militants, als que encara creuen en el PSC com un partit socialista i català, a que es rebel·lin contra aquest pacte nefast, a que pressionin als seus càrrecs electes perquè trenquin aquest acord de govern, i a que omplin Calafell de símbols inconstitucionals.

2 de juny de 2014 - a Calafell no tenim rei

Un nou govern a Calafell, una sorpresa no tan sorprenent.

Que el pacte entre PSC, PP, UAM i amb el suport de C’s pot semblar estrany, esta clar, però clar, si avaluem les forces i les persones implicades, i el context municipal, era la opció més lògica.

A priori, la opció que tenia més números per garantir la estabilitat era la Socio-vergència. Però, perquè aquesta fos possible a Calafell, hauríem de prescindir de Ramon Ferrer i de Joan Olivella, cosa que semblava molt poc probable. Un cop descartada aquesta opció, que ens quedava?

Be, un factor important es UAM, que es pot fer servir com un comodí en una partida de pòquer, el pots posar allà on t’interessi més. Ja ho van deixar clar en el debat, dient que pactarien amb aquell que calgui per les millors polítiques pels pobles. Això, a la pràctica, vol dir que pactaran amb aquell amb qui puguin formar govern.

Si tenim això en compte, ens quedaven 3 opcions factibles: un pacte sobiranista, amb CiU, ERC i la CUP (UAM ja va inclòs al paquet), un pacte d’esquerres amb PSC, ERC i el suport de la CUP (UAM sempre va inclòs), o un pacte unionista amb PSC, PP i el suport de C’s (UAM, sí UAM també).

Així doncs, un cop analitzades les opcions, podrem deduir que CUP no donarà suport ni al pacte sobiranista, ni al pacte d’esquerres, CUP es un grup que ha sorgit a Calafell per estar a la oposició, per ser un contrapoder popular, com ells mateixos proclamen. No donaran pas suport als que han manegat les tisores de retallar durant quatre anys, ni a una llista encapçalada per un imputat. Així que, la única opció que ens quedava era que C’s doni suport al PSC i al PP. A priori, això sembla inviable, ja que Ramón Ferrer està imputat, i C’s va prometre que no donaria suport a cap partit amb imputats a les llistes. Així doncs, com és que aquest pacte ha estat possible? L’argumentació del PSC serà que ho fan per garantir l’estabilitat, be... que han de dir, no diran pas que Ramon vol ser alcalde, ja que tots ho volen ser. L’argumentació del PP serà la mateixa, que volen garantir l’estabilitat, encara que sigui amb el PSC al govern. L’argumentació d’UAM, be, ja la van explicar fins i tot abans de pactar.

Aquí, la raresa, la situació estranya, recau en C’s... ¿com pot ser que un partit que parla de transparència, regeneració i lluita contra la corrupció, doni suport a un Ramón Ferrer imputat? Bé, l’explicació que probablement donin és que no podien deixar l’alcaldia en mans dels nacionalistes. Que han de fer defensar la constitució, i en definitiva, que és millor donar l’alcaldia a gent que està imputada per prevaricació i falsedat documental, que no pas als separatistes.

Aquesta és la demagògia a la que juga Ciutadans, en clau de Calafell, i en clau nacional. Parlen de regeneració, de lluita contra la corrupció, d’exemplaritat política, de transparència, i després donen suport a tot el contrari, amb l’excusa de salvaguardar la Constitució i la indissoluble unitat de la nació espanyola.  Ja ho van fer be amb el seu eslògan de campanya “Calafell pide cambio”, el cas és que no seran pas ells els que el portaran a terme. 

Enemics de la pàtria, o enemics de la societat?

Hi ha una important diferència entre no ser independentista, i ser un enemic de Catalunya. De la mateixa manera que hi ha una important diferència entre ser independentista, i ser un enemic d’Espanya.

Està clar que avui dia hi ha un important debat sobre la qüestió nacional, en això no hi ha cap mena de dubte, i està clar que només hi ha una sortida per aquest debat: la democràtica, sigui en la forma que sigui.

Aquest debat, alguns ens ho intenten vendre com un conflicte, casualment, des de la dreta nacionalista espanyola i des de la dreta nacionalista catalana. Aquí la diferència radica en que la dreta nacionalista espanyola reforça el conflicte amb les eines de govern que té a la ma. El cas és que, si enfoquem la qüestió nacional com un conflicte, qualsevol actitud de resolució d’aquest, serà problemàtic. Si això ho intentem enfocar en un procés purament de sufragi, és a adir, unes eleccions, o únicament un referèndum, se’ns tanca la porta al debat, i tot gira en torn al fet de la independència, o la no independència. Aquest enfocament, ens deixa una societat polaritzada. Polaritzada entre la part de la societat que vol una emancipació de la societat com a estat, i la part de la societat que vol mantenir l’estatus quo actual.

En aquesta situació de manca de debat, no hi ha lloc per res més, o estàs amb mi, o estàs contra mi. La independència de Catalunya, que molts han enfocat com un mitjà per aconseguir un final, es converteix en el final en si mateix. Bé, el que està clar, és que ni tots els independentistes volen una Catalunya independent a tot preu, ni tots els no-independentistes volen “Una España Grande y Libre”. Aquí, entre mig, hi ha moltes opinions, des dels que, com jo mateix, volem l’alliberament del poble català com un pas més en la emancipació de la classe treballadora, als que volen construir una Tercera República Espanyola, on Catalunya tindria un status molt diferent a l’actual. I jo pregunto, ¿un ciutadà o una ciutadana que vol una Catalunya digna, dintre d’un estat espanyol, és un enemic de Catalunya?, ¿un ciutadà o una ciutadana que vol una Catalunya independent, amb un bon veïnatge amb Espanya, és un enemic d’Espanya?

Be, aquí, en resum, el que hem d’assumir es que la qüestió catalana, no és una qüestió d’odi, ni d’ultra-nacionalisme, és una qüestió de drets. Catalunya és una nació, i com a tal, el seu poble, té uns drets. Això, és un fet objectiu, innegable, i aquell que no ho entengui, simplement està aplicant l’ultra-nacionalisme des de l’altra banda. Ara be, la forma d’entendre com es defensen aquests drets, això sí que és subjectiu. Hi ha qui creu que la via de la reconciliació està esgotada, i hi ha qui no. Hi ha qui creu que el primer pas en la defensa es aconseguir un estat, i desprès ja veure que fem. Hi ha qui pensa que la millor forma de garantir els drets nacionals es engegar un procés de transformació social que ens ha de portar a un procés constituent. Hi ha qui creu que es possible mantenir un esperit plurinacional dintre d’un estat espanyol. En fi, hi ha moltes opinions.

Jo, particularment, defenso una postura en aquesta qüestió, i és que Catalunya necessita un nou estat per poder emancipar-se com a societat, però que no ha d’oblidar que la societat espanyola també necessita emancipar-se. I per això, crec que, tots aquells que volem engegar un procés de transformació social, un procés constituent, un procés de revolta pacífica i democràtica que ens ha de portar un model més just, hem de lluitar plegats. Hem de trobar el punt de consens, on hi hagi un ampli ventall de gent que, sense renunciar als seus principis, puguin treballar plegats, i deixar aquesta decisió en mans de la societat. Estic segur que aquest ampli ventall de gent voldrem treballar per evitar que la gent passi gana, fred o foscor, que voldrà evitar que facin a la gent fora de les seves cases, que voldrem lluitar contra les injustícies socials, completament segur. Per això, crec que gent, que vol això, encara que no comulgui amb l’ideari independentista establert des de les elits catalanes, no pot ser enemiga de Catalunya, perquè no és enemiga dels catalans.

Una amarga derrota, i molt per aprendre.

És costum de tots els partits atribuir-se una victòria desprès d’unes eleccions, encara que el resultat hagi estat desastrós. Be, està clar que sempre se’n pot treure profit d’una situació adversa, però atribuir-se una victòria, quan no ha estat així, em sembla desastrós.

Al nostre tancament de campanya ja vam dir que amb el recorregut que havíem tingut com a projecte, el fet de presentar-nos ja es una victòria, i realment ha estat així. Haig de reconèixer que la determinació dels meus companys i companyes ha estat la que ha fet que un projecte que ha passat, de l’èxit al fracàs, i desprès del fracàs a l’èxit, hagi estat a punt d’assolir un èxit rotund.

En aquest recorregut que va començar ja gairebé fa un any, hem patit de tot. Quan els amics de la CUP van marxar, hauríem d’haver intuït que el projecte que volíem portar a terme no funcionaria, i així ens ho va demostrar el dia que Podemos també el va abandonar. Aquest intent de confluir a qualsevol preu, fins a l’últim moment, ens ha causat un greu problema d’identificació. Per una banda Podemos entenent que volíem confondre als potencials votants del seu partit, per un altra els votants d’Iniciativa que no trobaven la papereta del seu partit, i, el cop de gràcia, la candidatura fantasma muntada per la pitjor calanya de Calafell, que encara confonia molt la gent.

És evident que tenim molt per aprendre, i que hem comès errors, molts, però també es cert que en aquest camí que hem recorregut, ho hem tingut tot en contra. Per exemple, ¿com és possible que un projecte tan seriós com Guanyem Barcelona, estigui mesos treballant sense enregistrar la marca?. Bé, això es una falta de serietat i de visió estratègica brutal. Bueno, pot passar, però un cop t’ha passat, ¿com pot ser que, poc desprès, un projecte com Podemos no enregistri el nom amb el que es presenten en molts municipis? Bé, aquests errors no han passat factura a Barcelona, i imagino que per això no tenen importància allà. Però si a això hi afegim que la junta electoral va enregistrar la nostra candidatura com Entesa-CeC, que des de Barcelona en Comú només s’han dignat a tenir-nos en compte per que anéssim a reforçar les candidatures municipalistes fent-nos una foto amb Manuela Carmena a Madrid, i que no ens han reforçat amb cap figura mediàtica en la nostra campanya, ni tan sòls un trist disseny de pancarta... i si ja ens centrem en els factors locals, tenim la candidatura frau Ganemos, el fet de que una de les forces se’ns desvinculés a menys de 2 mesos de les eleccions, i aquest intent del sector sobiranista més conservador d’enfocar les eleccions municipals en clau nacional.

Bé, a tots aquests factors externs, hem d’afegir els erros que, nosaltres mateixos hem comès. El primer d’ells és la identificació, ens hem volgut identificar amb un projecte d’èxit a Barcelona, però clar, Calafell no és Barcelona, si no hagués aparegut la candidatura “Ganemos-Constantí-Si se puede”, hauríem tingut representació, però d’èxit rotund com a Barcelona, res. Un altre error ha estat intentar una confluència de sigles, sense haver treballat prèviament amb les persones. Si be és cert, que fruit d’aquest intent, hem conformat un grup molt potent, aquest desgast i aquestes preses han generat desconfiances, tensions i fins i tot malestar entre algunes de les forces, o persones, que ho vam intentar.

Un cop exposat tot això, sí que ens podem atribuir una petita victòria, i és que, gràcies a la identificació del nostre projecte amb Barcelona en Comú, i a la confusió dels potencials votants de Podemos sobre si el seu partit a Calafell es presentava o no, i amb quines sigles ho feia, el senyor Constantí Ortega no ha entrat a l’ajuntament. D’això podem estar orgullosos, i els veïns i les veïnes de Calafell ens poden estar agraïts, i espero que la gent de Podemos Calafell també hagi après una lliçó molt valuosa: si no omples el teu espai, vindran d’altres i l’ompliran per tu.

També podem estar orgullosos d’haver conegut i treballat amb gent amb un gran potencial, gent jove, i gent que, encara que ja no participin del nostre projecte, tenen molt de camí per recórrer, gent amb una gran experiència política i amb voluntat de canvi, i gent sense experiència amb una gran voluntat per aprendre.

I de tot això, ¿què n’hem tret? ¿què hem d’aprendre?

Be, aquí, faig una opinió molt personal, i és que no es pot confluir amb gent amb la que no hi ha confiança. Aquest, crec que ha estat el nostre primer error. Crec que vam forçar la màquina i la vam trencar, que vam treballar en l’ordre incorrecte, que hauríem d’haver treballat primer al carrer, picant pedra poc a poc, junts i juntes, en comú, com hem repetit molts cops, i un cop teixida aquesta relació de treball i confiança, confluir. Evidentment, és un error compartit, però està clar que jo tinc la meva part de responsabilitat, vaig creure que la unitat popular s’havia de construir a qualsevol preu, i quan em vaig adonar de l’error, ja era massa tard.

Un altre lliçó molt valuosa que he après, és que no es pot teixir una candidatura ciutadana, en un municipi que no té un potent teixit social. Crec que aquí també hem invertit l’ordre, que aquí també hem de picar pedra, molta pedra, per reforçar un teixit social que ha de servir com a contraforça de l’administració local, un teixit veïnal, que es rebel·li contra les injustícies que els hi vinguin imposades de de dalt, i que sigui capaç de fer política des del carrer.

I per últim, el més valuós que he après jo, es Calafell. Porto en aquest municipi pot més d’un any, i aquest projecte m’ha fet conèixer el municipi d’una forma que no hagués après de cap altra manera. He conegut persones increïbles, lo potència de determinats col·lectius, problemàtiques que afecten a urbanitzacions senceres, un patrimoni i una història sorprenents, i un teixit associatiu que té un gran potencial. El resultat de tot això es que fa un any, vivia a Calafell, i ara sóc de Calafell.

Be, i ara, enfocant el futur, ens preguntem, que hem de fer.

Bueno, ho vam dir el mateix dilluns. Hem vingut per quedar-nos, qui pensi que aquest projecte que vam construir i que es diu Calafell en Comú es un altre bolet electoral com tots els que han sortit últimament, està molt equivocat. Estem aquí per revolucionar el municipi, per donar la volta a una situació en la que els veïns i les veïnes no tenen ni veu ni vot, per continuar treballant per fer créixer aquest projecte de transformació social que ja està començant. Si algú pensa que ens rendirem, que abandonarem la lluita, s’equivoca. I si algú vol trobar-nos, vol saber on estem, ens trobarà al carrer.

Si no som el cavall de Troia que obre les portes del consistori a la societat, continuarem assetjant el consistori des del carrer.

Si el no podem fer de l’ajuntament la primer trinxera en la lluita contra l’austeritat, la Troika i les injustícies socials, aquesta trinxera la construirem al carrer.

Si no podem ser la veu dels veïns i les veïnes al consistori, farem tot el que calgui per que la veu dels veïns i de les veïnes es senti més forta als carrers.

Ens veiem a les places!