Un plebiscit social

Comença el llarg i tortuós camí que ens ha de portar a les eleccions del 27S. Aquestes eleccions s’han presentat en clau plebiscitària sobre el futur de Catalunya, però els convocants, han obviat qualsevol qüestió social al respecte.

Tots coincidim en que estem davant d’un moment històric, d’una oportunitat que mai no es repetirà. Per això, hem de ser ambiciosos. Som moltes les veus que a Catalunya coincidim en contra de les polítiques d’austeritat, de les formes de la vella política, de la corrupció, i del model neoliberal que se’ns imposa des de la Troika. I, casualment, aquestes mateixes veus, coincidim en que Catalunya ha de ser un poble lliure i sobirà, i que ha d’escollir el seu destí de forma pacífica i democràtica.

Així doncs, perquè dividir-nos? El plebiscit nacional és perfectament compatible amb el plebiscit social, però els polítics neoliberals, ens l’han negat. Aquest és el xantatge de la dreta catalana, fer-nos creure que sense ells, no és possible construir una Catalunya lliure. Ens plantegen un nou país, amb model de continuïtat amb el sistema, ruptura amb l’estat, i continuïtat amb el BCE, amb l’FMI, amb la banca i amb les elits.

Que equivocats que estan. En paraules de Salvador Seguí, l’únic enemic que tenim a Catalunya, és el mateix que tenim a Madrid: el capitalisme. És el capitalisme salvatge el que impulsa les polítiques centralitzadores de l’Estat, és el capitalisme salvatge el que exigeix l’espoli i el dèficit fiscal que pateix el poble català, i és el capitalisme despietat el que enfronta a les classes populars tapant amb banderes les desigualtats que provoca.

No li fem el joc a les elits. Continuem amb el nostre plebiscit, el plebiscit nacional, però no ens conformem amb les molles, agafem el pa sencer. Convertim aquest plebiscit també en un plebiscit social. No hem de permetre que les nostres aspiracions de sobirania nacional siguin segrestades pels liberals, no cedim els nostres drets socials a canvi dels nostres drets nacionals.

Demanem-ho tot. Siguem el canvi social a Catalunya, per construir una Catalunya social, radicalment democràtica, lliure i sobirana per escollir el seu futur, sense xantatges, la Catalunya del 99%. Siguem la llavor del canvi a Europa, siguem la malaltia del capitalisme, la que farà caure l’Europa dels capitals, per construir l’Europa dels pobles.

Nacionalismos de izquierdas

Hay quien dice que no se puede ser nacionalista y de izquierdas. Bien, por poner un ejemplo:

"la victoria del proletariado sobre la burguesía es al mismo tiempo la victoria sobre las rivalidades nacionales que actualmente oponen a unos pueblos contra otros. La victoria del proletariado sobre la burguesía es al mismo tiempo la señal de la emancipación de todas las naciones oprimidas" Karl Marx.

Emancipación de las naciones oprimidas. Cuando el nacionalismo se postula como la voluntad de un pueblo de emanciparse, de gobernarse a si mismo, pero sin olvidar los lazos que nos unen con otros pueblos, estamos entendiendo el nacionalismo como un concepto de izquierdas.

Sin embargo, cuando entendemos el nacionalismo como la supremacía de una nación, como el ensalzamiento de sus virtudes, estamos entendiendo el nacionalismo como un concepto de derechas. Ese es el nacionalismo de banderas, el de los patriotas, el de la nación por encima de todo, sin importar el como.

El debate sobre la relación entre nacionalismo e izquerdas, es muy antiguo, así por ejemplo, en el consejo de Londres de 1896 de la Internacional Socialista se aprobó la siguiente resolución:

”El Congreso se pronuncia por el derecho absoluto de todas las naciones a disponer de sus destinos y expresa su simpatía por los obreros de todos los países que sufren actualmente el yugo del absolutismo militar o nacional. El congreso invita a los obreros de todos estos países a entrar en las filas de los obreros conscientes de todo el mundo, a fin de luchar junto con ellos por la supresión del capitalismo internacional y la realización de los objetivos perseguidos por la socialdemocracia.”

Como vemos, el nacionalismo tiene un fuerte componente revolucionario, y siempre ha sido una fuente de interés para la izquierda.

Siendo prácticos, en el caso que tenemos candente en la política actual, es decir la cuestión nacional catalana, debería de ser de especial interés para la izquierda tener un papel predominante en el movimiento de emancipación nacional, ya que, al tratarse de un movimiento de masas, la izquierda revolucionaria debería de canalizar este movimiento para conseguir, no sólo la emancipación de Catalunya como nación, sino el empoderamiento de las clases populares catalanas, siempre sin olvidar la lucha internacionalista, ni la solidaridad entre pueblos.

Este, como ya he dicho antes, no es un debate nuevo, por ejemplo, en un artículo publicado en el Leviatán n. 5 en septiembre de 1934, redactado por Andreu Nin podemos leer:

"el movimiento nacional de Cataluña, por su contenido y por la participación de las masas populares, es, en el momento actual, un factor revolucionario de primer orden, que contribuye poderosamente, con el movimiento obrero, a contener el avance victorioso de la reacción. De aquí se deduce claramente la actitud que ha de adoptar ante el mismo el proletariado revolucionario:
l.° Sostener activamente el movimiento de emancipación nacional de Cataluña, oponiéndose enérgicamente a toda tentativa de ataque por parte de la reacción.
2.° Defender el derecho indiscutible de Cataluña a disponer libremente de sus destinos, sin excluir el de separarse del estado español, si ésta es su voluntad.
3.° Considerar la proclamación de la República catalana como un acto de enorme trascendencia revolucionaria; y
4.° Enarbolar la bandera de la República catalana, con el fin de desplazar de la dirección del movimiento a la pequeña burguesía indecisa y claudicante, que prepara el terreno a la victoria de la contrarrevolución, y hacer de la Cataluña emancipada del yugo español el primer paso hacia la Unión de Repúblicas Socialistas de Iberia."

Ya en tiempos de la II República, era de especial interés para la izquierda canalizar el nacionalismo catalán para conseguir, no sólo el empoderamiento nacional, sino también el empoderamiento ciudadano, como una pieza más en la lucha global que nos tiene que llevar al empoderamiento de las clases populares en todas las naciones.

Por eso siempre insisto en que la independencia de Catalunya debe ser de izquierdas, ya que el nacionalismo burgués, el de las élites, el del 1%, no nos lleva a la verdadera independencia, sino al cambio de poder entre burgueses de diferentes naciones.

Del mar a la muntanya

Surto vora al mar, seguint el camí que m'ha de portar al més alt de la muntanya. Quan ho faig, sempre hi ha un punt de no retorn, on el mar es perd de vista, i ja no es tornarà a veure fins que no hagi arribat al cim més alt.

La calor aquests dies és horrible, i, quan arribes a aquest punt, i mires el mar, aquest et crida, et diu que tornis, que no t'allunyis. Però la muntanya també em crida, i, des d'aquí dalt, ho fa amb més força.

El camí entre vinyes és suau, si no fos per aquest sol implacable, que tot ho abrasa. El camí transcorre entre poble i poble: Bellveí, l'Arboç, Banyeres, Sant Jaume, Cornudella... enmig del camí, trobem alguna joia del patrimoni, des de les barraques de pedra seca, fins a l'Església de Santa Maria del Priorat.

Segons avenço, el terreny es va elevant de mica en mica, un cop arribat a la Carronya, aquesta elevació es fa més patent, fins que, el camí deixa enrere l'asfalt, i comença la pista. Sempre gaudeixo en aquest punt, perquè aquí, és on comença la muntanya.

Aquesta pista pedregosa ens portarà dins el Montmell, sempre podem escollir, endinsar-nos en un massís que té una màgia i un encant únics, o pujar, pujar i pujar, fins a gairebé tocar el cel. Avui, decideixo pujar.




Sempre dic que la muntanya ens fa creure que la podem vèncer, i la prova d'això, és que aquesta pista pedregosa que puja fins al cel, està coberta d'arbres. En un dia com avui s'agraeix, i més en una pista com aquesta. És una pista exigent, amb forts desnivells, i molt pedregosa. T'obliga a no mirar gaire endavant, a tenir cura d'esquivar les pedres, perquè un error aquí, posar el peu a terra, significa pujar la resta caminant, no hi ha espai per agafar embranzida.

Quan sembla que ja has tocat el cel, la muntanya ens torna a mostrar que és implacable, i els arbres ens deixen de donar ombra, i davant nostre apareix, la rampa de les rampes.


Aquesta és una visió imponent, perquè, al final de la rampa, el Castellot ens observa per recordar-nos que molts abans que nosaltres ja han fet aquest recorregut. Apretem el pas per salvar els obstacles, tot sabent que ben aviat, haurem de posar peu a terra, i continuar els pocs metres que ens falten caminant.

Sota aquest sol implacable és dur fer aquesta pujada. La llum del sol et cega, la suor cau a dojo, les cames et bullen, i els peus et cremen, la boca es resseca, i sembla que el cap ens hagi d'esclatar en qualsevol moment. Les cigarres canten, rabioses per la calor, i tota la muntanya fa olor de pi socarrimat.

Com sempre en aquesta pujada, arriba el moment de posar peu a terra. El camí no és practicable, o almenys no de pujada. Comencem a pujar bicicleta en mà, veient com l'antiga torre del castell ens observa.

Quan arribo a dalt, esgotat, acalorat i mort de set, és quan m'adono que l'esforç sempre val la pena, ja sigui quan el fas amb l'implacable fred de l'hivern, o amb l'abrasadora calor de l'estiu.

Des del Castellot podem veure Montserrat al fons, en tota la seva esplendor, i si fem la volta, tornem a veure el mar. Des d'aquesta alçada, amb el sol cremant-nos el cap, la crida del mar es fa cada cop més forta. Fem un tomb al voltant del castell, admirant un paisatge que et fa sentir com un ocell. Quan mires avall, tens la sensació que amb un petit impuls, podries arribar volant a qualsevol lloc... però, és un fet que no estem fets per volar.

La calor continua fent el seu efecte, i la veu del mar es va aixecant. Giro la vista i veig la immensitat blava del Mediterrani, una promesa de frescor, a més de 30 km de distància. És el moment de tornar, al cap i a la fi, de tornada, gairebé tot el camí és baixada, així que, com un riu que flueix, començo el meu inexorable camí de retorn cap al mar.

La República Independiente de Mi Blog

Desde hoy, con motivo de la entrada en vigor de la Ley Mordaza, declaro que este espacio no tiene rey.

Declaro a mi blog un espacio libre y soberano, libre de la tiranía borbónica y de las políticas casposas del aparato del Estado Español. En este espacio no tiene cabida el fascismo, no tiene cabida el autoritarismo, ni las políticas casposas de la derecha más rancia del Estado Español.

Por eso, yo, único y soberano administrador de este blog, declaro unilateralmente su independencia, y lo declaro afín a todos y cada uno de los movimientos que el aparato del estado ha considerado subversivos, desde los movimientos ecologistas que cuelgan pancartas en centrales nucleares, hasta los movimientos de afectados por productos bancarios que ocupan las oficinas bancarias.

En este blog no hay mordazas que valgan. Este blog es un sujeto, libre y soberano, y seguirá actuando como tal.

Y empiezo mi nueva etapa como República Bloggera Independiente ilustrando la hipocresía el régimen, mostrando una foto donde vemos al presidente manifestándose por la libertad de expresión, al mismo presidente que permite que se apruebe una ley que no recorta nuestra libertad de expresión.

Y finalizo la entrada de hoy reafirmándome en mi declaración: este blog, no tiene Rey!

Izquierdistas sonrientes

Sí, soy uno de esos izquierdistas sonrientes, con banderas rojas y estrellas, que van a las manifestaciones con el puño en alto y que cantan la internacional. Tal vez tenga un fetiche con las hoces y lo martillos, y tal vez aún siga vanagloriando a personajes que están pasados de moda. Tal vez sea un ingenuo, pensando que la lucha de clases sigue viva, y que no hay transformación sin revolución.  Esto es así, y no pienso cambiarlo. No voy a engañar a nadie, me siento muy a gusto cociéndome en mi sopa de estrellas y enarbolando mi bandera roja. Unidad popular, sí. Desprecio, ninguno.

Independència, o mercantilització de la societat.

Recordo un temps en el que la qüestió nacional era un tema de sobirania popular. Recordo que fa uns anys, es parlava de la independència de Catalunya com un pas dintre d’un procés de transformació social, basat en l’augment de la sobirania de la societat, la lluita contra la pèrdua de sobirania que comporta la globalització, i contra el capitalisme salvatge i sense control que s’imposa des de les polítiques neoliberals de la Unió Europea.

Ara, em trobo amb un informe de l’ANC, que parla dels avantatges empresarials de una hipotètica República Catalana, de com Catalunya té la mida adequada per competir en un mercat globalitzat, com l’empresariat català pot lliurar-se de les polítiques de control de l’Estat Espanyol. Aquest informe parla, en definitiva, de com Catalunya es pot convertir en un nou mercat liberal, focus d’atenció d’inversions estrangeres, de construcció d’infraestructures, i de liberalització de sectors. Aquest informe, parla, en definitiva, de com ens lliurarem del segrest legislatiu de l’Estat Espanyol, per passar al segrest econòmic dels mercats.

¿No hem après res? Sembla que no. La mercantilització de la societat catalana no permetrà una recuperació econòmica, ni una millora de l’estat del benestar, per molt ens vengin que la inversió estrangera augmentarà. És llei de mercat, que en entrar a competir lliurement amb d’altres països, la tendència serà la de la reducció salarial, i la reducció de drets laborals. És lògic, que, tal i com ja porta anys fent la dreta nacionalista catalana, es liberalitzin sectors considerats d’interès social, com la sanitat o la educació, per atreure la inversió estrangera.

Aquest no pot ser el camí cap a l’autodeterminació. I quan, la gent d’esquerres, parlem de que no concebem un eix nacional, sense un eix social, en definitiva, ens estem referim a això. No volem crear una nova república, perquè aquesta passi a mans dels grans capitals, perquè es redueixi l’estat del benestar, i perquè augmentin les desigualtats socials. Ben al contrari, volem una societat igualitària, volem un control de l’estat en sectors d’interès públic, com la sanitat, l’educació, o els transports. No volem més sobirania per entregar-la als mercats, volem més sobirania perquè la societat tingui un millor estat del benestar, per evitar que hi hagi escoles per rics, i escoles per pobres. Per evitar que les multinacionals vinguin corrent a trinxar el nostre territori per construir infraestructures, per evitar que els fons d’inversió vinguin a especular amb la nostra vivenda.

En definitiva, el que volem es més sobirania per el poble, i menys sobirania pels mercats. Per això, ja des de fa molt de temps, m’agrada més la fulla de ruta de Procés Constituent, que no la de l’ANC.

Presentació de l'estudi que l'ANC va fer sobre l'impacte de la independència en el teixit empresarial català, a la seu de la UEP. UEP

Referència: http://www.eixdiari.cat/economia/doc/56032/la-independencia-cada-cop-mes-urgent-per-a-lempresa-segons-un-estudi-de-lanc.html

LOGIS Penedès, un altre cop?

Fa poc més de quatre anys que vaig venir a viure al Baix Penedès, i en aquest temps he descobert una comarca increïble, amb un gran potencial turístic, ecològic, gastronòmic i cultural. He vist moltes mancances en quant a la promoció dels recursos dels que disposa el territori, i en aquesta comarca, sota el meu punt de vista, hi cal un replantejament de les infraestructures que ja existeixen, per tal de potenciar sectors econòmics que han demostrat que poden donar suport a un desenvolupament econòmic a la comarca.

Paissatge prop de Banyeres del Penedès

Però, el que està clar, és que, el que la nostra comarca no necessita, és trinxar el nostre territori per construir un nou parc logístic, que ha de donar suport a un sector econòmic que actualment es troba en recessió, que ha d’incrementar el tràfic rodat a la comarca, amb el consegüent augment de la contaminació i del risc d’accidents, i que, a més, suposa una inversió que pot resultar tan absurda com la de l’aeroport de Castellò. ¿De debò el PSC creu que la desinversió en infraestructures que s’ha fet al territori s’ha de compensar amb la construcció d’aquest espai? Be, jo celebro que el PSC demani l’alliberament de la C32 i de l’AP7. El PSC té tota la raó en dir que les xifres d’inversió al territori són ridícules. Però, en el que no puc coincidir és en aquest model econòmic.

El Baix Penedès ha d’aprofitar el seu potencial turístic, ecològic, agrícola i gastronòmic, i aquesta projecció econòmica es incompatible amb la megaconstrucció de Centres d’Intercanvi de Mercaderies. Els veïns i les veïnes de la comarca no podem assumir la despesa de la construcció d’unes infraestructures que plantegen una dubtosa recuperació de la inversió. No podem caure en el parany de la creació de milers de llocs de feina, quan aquesta inversió recaurà en els contribuents, i difícilment podrà donar sortida a les necessitats econòmiques de la comarca. No podem tornar a caure en el parany de les inversions en megaestructures que no aporten un benefici par la massa social baix-penedesenca.

Celebro la intenció del PSC de reactivar l’economia de la comarca, però el LOGIS no es el camí. Diversifiquem sectors, potenciem el turisme rural, gastronòmic, cultural i respectuós amb el medi ambient, potenciem la capacitat agrícola de la comarca, i teixim sinèrgies entre el turisme de costa i el turisme d’interior. Treballem per alliberar les infraestructures segrestades per concessionàries, com l’AP7 i la C32, i racionalitzem el transport públic mitjançant plans efectius de desenvolupament sostenible. Plantegem-nos una visió de comarca a llarg termini, basada en el respecte al medi, al patrimoni, i a la distribució de la riquesa, una visió construïda en el consens dels veïns i les vines de tota la comarca, i, sobre tot, evitem caure en els errors del passat, que ens han portat a patir aquesta crisi salvatge.

Vinyes a Sant Jaume dels Domenys