Izquierdistas sonrientes

Sí, soy uno de esos izquierdistas sonrientes, con banderas rojas y estrellas, que van a las manifestaciones con el puño en alto y que cantan la internacional. Tal vez tenga un fetiche con las hoces y lo martillos, y tal vez aún siga vanagloriando a personajes que están pasados de moda. Tal vez sea un ingenuo, pensando que la lucha de clases sigue viva, y que no hay transformación sin revolución.  Esto es así, y no pienso cambiarlo. No voy a engañar a nadie, me siento muy a gusto cociéndome en mi sopa de estrellas y enarbolando mi bandera roja. Unidad popular, sí. Desprecio, ninguno.

Independència, o mercantilització de la societat.

Recordo un temps en el que la qüestió nacional era un tema de sobirania popular. Recordo que fa uns anys, es parlava de la independència de Catalunya com un pas dintre d’un procés de transformació social, basat en l’augment de la sobirania de la societat, la lluita contra la pèrdua de sobirania que comporta la globalització, i contra el capitalisme salvatge i sense control que s’imposa des de les polítiques neoliberals de la Unió Europea.

Ara, em trobo amb un informe de l’ANC, que parla dels avantatges empresarials de una hipotètica República Catalana, de com Catalunya té la mida adequada per competir en un mercat globalitzat, com l’empresariat català pot lliurar-se de les polítiques de control de l’Estat Espanyol. Aquest informe parla, en definitiva, de com Catalunya es pot convertir en un nou mercat liberal, focus d’atenció d’inversions estrangeres, de construcció d’infraestructures, i de liberalització de sectors. Aquest informe, parla, en definitiva, de com ens lliurarem del segrest legislatiu de l’Estat Espanyol, per passar al segrest econòmic dels mercats.

¿No hem après res? Sembla que no. La mercantilització de la societat catalana no permetrà una recuperació econòmica, ni una millora de l’estat del benestar, per molt ens vengin que la inversió estrangera augmentarà. És llei de mercat, que en entrar a competir lliurement amb d’altres països, la tendència serà la de la reducció salarial, i la reducció de drets laborals. És lògic, que, tal i com ja porta anys fent la dreta nacionalista catalana, es liberalitzin sectors considerats d’interès social, com la sanitat o la educació, per atreure la inversió estrangera.

Aquest no pot ser el camí cap a l’autodeterminació. I quan, la gent d’esquerres, parlem de que no concebem un eix nacional, sense un eix social, en definitiva, ens estem referim a això. No volem crear una nova república, perquè aquesta passi a mans dels grans capitals, perquè es redueixi l’estat del benestar, i perquè augmentin les desigualtats socials. Ben al contrari, volem una societat igualitària, volem un control de l’estat en sectors d’interès públic, com la sanitat, l’educació, o els transports. No volem més sobirania per entregar-la als mercats, volem més sobirania perquè la societat tingui un millor estat del benestar, per evitar que hi hagi escoles per rics, i escoles per pobres. Per evitar que les multinacionals vinguin corrent a trinxar el nostre territori per construir infraestructures, per evitar que els fons d’inversió vinguin a especular amb la nostra vivenda.

En definitiva, el que volem es més sobirania per el poble, i menys sobirania pels mercats. Per això, ja des de fa molt de temps, m’agrada més la fulla de ruta de Procés Constituent, que no la de l’ANC.

Presentació de l'estudi que l'ANC va fer sobre l'impacte de la independència en el teixit empresarial català, a la seu de la UEP. UEP

Referència: http://www.eixdiari.cat/economia/doc/56032/la-independencia-cada-cop-mes-urgent-per-a-lempresa-segons-un-estudi-de-lanc.html

LOGIS Penedès, un altre cop?

Fa poc més de quatre anys que vaig venir a viure al Baix Penedès, i en aquest temps he descobert una comarca increïble, amb un gran potencial turístic, ecològic, gastronòmic i cultural. He vist moltes mancances en quant a la promoció dels recursos dels que disposa el territori, i en aquesta comarca, sota el meu punt de vista, hi cal un replantejament de les infraestructures que ja existeixen, per tal de potenciar sectors econòmics que han demostrat que poden donar suport a un desenvolupament econòmic a la comarca.

Paissatge prop de Banyeres del Penedès

Però, el que està clar, és que, el que la nostra comarca no necessita, és trinxar el nostre territori per construir un nou parc logístic, que ha de donar suport a un sector econòmic que actualment es troba en recessió, que ha d’incrementar el tràfic rodat a la comarca, amb el consegüent augment de la contaminació i del risc d’accidents, i que, a més, suposa una inversió que pot resultar tan absurda com la de l’aeroport de Castellò. ¿De debò el PSC creu que la desinversió en infraestructures que s’ha fet al territori s’ha de compensar amb la construcció d’aquest espai? Be, jo celebro que el PSC demani l’alliberament de la C32 i de l’AP7. El PSC té tota la raó en dir que les xifres d’inversió al territori són ridícules. Però, en el que no puc coincidir és en aquest model econòmic.

El Baix Penedès ha d’aprofitar el seu potencial turístic, ecològic, agrícola i gastronòmic, i aquesta projecció econòmica es incompatible amb la megaconstrucció de Centres d’Intercanvi de Mercaderies. Els veïns i les veïnes de la comarca no podem assumir la despesa de la construcció d’unes infraestructures que plantegen una dubtosa recuperació de la inversió. No podem caure en el parany de la creació de milers de llocs de feina, quan aquesta inversió recaurà en els contribuents, i difícilment podrà donar sortida a les necessitats econòmiques de la comarca. No podem tornar a caure en el parany de les inversions en megaestructures que no aporten un benefici par la massa social baix-penedesenca.

Celebro la intenció del PSC de reactivar l’economia de la comarca, però el LOGIS no es el camí. Diversifiquem sectors, potenciem el turisme rural, gastronòmic, cultural i respectuós amb el medi ambient, potenciem la capacitat agrícola de la comarca, i teixim sinèrgies entre el turisme de costa i el turisme d’interior. Treballem per alliberar les infraestructures segrestades per concessionàries, com l’AP7 i la C32, i racionalitzem el transport públic mitjançant plans efectius de desenvolupament sostenible. Plantegem-nos una visió de comarca a llarg termini, basada en el respecte al medi, al patrimoni, i a la distribució de la riquesa, una visió construïda en el consens dels veïns i les vines de tota la comarca, i, sobre tot, evitem caure en els errors del passat, que ens han portat a patir aquesta crisi salvatge.

Vinyes a Sant Jaume dels Domenys

El que no hauria d’haver passat mai a Calafell

El passat dissabte 13 de juny es va celebrar el ple de constitució de l’ajuntament de Calafell. Com ja havien anunciat els representants del PSC, PP, UAM i C’s, Ramón Ferrer seria investit alcalde, PP i UAM passarien a formar part de l’equip de govern, mentre que C’s es quedaria movent la batuta des de l’oposició.

¿En que consisteix aquest acord macabre? Be, Ramon Ferrer assumeix el càrrec d’alcalde a canvi de fer de Calafell un municipi lleial a la Constitució, a la monarquia, i a l’aparell de l’estat espanyol. També algun punt simplista sobre la transparència, sobre la reducció de càrrecs de confiança (com si no es pogués contractar per facturació...) i sobre insubstancials promeses sobre l’AP7, la C32 i Rodalies.

Abans del ple, tot semblava orquestrat perquè Ramon pogués fer d’alcalde al seu gust, tot tenint a Populars i a UAM controlats. Però aquesta suposició ja va quedar ben desbancada quan, només començar el ple, el senyor Tejedor (C’s) s’aixeca i demana al senyor Parera (UAM) que faci retirar una estelada que el portaveu d’ERC tenia posada a la seva taula. ¿Quina és la resposta? El senyor Parera demana sense cap mena d’objecció que l’estelada sigui retirada, sota la mirada impotent dels regidors socialistes.

Desprès, quan es el torn de paraula de Tejedor, comença l’espectacle. A partir d’ara Calafell serà un municipi lleial a la constitució, els símbols inconstitucionals seran retirats dels espais públics, es garantirà el respecte total a l’aparell institucional de l’estat, no es desobeiran les seves lleis, el castellà serà reforçat a les administracions públiques... Be, només li va faltar acabar amb un “Viva España y viva el Rey”.

Aquests fets, ens haurien de fer reflexionar profundament. Recordo que, fa poc més d’un any, vaig coincidir amb la gent del PSC (Ramón Ferrer entre d’altres) en una concentració que es va fer a la Plaça de la Vila, en la que es demanava que, després de l’abdicació del Rei Joan Carles, es realitzes un referèndum per debatre la continuïtat de la monarquia. Recordo, algunes consignes: “A Calafell no tenim rei” i “España mañana serà republicana”. Ara, ens trobem un PSC que serà lleial a la Constitució, a la monarquia i a tot l’aparell de l’estat. Fa poc, en el debat realitzat al Teatre Auditori, l’actual alcalde reafirmava que tindria el seu despatx al carrer, que escoltaria als veïns i a les veïnes, que pactaria per fer les millors polítiques per al poble de Calafell, i ara ens trobem amb un pacte signat a porta tancada, en un despatx, a espatlles dels veïns i les veïnes, un pacte que resta sobirania al nostre poble, per entregar-la a l’aparell centralitzador de l’estat espanyol.

Be, imagino que, desprès de tantes promeses, els beneficiaris del menjador social que tanca a l’estiu, estaran molt contents de que el seu poble sigui lleial a la Constitució. També imagino que els veïns de Segur que veuen com se’ls inunden els carrers respiraran tranquils, ara que saben que no hi hauran símbols inconstitucionals als carrers. Estic convençut que les famílies que no poden pagar el material escolar dels seus fills, estaran il·lusionades que a les seves classes tornin a lluir la bandera d’Espanya i la foto del rei...

Ara, deixant a banda la ironia, davant d’aquest pacte, davant d’aquesta baixada de pantalons per part d’un partit que se les dona d’esquerres i de progressista, vull animar als seus militants, als que encara creuen en el PSC com un partit socialista i català, a que es rebel·lin contra aquest pacte nefast, a que pressionin als seus càrrecs electes perquè trenquin aquest acord de govern, i a que omplin Calafell de símbols inconstitucionals.

2 de juny de 2014 - a Calafell no tenim rei

Un nou govern a Calafell, una sorpresa no tan sorprenent.

Que el pacte entre PSC, PP, UAM i amb el suport de C’s pot semblar estrany, esta clar, però clar, si avaluem les forces i les persones implicades, i el context municipal, era la opció més lògica.

A priori, la opció que tenia més números per garantir la estabilitat era la Socio-vergència. Però, perquè aquesta fos possible a Calafell, hauríem de prescindir de Ramon Ferrer i de Joan Olivella, cosa que semblava molt poc probable. Un cop descartada aquesta opció, que ens quedava?

Be, un factor important es UAM, que es pot fer servir com un comodí en una partida de pòquer, el pots posar allà on t’interessi més. Ja ho van deixar clar en el debat, dient que pactarien amb aquell que calgui per les millors polítiques pels pobles. Això, a la pràctica, vol dir que pactaran amb aquell amb qui puguin formar govern.

Si tenim això en compte, ens quedaven 3 opcions factibles: un pacte sobiranista, amb CiU, ERC i la CUP (UAM ja va inclòs al paquet), un pacte d’esquerres amb PSC, ERC i el suport de la CUP (UAM sempre va inclòs), o un pacte unionista amb PSC, PP i el suport de C’s (UAM, sí UAM també).

Així doncs, un cop analitzades les opcions, podrem deduir que CUP no donarà suport ni al pacte sobiranista, ni al pacte d’esquerres, CUP es un grup que ha sorgit a Calafell per estar a la oposició, per ser un contrapoder popular, com ells mateixos proclamen. No donaran pas suport als que han manegat les tisores de retallar durant quatre anys, ni a una llista encapçalada per un imputat. Així que, la única opció que ens quedava era que C’s doni suport al PSC i al PP. A priori, això sembla inviable, ja que Ramón Ferrer està imputat, i C’s va prometre que no donaria suport a cap partit amb imputats a les llistes. Així doncs, com és que aquest pacte ha estat possible? L’argumentació del PSC serà que ho fan per garantir l’estabilitat, be... que han de dir, no diran pas que Ramon vol ser alcalde, ja que tots ho volen ser. L’argumentació del PP serà la mateixa, que volen garantir l’estabilitat, encara que sigui amb el PSC al govern. L’argumentació d’UAM, be, ja la van explicar fins i tot abans de pactar.

Aquí, la raresa, la situació estranya, recau en C’s... ¿com pot ser que un partit que parla de transparència, regeneració i lluita contra la corrupció, doni suport a un Ramón Ferrer imputat? Bé, l’explicació que probablement donin és que no podien deixar l’alcaldia en mans dels nacionalistes. Que han de fer defensar la constitució, i en definitiva, que és millor donar l’alcaldia a gent que està imputada per prevaricació i falsedat documental, que no pas als separatistes.

Aquesta és la demagògia a la que juga Ciutadans, en clau de Calafell, i en clau nacional. Parlen de regeneració, de lluita contra la corrupció, d’exemplaritat política, de transparència, i després donen suport a tot el contrari, amb l’excusa de salvaguardar la Constitució i la indissoluble unitat de la nació espanyola.  Ja ho van fer be amb el seu eslògan de campanya “Calafell pide cambio”, el cas és que no seran pas ells els que el portaran a terme. 

Enemics de la pàtria, o enemics de la societat?

Hi ha una important diferència entre no ser independentista, i ser un enemic de Catalunya. De la mateixa manera que hi ha una important diferència entre ser independentista, i ser un enemic d’Espanya.

Està clar que avui dia hi ha un important debat sobre la qüestió nacional, en això no hi ha cap mena de dubte, i està clar que només hi ha una sortida per aquest debat: la democràtica, sigui en la forma que sigui.

Aquest debat, alguns ens ho intenten vendre com un conflicte, casualment, des de la dreta nacionalista espanyola i des de la dreta nacionalista catalana. Aquí la diferència radica en que la dreta nacionalista espanyola reforça el conflicte amb les eines de govern que té a la ma. El cas és que, si enfoquem la qüestió nacional com un conflicte, qualsevol actitud de resolució d’aquest, serà problemàtic. Si això ho intentem enfocar en un procés purament de sufragi, és a adir, unes eleccions, o únicament un referèndum, se’ns tanca la porta al debat, i tot gira en torn al fet de la independència, o la no independència. Aquest enfocament, ens deixa una societat polaritzada. Polaritzada entre la part de la societat que vol una emancipació de la societat com a estat, i la part de la societat que vol mantenir l’estatus quo actual.

En aquesta situació de manca de debat, no hi ha lloc per res més, o estàs amb mi, o estàs contra mi. La independència de Catalunya, que molts han enfocat com un mitjà per aconseguir un final, es converteix en el final en si mateix. Bé, el que està clar, és que ni tots els independentistes volen una Catalunya independent a tot preu, ni tots els no-independentistes volen “Una España Grande y Libre”. Aquí, entre mig, hi ha moltes opinions, des dels que, com jo mateix, volem l’alliberament del poble català com un pas més en la emancipació de la classe treballadora, als que volen construir una Tercera República Espanyola, on Catalunya tindria un status molt diferent a l’actual. I jo pregunto, ¿un ciutadà o una ciutadana que vol una Catalunya digna, dintre d’un estat espanyol, és un enemic de Catalunya?, ¿un ciutadà o una ciutadana que vol una Catalunya independent, amb un bon veïnatge amb Espanya, és un enemic d’Espanya?

Be, aquí, en resum, el que hem d’assumir es que la qüestió catalana, no és una qüestió d’odi, ni d’ultra-nacionalisme, és una qüestió de drets. Catalunya és una nació, i com a tal, el seu poble, té uns drets. Això, és un fet objectiu, innegable, i aquell que no ho entengui, simplement està aplicant l’ultra-nacionalisme des de l’altra banda. Ara be, la forma d’entendre com es defensen aquests drets, això sí que és subjectiu. Hi ha qui creu que la via de la reconciliació està esgotada, i hi ha qui no. Hi ha qui creu que el primer pas en la defensa es aconseguir un estat, i desprès ja veure que fem. Hi ha qui pensa que la millor forma de garantir els drets nacionals es engegar un procés de transformació social que ens ha de portar a un procés constituent. Hi ha qui creu que es possible mantenir un esperit plurinacional dintre d’un estat espanyol. En fi, hi ha moltes opinions.

Jo, particularment, defenso una postura en aquesta qüestió, i és que Catalunya necessita un nou estat per poder emancipar-se com a societat, però que no ha d’oblidar que la societat espanyola també necessita emancipar-se. I per això, crec que, tots aquells que volem engegar un procés de transformació social, un procés constituent, un procés de revolta pacífica i democràtica que ens ha de portar un model més just, hem de lluitar plegats. Hem de trobar el punt de consens, on hi hagi un ampli ventall de gent que, sense renunciar als seus principis, puguin treballar plegats, i deixar aquesta decisió en mans de la societat. Estic segur que aquest ampli ventall de gent voldrem treballar per evitar que la gent passi gana, fred o foscor, que voldrà evitar que facin a la gent fora de les seves cases, que voldrem lluitar contra les injustícies socials, completament segur. Per això, crec que gent, que vol això, encara que no comulgui amb l’ideari independentista establert des de les elits catalanes, no pot ser enemiga de Catalunya, perquè no és enemiga dels catalans.

Una amarga derrota, i molt per aprendre.

És costum de tots els partits atribuir-se una victòria desprès d’unes eleccions, encara que el resultat hagi estat desastrós. Be, està clar que sempre se’n pot treure profit d’una situació adversa, però atribuir-se una victòria, quan no ha estat així, em sembla desastrós.

Al nostre tancament de campanya ja vam dir que amb el recorregut que havíem tingut com a projecte, el fet de presentar-nos ja es una victòria, i realment ha estat així. Haig de reconèixer que la determinació dels meus companys i companyes ha estat la que ha fet que un projecte que ha passat, de l’èxit al fracàs, i desprès del fracàs a l’èxit, hagi estat a punt d’assolir un èxit rotund.

En aquest recorregut que va començar ja gairebé fa un any, hem patit de tot. Quan els amics de la CUP van marxar, hauríem d’haver intuït que el projecte que volíem portar a terme no funcionaria, i així ens ho va demostrar el dia que Podemos també el va abandonar. Aquest intent de confluir a qualsevol preu, fins a l’últim moment, ens ha causat un greu problema d’identificació. Per una banda Podemos entenent que volíem confondre als potencials votants del seu partit, per un altra els votants d’Iniciativa que no trobaven la papereta del seu partit, i, el cop de gràcia, la candidatura fantasma muntada per la pitjor calanya de Calafell, que encara confonia molt la gent.

És evident que tenim molt per aprendre, i que hem comès errors, molts, però també es cert que en aquest camí que hem recorregut, ho hem tingut tot en contra. Per exemple, ¿com és possible que un projecte tan seriós com Guanyem Barcelona, estigui mesos treballant sense enregistrar la marca?. Bé, això es una falta de serietat i de visió estratègica brutal. Bueno, pot passar, però un cop t’ha passat, ¿com pot ser que, poc desprès, un projecte com Podemos no enregistri el nom amb el que es presenten en molts municipis? Bé, aquests errors no han passat factura a Barcelona, i imagino que per això no tenen importància allà. Però si a això hi afegim que la junta electoral va enregistrar la nostra candidatura com Entesa-CeC, que des de Barcelona en Comú només s’han dignat a tenir-nos en compte per que anéssim a reforçar les candidatures municipalistes fent-nos una foto amb Manuela Carmena a Madrid, i que no ens han reforçat amb cap figura mediàtica en la nostra campanya, ni tan sòls un trist disseny de pancarta... i si ja ens centrem en els factors locals, tenim la candidatura frau Ganemos, el fet de que una de les forces se’ns desvinculés a menys de 2 mesos de les eleccions, i aquest intent del sector sobiranista més conservador d’enfocar les eleccions municipals en clau nacional.

Bé, a tots aquests factors externs, hem d’afegir els erros que, nosaltres mateixos hem comès. El primer d’ells és la identificació, ens hem volgut identificar amb un projecte d’èxit a Barcelona, però clar, Calafell no és Barcelona, si no hagués aparegut la candidatura “Ganemos-Constantí-Si se puede”, hauríem tingut representació, però d’èxit rotund com a Barcelona, res. Un altre error ha estat intentar una confluència de sigles, sense haver treballat prèviament amb les persones. Si be és cert, que fruit d’aquest intent, hem conformat un grup molt potent, aquest desgast i aquestes preses han generat desconfiances, tensions i fins i tot malestar entre algunes de les forces, o persones, que ho vam intentar.

Un cop exposat tot això, sí que ens podem atribuir una petita victòria, i és que, gràcies a la identificació del nostre projecte amb Barcelona en Comú, i a la confusió dels potencials votants de Podemos sobre si el seu partit a Calafell es presentava o no, i amb quines sigles ho feia, el senyor Constantí Ortega no ha entrat a l’ajuntament. D’això podem estar orgullosos, i els veïns i les veïnes de Calafell ens poden estar agraïts, i espero que la gent de Podemos Calafell també hagi après una lliçó molt valuosa: si no omples el teu espai, vindran d’altres i l’ompliran per tu.

També podem estar orgullosos d’haver conegut i treballat amb gent amb un gran potencial, gent jove, i gent que, encara que ja no participin del nostre projecte, tenen molt de camí per recórrer, gent amb una gran experiència política i amb voluntat de canvi, i gent sense experiència amb una gran voluntat per aprendre.

I de tot això, ¿què n’hem tret? ¿què hem d’aprendre?

Be, aquí, faig una opinió molt personal, i és que no es pot confluir amb gent amb la que no hi ha confiança. Aquest, crec que ha estat el nostre primer error. Crec que vam forçar la màquina i la vam trencar, que vam treballar en l’ordre incorrecte, que hauríem d’haver treballat primer al carrer, picant pedra poc a poc, junts i juntes, en comú, com hem repetit molts cops, i un cop teixida aquesta relació de treball i confiança, confluir. Evidentment, és un error compartit, però està clar que jo tinc la meva part de responsabilitat, vaig creure que la unitat popular s’havia de construir a qualsevol preu, i quan em vaig adonar de l’error, ja era massa tard.

Un altre lliçó molt valuosa que he après, és que no es pot teixir una candidatura ciutadana, en un municipi que no té un potent teixit social. Crec que aquí també hem invertit l’ordre, que aquí també hem de picar pedra, molta pedra, per reforçar un teixit social que ha de servir com a contraforça de l’administració local, un teixit veïnal, que es rebel·li contra les injustícies que els hi vinguin imposades de de dalt, i que sigui capaç de fer política des del carrer.

I per últim, el més valuós que he après jo, es Calafell. Porto en aquest municipi pot més d’un any, i aquest projecte m’ha fet conèixer el municipi d’una forma que no hagués après de cap altra manera. He conegut persones increïbles, lo potència de determinats col·lectius, problemàtiques que afecten a urbanitzacions senceres, un patrimoni i una història sorprenents, i un teixit associatiu que té un gran potencial. El resultat de tot això es que fa un any, vivia a Calafell, i ara sóc de Calafell.

Be, i ara, enfocant el futur, ens preguntem, que hem de fer.

Bueno, ho vam dir el mateix dilluns. Hem vingut per quedar-nos, qui pensi que aquest projecte que vam construir i que es diu Calafell en Comú es un altre bolet electoral com tots els que han sortit últimament, està molt equivocat. Estem aquí per revolucionar el municipi, per donar la volta a una situació en la que els veïns i les veïnes no tenen ni veu ni vot, per continuar treballant per fer créixer aquest projecte de transformació social que ja està començant. Si algú pensa que ens rendirem, que abandonarem la lluita, s’equivoca. I si algú vol trobar-nos, vol saber on estem, ens trobarà al carrer.

Si no som el cavall de Troia que obre les portes del consistori a la societat, continuarem assetjant el consistori des del carrer.

Si el no podem fer de l’ajuntament la primer trinxera en la lluita contra l’austeritat, la Troika i les injustícies socials, aquesta trinxera la construirem al carrer.

Si no podem ser la veu dels veïns i les veïnes al consistori, farem tot el que calgui per que la veu dels veïns i de les veïnes es senti més forta als carrers.

Ens veiem a les places!