Ruptura sense ruptura

“Catalunya necessita iniciar un procés constituent propi –fonamentat en la plena sobirania del poble català com a subjecte col·lectiu que pot decidir el seu futur– que no estigui subordinat, ni sigui subaltern, a cap altre marc. L’obertura d’un procés constituent català propi, i no subordinat, és la contribució que des de Catalunya podem fer a la ruptura del Règim de 1978 a tot l’Estat, des d’una voluntat de col·laboració fraterna entre els pobles i des de l’impuls de processos constituents que puguin interinfluir-se i afavorir-se mútuament des de la pròpia identitat de cadascun. Iniciar un procés constituent no prefigura el resultat final de la relació que Catalunya hagi de tenir amb la resta de l’Estat: una república catalana és tan compatible amb un horitzó independentista com amb un de federalista o de confederalista.”

Aquest paràgraf, extret del manifest ideològic de Catalunya Si Que es Pot, resumeix la nostra proposta de full de ruta nacional per a Catalunya. Un procés constituent propi, per trencar amb el règim del 78, on la ciutadania escollirà el nostre futur com a nació, amb independència de quin sigui aquest futur. A dia d’avui queda patent que no es pot trencar amb l’actual sistema socio-econòmic sense trencar prèviament amb el model d’estat, però, això no vol dir que el trencament amb l’actual model d’estat hagi de suposar el trencament amb el concepte d’una Espanya plurinacional. Aquest és el punt de consens entre els independentistes d’esquerres, i els federalistes d’esquerres: la ruptura amb el règim, el procés constituent, i el dret a decidir.

La declaració per la ruptura aprovada pel Parlament de la Generalitat aquest 9 de novembre implica exactament això. Implica trencar amb el règim constitucional del 78, i engegar un procés constituent on la societat prendrà la paraula i escollirà el nou model d’estat. És el compromís que han assumit Junts pel Sí i la CUP, i, casualment, coincideix molt amb la nostra fulla de ruta. 

Per això mateix no entenc la posició del nostre grup parlamentari, en alinear-se amb el bloc constitucionalista, i votar en contra de l’inici d’un procés constituent. Podria haver entès una abstenció, en no trobar-se en la declaració una referència directa a un referèndum vinculat, encara que no estigués subordinat a la legalitat espanyola. Però, el que no em cap al cap, és que el grup parlamentari de Catalunya Si Que es Pot, s’hagi alineat amb l’immobilisme imperant als partits constitucionalistes, votant, no només en contra d’aquesta declaració, sinó en contra del manifest ideològic que ha servit com a base per a la construcció de la candidatura.

La candidatura de Catalunya Sí Que es Pot es va construir sota els principis de la ruptura, com a un nexe d’unió per les esquerres que volen una Catalunya diferent, socialment més justa, i que, amb independència de si volien un nou estat per a Catalunya, o no, volguessin que la nostra societat trenqués amb el règim del 78. Aquest va ser l’acord construït, no només entre les forces polítiques, sinó entre les forces polítiques i les seves bases. 

Amb la votació en contra de la declaració per la ruptura, el grup parlamentari de Catalunya Si Que es Pot ha votat en contra del nostre manifest ideològic, en contra de l’acord entre la candidatura i les nostres bases, en contra dels principis ideològics de les forces que l’integren, i a favor de tot allò contra el que lluitem.

El fracaso del asalto a los cielos

Llevamos desde las pasadas elecciones europeas escuchando este objetivo político: “asaltar los cielos”. Define muy bien un deseo, una ilusión: canalizar la indignación de nuestra sociedad y convertirla en una fuerza electoral con la que construir un proyecto político. El 15M nos demostró que, por primera vez desde la transición, la sociedad tenía la voluntad de movilizarse para romper con el régimen establecido. La idea parece buena, tanto que en las pasadas elecciones municipales fuerzas políticas con un mismo objetivo abrazamos esta idea, y construimos junto con otras fuerzas políticas, no  necesariamente partidos, candidaturas de unidad popular, que en algunos casos llegaron a “asaltar el cielo”.

Sin embargo, en muchos municipios en los que fraguó la idea, esta complicidad, y la creación de estos espacios compartidos, no fue posible. Luego llegaron las elecciones autonómicas, y las diferencias entre los diferentes actores se acentuaron, creando tensiones internas e incluso división dentro de las mismas fuerzas. Ahora afrontamos las elecciones generales con el mismo método, y con la misma problemática. Unidad popular sin unidad popular.

La panacea de la izquierda siempre ha sido la unidad popular. Siempre hablamos de unir fuerzas, de trabajar juntos, de apartar nuestras diferencias, y de luchar por arrebatar la hegemonía política a las fuerzas políticas que sirven a los poderes fácticos y no a los ciudadanos. Durante muchos años la izquierda ha hablado de unir al proletariado para quitarle el poder a la burguesía y repartir la riqueza. Ahora, nuevas fuerzas hablan de eliminar los privilegios del 1% para crear una sociedad más justa. El lenguaje cambia, pero no el concepto. En esencia, todas las fuerzas de izquierdas luchamos por alcanzar de una forma u otra una forma de estado socialista.

En mi humilde opinión, el problema es más que evidente. Las fuerzas de izquierdas de este país, aunque en esencia compartamos ideas y objetivos, tenemos marcadas diferencias. A simple vista pueden parecer triviales, pero, cuando empezamos a trabajar juntos, afloran, y hacen que, finalmente, el encaje no sea posible. El grave problema que hemos tenido, ha sido que, para arrebatar la hegemonía política al bipartidismo, hemos sacado la calculadora electoral, nos hemos puesto las gafas de protección, y hemos procedido a limar nuestras diferencias con una radial, con la consecuente erupción de chispas. Esta situación ha provocado reticencias, desconfianzas, e incluso en algunos casos enfrentamientos abiertos.

¿Qué conclusión podemos sacar de esta situación? Hace no mucho tiempo, alguien me dijo que nuestra organización no había comprendido que las confluencias se construían en la calle, y no en un despacho calculadora en mano. La experiencia vivida le da la razón.

No podemos limar a toda prisa nuestras diferencias, tenemos que limarlas en la calle, trabajando juntos y juntas, generando una confianza entre la izquierda que a día de hoy no existe, tejiendo sinergias, y sobretodo, aprendiendo que nuestras diferencias nos enriquecen, y que podemos aprender de nuestros aliados. También tenemos que aprender que las fuerzas de izquierda podemos ser rivales, pero nunca enemigos. Debemos aceptar una sana rivalidad al defender aquello que nos hace diferentes, pero a la vez defender con ferocidad aquello que nos une, sin que eso cause tensión entre las izquierdas.No es una tarea fácil.

Pongo como ejemplo a Syriza, un proyecto que tardó más de 10 años en asaltar el cielo. Haciendo analogía con el tema de los asaltos, no se puede asaltar una plaza a pecho descubierto. Hay que planificar y construir las trincheras, y hay que pelear en ellas, por cada palmo de tierra, codo con codo. Sólo así tejeremos la confianza y las complicidades necesarias para asaltar los cielos. ¿Empezamos?

KEPLER y KIC-8462852

Los astrónomos de todo el mundo están desconcertados por un reciente descubrimiento del telescopio KEPLER.

Se trata de una pequeña estrella clase G (como nuestro sol), denominada KIC-8462852, que se encuentra a unos 1.500 años luz. La estrella tiene un patrón de luz que hace deducir que hay una enorme masa de materia que gira alrededor de la estrella en una formación cerrada, como si fuera un anillo.

La primera hipótesis es que esa formación podría ser un anillo de polvo, un anillo cometario, o una lluvia de exocometas. Sin embargo, la estrella es demasiado antigua como para que disponga de este anillo, y, además, si se tratara de un anillo cometario, un anillo de polvo, o de exocometas, esta estructura emitiría una radiación en el espectro infrarrojo. Pero, no lo hace.

Además, los astrónomos que están analizando el patrón de luz de la estrella, sospechan que este anillo debe llevar pocos milenios orbitando el sol, lo cual es aún más extraño, ya que este tipo de anillos sólo se encuentran en estrellas jóvenes, y, como ya hemos dicho anteriormente, esta no es una estrella joven. Las hipótesis sobre el origen de esta formación se están agotando conforme se están recopilando datos, así que, ¿de qué puede tratarse? Es, como poco, algo muy peculiar. De las 150.000 estrellas observadas hasta ahora por Kepler, ninguna tiene este patrón de luz.

En 1960, el físico inglés Freeman Dyson sugirió que, basándose en nuestra propia experiencia, cuanto más avanza una civilización, más energía consume, hasta que, llegado un punto, podría llegar a consumir toda la energía que proporcione la estrella de su sistema solar, construyendo una esfera alrededor de esta, o, en una escala menor, construyendo un anillo que la rodeara. A esta estructura se la conoce como Esfera de Dyson, y hay diversas hipótesis sobre cómo podría construirse, y sobre las características que podríamos observar al detectarla.

Imaginemos que una estrella estuviera rodeada por un anillo construido con el objetivo de captar una importante cantidad de radiación solar. En ese caso, si la observáramos desde la suficiente distancia, observaríamos un patrón de luz peculiar, como si la estrella estuviera rodeada por el anillo de polvo y roca resultante de su formación, como ocurre con las estrellas jóvenes. Sin embargo, esta estructura, al absorber la radiación emitida por su sol, no emitiría la característica radiación en la banda infrarroja que se produce cuando la radiación solar calienta el disco de polvo.

Así pues, si detectáramos una estrella rodeada por una Esfera de Dyson, en forma de disco, lo que estaríamos observando es un patrón de luz correspondiente a un disco de formación planetaria, típico de una estrella joven, pero en una estrella más bien antigua, y que, además, no emite radiación en el espectro infrarrojo. Pues bien, eso es exactamente lo que estamos observando en la estrella en cuestión.

Ahora bien, esto no quiere decir que hayamos encontrado la primera evidencia de una civilización alienígena avanzada. Por supuesto, podrían existir fenómenos naturales que explicaran lo que estamos viendo, aunque siendo pragmáticos, ahora mismo es la única explicación que tenemos.

El siguiente paso que van a llevar a cabo los astrónomos será escuchar a la estrella. Enfocaremos nuestros radiotelescopios intentando captar señales de radio de ese sistema, ya que, según nuestra propia experiencia, una civilización avanzada emitiría una gran cantidad de señales de radio, como nosotros mismos hacemos hoy día.

Habrá que estar atentos al resultado de estas observaciones, porqué, tanto sí estamos ante el primer indicio de una civilización alienígena, como si estamos ante una nueva formación astronómica que desconocíamos, será un descubrimiento muy interesante.

Fuentes:

http://www.europapress.es/ciencia/astronomia/noticia-descubierto-telescopio-kepler-megaestructura-extraterrestre-20151015191204.html

http://www.theatlantic.com/science/archive/2015/10/the-most-interesting-star-in-our-galaxy/410023/

http://www.xataka.com/espacio/un-extrano-patron-de-luz-tiene-a-los-astronomos-intrigados-que-es-y-como-se-ha-formado

Xenofòbia i bous.

Desprès de la desgràcia d'ahir a Tordesillas, alguns van dient que els espanyols son torturadors i maltractadors, i que és un motiu més per marxar. Bé, això em sembla xenofòbia pura i dura, i la xenofòbia no és pot tolerar, de cap manera. Afirmar que els espanyols son torturadors de bous, es ofendre a milers de persones animalistes, i d’activistes antitaurines, algunes de les quals arrisquen fins i tot la vida per lluitar contra aquesta aberració.

Cartell xenòfob i supremacista

Però, és que fer servir aquesta patranya d’argument supremacista per justificar els tant repetits “marxem”, “fotem el camp” i “tenim pressa”, a bandA de ser xenòfob, és ser molt hipòcrita. Que potser a Catalunya no és maltracten bous? No tenim els bous embolats? I els bous al mar? Haig de recordar que CDC i ERC, juntament amb Unió, el PSC i el PP van blindar els correbous al 2010? Davant d’això, algú dirà “és que en els espectacles taurins no és maltracta el bou”. Bé, doncs que provi a ficar-se unes carretilles al cap, i les encengui, a veure si no és crema, o que vagi a veure que fan amb el bou quan s’acaba “l’espectacle”.

No entraré a valorar la deriva que està portant el procés gràcies al foment de l’odi als espanyols que fan determinats sectors, perquè això ja porto temps fent-ho, avui em vull centrar en desmentir aquest mite supremacista, de que els catalans som superiors als espanyols perquè no maltractem animals, així que he fet un recull de fotos per desmentir-lo. També us dic, que avuí m'he centrat en els bous, però que aquí, a casa nostra, es maltracten altres animals, com per exemple en falconeria, les passejades en poni en les festes populars o als espectacles als circs amb animals domèstics com poden ser gossos o cavalls.  Bé, us deixo amb les fotos.

Començaré amb algunes fotos d’espanyols i espanyoles lluitant per acabar amb la barbàrie de la tortura de bous a tot l’estat:

I ara, continuaré amb imatges de la barbàrie taurina a Catalunya.

Quina comarca volem?

S’apropa l’inici de la campanya electoral, i l’actualitat política bascula entre un degoteig de personatges populars donant suport a llistes transversals, i ferotges atacs institucionals entre dos bàndols molt marcats. Però mentrestant, els dies van passant, i els grans oblidats, continuem sent oblidats.

Es parla molt sobre el miracle de la DUI, o sobre els horrors de la Catalunya interestel·lar. Però al Baix Penedès, a la nostra comarca, l’atur continua enquistat, la sobreexplotació turística continua destruint el nostre medi i el nostre teixit productiu, i les paupèrrimes infraestructures continuen funcionant de pena. Ningú ens està donant la resposta a la pregunta que no es fa: quin Baix Penedès volem?

La nostra comarca necessita respostes a aquesta pregunta. Per molta il·lusió que posem a la campanya, el dia 28 de setembre, la nostra comarca continuarà igual, empalada per una C-32 que ens dessagna, travessada per una línia d’alta velocitat per a rics, amb un servei de Rodalies deficient, defectuós, i a preu d’or, o amb un consorci sanitari obscur i opac.

La nostra comarca no pot esperar a saber si serem independents per donar resposta a les seves necessitats. Necessitem solucions ja. Hem de donar una resposta a la pregunta de com rescatem la C-32 per als i les veïnes de la comarca, o com aconseguim reduir el preu de Rodalies, sobre el nostre model energètic, o les polítiques de vivenda i benestar social. Hem de posar remei a una comarca que pateix una situació d’emergència social, i l’hem de posar ja. Pal·liar la pobresa energètica, els desnonaments, l’atur, la malnutrició infantil o la destrucció del medi, no pot esperar la finalització d’una fulla de ruta de 18 mesos.

Espero, i desitjo de tot cor, que en les properes setmanes, en els actes i debats que es facin a la nostra comarca es parli de la conveniència o no de fer el CIM, dels Jocs de la Mediterrània, dels necessaris espais d’interès ecològic que cal crear a la comarca, de les mancances del sistema educatiu, del consorci sanitari amb la Xarxa Santa Tecla, o de la gestió de residus a la comarca.

Són molts temes que cal tractar, i portem massa temps patint la no política al nostre territori, ja es l’hora de que es parli de la nostra comarca, de les infraestructures i els serveis bàsics que necessitem, i del model energètic, econòmic i social que la nostra comarca necessita. Tractar el plebiscit en la campanya està molt bé, fins i tot és necessari, però és perfectament compatible amb tractar la política del nostre territori, i de donar resposta a la problemàtica local.

Ja sabem que som els grans oblidats de la política autonòmica, trenquem aquesta mecànica, i no siguem també els oblidats de la campanya.

Pujol i el nacionalisme català

Avui recupero aquesta entrada que vaig fer al Facebook, justament fa un any. En un any, la situació ha evolucionat molt, però per desgràcia, ho ha fet en una direcció en la que correm l'enorme risc de començar el camí cap a l'estat propi amb la burgesia catalana liderant el projecte.

El cas Pujol es una altra mostra de que el nostre model d'estat no funciona. El cas Pujol no ens debilita, al contrari, ens reforça, perquè ens demostra que el model fiscal i les eines de lluita contra el frau de l'estat espanyol no serveixen per res. Els representants de la burgesia catalana aprofiten el sentiment nacional del nostre poble per continuar mantenint el poder, però nosaltres hem d'aprofitar aquesta oportunitat per donar el gran salt, treure del poder a la burgesia catalana, i empoderar a la ciutadania.
Alguns diran que el nacionalisme es un invent de la dreta, però el nacionalisme es la voluntat d'un poble de ser governat per si mateix. El camí cap a l'autodeterminació es un procés progressista, perquè el dret a l'autodeterminació es el dret més bàsic, es el dret a decidir el teu propi futur, es el dret a construir una societat a la teva mida, en lloc d'intentar encaixar en una societat malalta, imposada per els poders fàctics i bassada en el consumisme i l'adoració al capital.
Es lògic que el poble català primer vulgui construir un estat propi, amb unes lleis pròpies, i amb un model de societat propi, perquè això ens permet rebel•lar-nos contra la nostra pròpia burgesia, amb certes garanties de que no tindrem a la resta de la burgesia de l'estat esperant com carronyaires per ocupar el lloc dels burgesos catalans. Aquesta hauria de ser la verdadera finalitat del procés: recuperar la nostra consciència de classe, empoderar el poble, i construir un nou estat més just, més sostenible i més democràtic, un estat que serveixi de model als nostres companys de classe de la resta de l'estat, i de la resta del mon, perquè ells puguin emprendre també el camí de l'autodeterminació, i construir el seu propi estat, basat en aquests mateixos principis, perquè la lluita de classe no te fronteres, i no te banderes, encara que alguns les facin servir per tapar els nostres ulls.

Apreciat Vicent Sanchís

Apreciat Vicent Sanchís. He llegit el seu magnífic article a Nació Digital, on es preguntava “com s’ho faran ells, el 28 de setembre”.

En primer lloc, dir-li que ignorava que en una futura República Catalana, estigui previst classificar als ciutadans i ciutadanes entre “nosaltres i ells”, ja que això no té gaire relació amb el discurs progressista i democràtic que defensen la majoria d’independentistes. Per si encara no s’ha adonat, aquesta classificació entre ciutadans bons i dolents, es no només patètica, sinó que és ofensiva, i més pròpia dels totalitarismes que no de la República Catalana amb la que molts somiem.

En segon lloc, dir-li que hi ha un “front del no” clarament definit, es un greu error, segurament intencionat. El “Sí”, com vostè anomena, de la CUP, és ben diferent del de Junts el Sí, i atribuir un hipotètic “No” a Catalunya Si Que és Pot, alienant-lo amb la dreta nacionalista espanyola que resideix a Catalunya, és un altre error intencionat, que a més és de molt mal gust.  

Ja per últim, dir-li que molts estem molt farts de que gent com vostè, es dediqui a monopolitzar y polaritzar el debat polític de la nostra nació. Ja sabem que el 27S es un moment històric, y que els polítics ens han convocat a prendre una decisió. Però li explicaré una cosa, en política, no tot és blanc o negre. Hi ha tot un ventall de grisos entre mig, que és mereixen tot el respecte del mon. Molts independentistes, com jo, ens sentim frustrats per aquest discurs de “només Junts pel Sí i la CUP són els independentistes de veritat”. Estem farts de que enfronteu a ciutadans els uns, amb els altres. Si vol un consell, en lloc de classificar-nos segons el vostre criteri, i preguntar-se que farem nosaltres el 28S, pot dedicar-se a gaudir de la varietat ideològica que existeix al nostre país, i a entendre que integrar tota aquesta varietat, és un valor afegit en la construcció d’una futura República Catalana.

http://www.naciodigital.cat/opinio/11316/faran/ells/28