Del mar a la muntanya

Surto vora al mar, seguint el camí que m'ha de portar al més alt de la muntanya. Quan ho faig, sempre hi ha un punt de no retorn, on el mar es perd de vista, i ja no es tornarà a veure fins que no hagi arribat al cim més alt.

La calor aquests dies és horrible, i, quan arribes a aquest punt, i mires el mar, aquest et crida, et diu que tornis, que no t'allunyis. Però la muntanya també em crida, i, des d'aquí dalt, ho fa amb més força.

El camí entre vinyes és suau, si no fos per aquest sol implacable, que tot ho abrasa. El camí transcorre entre poble i poble: Bellveí, l'Arboç, Banyeres, Sant Jaume, Cornudella... enmig del camí, trobem alguna joia del patrimoni, des de les barraques de pedra seca, fins a l'Església de Santa Maria del Priorat.

Segons avenço, el terreny es va elevant de mica en mica, un cop arribat a la Carronya, aquesta elevació es fa més patent, fins que, el camí deixa enrere l'asfalt, i comença la pista. Sempre gaudeixo en aquest punt, perquè aquí, és on comença la muntanya.

Aquesta pista pedregosa ens portarà dins el Montmell, sempre podem escollir, endinsar-nos en un massís que té una màgia i un encant únics, o pujar, pujar i pujar, fins a gairebé tocar el cel. Avui, decideixo pujar.




Sempre dic que la muntanya ens fa creure que la podem vèncer, i la prova d'això, és que aquesta pista pedregosa que puja fins al cel, està coberta d'arbres. En un dia com avui s'agraeix, i més en una pista com aquesta. És una pista exigent, amb forts desnivells, i molt pedregosa. T'obliga a no mirar gaire endavant, a tenir cura d'esquivar les pedres, perquè un error aquí, posar el peu a terra, significa pujar la resta caminant, no hi ha espai per agafar embranzida.

Quan sembla que ja has tocat el cel, la muntanya ens torna a mostrar que és implacable, i els arbres ens deixen de donar ombra, i davant nostre apareix, la rampa de les rampes.


Aquesta és una visió imponent, perquè, al final de la rampa, el Castellot ens observa per recordar-nos que molts abans que nosaltres ja han fet aquest recorregut. Apretem el pas per salvar els obstacles, tot sabent que ben aviat, haurem de posar peu a terra, i continuar els pocs metres que ens falten caminant.

Sota aquest sol implacable és dur fer aquesta pujada. La llum del sol et cega, la suor cau a dojo, les cames et bullen, i els peus et cremen, la boca es resseca, i sembla que el cap ens hagi d'esclatar en qualsevol moment. Les cigarres canten, rabioses per la calor, i tota la muntanya fa olor de pi socarrimat.

Com sempre en aquesta pujada, arriba el moment de posar peu a terra. El camí no és practicable, o almenys no de pujada. Comencem a pujar bicicleta en mà, veient com l'antiga torre del castell ens observa.

Quan arribo a dalt, esgotat, acalorat i mort de set, és quan m'adono que l'esforç sempre val la pena, ja sigui quan el fas amb l'implacable fred de l'hivern, o amb l'abrasadora calor de l'estiu.

Des del Castellot podem veure Montserrat al fons, en tota la seva esplendor, i si fem la volta, tornem a veure el mar. Des d'aquesta alçada, amb el sol cremant-nos el cap, la crida del mar es fa cada cop més forta. Fem un tomb al voltant del castell, admirant un paisatge que et fa sentir com un ocell. Quan mires avall, tens la sensació que amb un petit impuls, podries arribar volant a qualsevol lloc... però, és un fet que no estem fets per volar.

La calor continua fent el seu efecte, i la veu del mar es va aixecant. Giro la vista i veig la immensitat blava del Mediterrani, una promesa de frescor, a més de 30 km de distància. És el moment de tornar, al cap i a la fi, de tornada, gairebé tot el camí és baixada, així que, com un riu que flueix, començo el meu inexorable camí de retorn cap al mar.

La República Independiente de Mi Blog

Desde hoy, con motivo de la entrada en vigor de la Ley Mordaza, declaro que este espacio no tiene rey.

Declaro a mi blog un espacio libre y soberano, libre de la tiranía borbónica y de las políticas casposas del aparato del Estado Español. En este espacio no tiene cabida el fascismo, no tiene cabida el autoritarismo, ni las políticas casposas de la derecha más rancia del Estado Español.

Por eso, yo, único y soberano administrador de este blog, declaro unilateralmente su independencia, y lo declaro afín a todos y cada uno de los movimientos que el aparato del estado ha considerado subversivos, desde los movimientos ecologistas que cuelgan pancartas en centrales nucleares, hasta los movimientos de afectados por productos bancarios que ocupan las oficinas bancarias.

En este blog no hay mordazas que valgan. Este blog es un sujeto, libre y soberano, y seguirá actuando como tal.

Y empiezo mi nueva etapa como República Bloggera Independiente ilustrando la hipocresía el régimen, mostrando una foto donde vemos al presidente manifestándose por la libertad de expresión, al mismo presidente que permite que se apruebe una ley que no recorta nuestra libertad de expresión.

Y finalizo la entrada de hoy reafirmándome en mi declaración: este blog, no tiene Rey!

Izquierdistas sonrientes

Sí, soy uno de esos izquierdistas sonrientes, con banderas rojas y estrellas, que van a las manifestaciones con el puño en alto y que cantan la internacional. Tal vez tenga un fetiche con las hoces y lo martillos, y tal vez aún siga vanagloriando a personajes que están pasados de moda. Tal vez sea un ingenuo, pensando que la lucha de clases sigue viva, y que no hay transformación sin revolución.  Esto es así, y no pienso cambiarlo. No voy a engañar a nadie, me siento muy a gusto cociéndome en mi sopa de estrellas y enarbolando mi bandera roja. Unidad popular, sí. Desprecio, ninguno.

Independència, o mercantilització de la societat.

Recordo un temps en el que la qüestió nacional era un tema de sobirania popular. Recordo que fa uns anys, es parlava de la independència de Catalunya com un pas dintre d’un procés de transformació social, basat en l’augment de la sobirania de la societat, la lluita contra la pèrdua de sobirania que comporta la globalització, i contra el capitalisme salvatge i sense control que s’imposa des de les polítiques neoliberals de la Unió Europea.

Ara, em trobo amb un informe de l’ANC, que parla dels avantatges empresarials de una hipotètica República Catalana, de com Catalunya té la mida adequada per competir en un mercat globalitzat, com l’empresariat català pot lliurar-se de les polítiques de control de l’Estat Espanyol. Aquest informe parla, en definitiva, de com Catalunya es pot convertir en un nou mercat liberal, focus d’atenció d’inversions estrangeres, de construcció d’infraestructures, i de liberalització de sectors. Aquest informe, parla, en definitiva, de com ens lliurarem del segrest legislatiu de l’Estat Espanyol, per passar al segrest econòmic dels mercats.

¿No hem après res? Sembla que no. La mercantilització de la societat catalana no permetrà una recuperació econòmica, ni una millora de l’estat del benestar, per molt ens vengin que la inversió estrangera augmentarà. És llei de mercat, que en entrar a competir lliurement amb d’altres països, la tendència serà la de la reducció salarial, i la reducció de drets laborals. És lògic, que, tal i com ja porta anys fent la dreta nacionalista catalana, es liberalitzin sectors considerats d’interès social, com la sanitat o la educació, per atreure la inversió estrangera.

Aquest no pot ser el camí cap a l’autodeterminació. I quan, la gent d’esquerres, parlem de que no concebem un eix nacional, sense un eix social, en definitiva, ens estem referim a això. No volem crear una nova república, perquè aquesta passi a mans dels grans capitals, perquè es redueixi l’estat del benestar, i perquè augmentin les desigualtats socials. Ben al contrari, volem una societat igualitària, volem un control de l’estat en sectors d’interès públic, com la sanitat, l’educació, o els transports. No volem més sobirania per entregar-la als mercats, volem més sobirania perquè la societat tingui un millor estat del benestar, per evitar que hi hagi escoles per rics, i escoles per pobres. Per evitar que les multinacionals vinguin corrent a trinxar el nostre territori per construir infraestructures, per evitar que els fons d’inversió vinguin a especular amb la nostra vivenda.

En definitiva, el que volem es més sobirania per el poble, i menys sobirania pels mercats. Per això, ja des de fa molt de temps, m’agrada més la fulla de ruta de Procés Constituent, que no la de l’ANC.

Presentació de l'estudi que l'ANC va fer sobre l'impacte de la independència en el teixit empresarial català, a la seu de la UEP. UEP

Referència: http://www.eixdiari.cat/economia/doc/56032/la-independencia-cada-cop-mes-urgent-per-a-lempresa-segons-un-estudi-de-lanc.html

LOGIS Penedès, un altre cop?

Fa poc més de quatre anys que vaig venir a viure al Baix Penedès, i en aquest temps he descobert una comarca increïble, amb un gran potencial turístic, ecològic, gastronòmic i cultural. He vist moltes mancances en quant a la promoció dels recursos dels que disposa el territori, i en aquesta comarca, sota el meu punt de vista, hi cal un replantejament de les infraestructures que ja existeixen, per tal de potenciar sectors econòmics que han demostrat que poden donar suport a un desenvolupament econòmic a la comarca.

Paissatge prop de Banyeres del Penedès

Però, el que està clar, és que, el que la nostra comarca no necessita, és trinxar el nostre territori per construir un nou parc logístic, que ha de donar suport a un sector econòmic que actualment es troba en recessió, que ha d’incrementar el tràfic rodat a la comarca, amb el consegüent augment de la contaminació i del risc d’accidents, i que, a més, suposa una inversió que pot resultar tan absurda com la de l’aeroport de Castellò. ¿De debò el PSC creu que la desinversió en infraestructures que s’ha fet al territori s’ha de compensar amb la construcció d’aquest espai? Be, jo celebro que el PSC demani l’alliberament de la C32 i de l’AP7. El PSC té tota la raó en dir que les xifres d’inversió al territori són ridícules. Però, en el que no puc coincidir és en aquest model econòmic.

El Baix Penedès ha d’aprofitar el seu potencial turístic, ecològic, agrícola i gastronòmic, i aquesta projecció econòmica es incompatible amb la megaconstrucció de Centres d’Intercanvi de Mercaderies. Els veïns i les veïnes de la comarca no podem assumir la despesa de la construcció d’unes infraestructures que plantegen una dubtosa recuperació de la inversió. No podem caure en el parany de la creació de milers de llocs de feina, quan aquesta inversió recaurà en els contribuents, i difícilment podrà donar sortida a les necessitats econòmiques de la comarca. No podem tornar a caure en el parany de les inversions en megaestructures que no aporten un benefici par la massa social baix-penedesenca.

Celebro la intenció del PSC de reactivar l’economia de la comarca, però el LOGIS no es el camí. Diversifiquem sectors, potenciem el turisme rural, gastronòmic, cultural i respectuós amb el medi ambient, potenciem la capacitat agrícola de la comarca, i teixim sinèrgies entre el turisme de costa i el turisme d’interior. Treballem per alliberar les infraestructures segrestades per concessionàries, com l’AP7 i la C32, i racionalitzem el transport públic mitjançant plans efectius de desenvolupament sostenible. Plantegem-nos una visió de comarca a llarg termini, basada en el respecte al medi, al patrimoni, i a la distribució de la riquesa, una visió construïda en el consens dels veïns i les vines de tota la comarca, i, sobre tot, evitem caure en els errors del passat, que ens han portat a patir aquesta crisi salvatge.

Vinyes a Sant Jaume dels Domenys

El que no hauria d’haver passat mai a Calafell

El passat dissabte 13 de juny es va celebrar el ple de constitució de l’ajuntament de Calafell. Com ja havien anunciat els representants del PSC, PP, UAM i C’s, Ramón Ferrer seria investit alcalde, PP i UAM passarien a formar part de l’equip de govern, mentre que C’s es quedaria movent la batuta des de l’oposició.

¿En que consisteix aquest acord macabre? Be, Ramon Ferrer assumeix el càrrec d’alcalde a canvi de fer de Calafell un municipi lleial a la Constitució, a la monarquia, i a l’aparell de l’estat espanyol. També algun punt simplista sobre la transparència, sobre la reducció de càrrecs de confiança (com si no es pogués contractar per facturació...) i sobre insubstancials promeses sobre l’AP7, la C32 i Rodalies.

Abans del ple, tot semblava orquestrat perquè Ramon pogués fer d’alcalde al seu gust, tot tenint a Populars i a UAM controlats. Però aquesta suposició ja va quedar ben desbancada quan, només començar el ple, el senyor Tejedor (C’s) s’aixeca i demana al senyor Parera (UAM) que faci retirar una estelada que el portaveu d’ERC tenia posada a la seva taula. ¿Quina és la resposta? El senyor Parera demana sense cap mena d’objecció que l’estelada sigui retirada, sota la mirada impotent dels regidors socialistes.

Desprès, quan es el torn de paraula de Tejedor, comença l’espectacle. A partir d’ara Calafell serà un municipi lleial a la constitució, els símbols inconstitucionals seran retirats dels espais públics, es garantirà el respecte total a l’aparell institucional de l’estat, no es desobeiran les seves lleis, el castellà serà reforçat a les administracions públiques... Be, només li va faltar acabar amb un “Viva España y viva el Rey”.

Aquests fets, ens haurien de fer reflexionar profundament. Recordo que, fa poc més d’un any, vaig coincidir amb la gent del PSC (Ramón Ferrer entre d’altres) en una concentració que es va fer a la Plaça de la Vila, en la que es demanava que, després de l’abdicació del Rei Joan Carles, es realitzes un referèndum per debatre la continuïtat de la monarquia. Recordo, algunes consignes: “A Calafell no tenim rei” i “España mañana serà republicana”. Ara, ens trobem un PSC que serà lleial a la Constitució, a la monarquia i a tot l’aparell de l’estat. Fa poc, en el debat realitzat al Teatre Auditori, l’actual alcalde reafirmava que tindria el seu despatx al carrer, que escoltaria als veïns i a les veïnes, que pactaria per fer les millors polítiques per al poble de Calafell, i ara ens trobem amb un pacte signat a porta tancada, en un despatx, a espatlles dels veïns i les veïnes, un pacte que resta sobirania al nostre poble, per entregar-la a l’aparell centralitzador de l’estat espanyol.

Be, imagino que, desprès de tantes promeses, els beneficiaris del menjador social que tanca a l’estiu, estaran molt contents de que el seu poble sigui lleial a la Constitució. També imagino que els veïns de Segur que veuen com se’ls inunden els carrers respiraran tranquils, ara que saben que no hi hauran símbols inconstitucionals als carrers. Estic convençut que les famílies que no poden pagar el material escolar dels seus fills, estaran il·lusionades que a les seves classes tornin a lluir la bandera d’Espanya i la foto del rei...

Ara, deixant a banda la ironia, davant d’aquest pacte, davant d’aquesta baixada de pantalons per part d’un partit que se les dona d’esquerres i de progressista, vull animar als seus militants, als que encara creuen en el PSC com un partit socialista i català, a que es rebel·lin contra aquest pacte nefast, a que pressionin als seus càrrecs electes perquè trenquin aquest acord de govern, i a que omplin Calafell de símbols inconstitucionals.

2 de juny de 2014 - a Calafell no tenim rei

Un nou govern a Calafell, una sorpresa no tan sorprenent.

Que el pacte entre PSC, PP, UAM i amb el suport de C’s pot semblar estrany, esta clar, però clar, si avaluem les forces i les persones implicades, i el context municipal, era la opció més lògica.

A priori, la opció que tenia més números per garantir la estabilitat era la Socio-vergència. Però, perquè aquesta fos possible a Calafell, hauríem de prescindir de Ramon Ferrer i de Joan Olivella, cosa que semblava molt poc probable. Un cop descartada aquesta opció, que ens quedava?

Be, un factor important es UAM, que es pot fer servir com un comodí en una partida de pòquer, el pots posar allà on t’interessi més. Ja ho van deixar clar en el debat, dient que pactarien amb aquell que calgui per les millors polítiques pels pobles. Això, a la pràctica, vol dir que pactaran amb aquell amb qui puguin formar govern.

Si tenim això en compte, ens quedaven 3 opcions factibles: un pacte sobiranista, amb CiU, ERC i la CUP (UAM ja va inclòs al paquet), un pacte d’esquerres amb PSC, ERC i el suport de la CUP (UAM sempre va inclòs), o un pacte unionista amb PSC, PP i el suport de C’s (UAM, sí UAM també).

Així doncs, un cop analitzades les opcions, podrem deduir que CUP no donarà suport ni al pacte sobiranista, ni al pacte d’esquerres, CUP es un grup que ha sorgit a Calafell per estar a la oposició, per ser un contrapoder popular, com ells mateixos proclamen. No donaran pas suport als que han manegat les tisores de retallar durant quatre anys, ni a una llista encapçalada per un imputat. Així que, la única opció que ens quedava era que C’s doni suport al PSC i al PP. A priori, això sembla inviable, ja que Ramón Ferrer està imputat, i C’s va prometre que no donaria suport a cap partit amb imputats a les llistes. Així doncs, com és que aquest pacte ha estat possible? L’argumentació del PSC serà que ho fan per garantir l’estabilitat, be... que han de dir, no diran pas que Ramon vol ser alcalde, ja que tots ho volen ser. L’argumentació del PP serà la mateixa, que volen garantir l’estabilitat, encara que sigui amb el PSC al govern. L’argumentació d’UAM, be, ja la van explicar fins i tot abans de pactar.

Aquí, la raresa, la situació estranya, recau en C’s... ¿com pot ser que un partit que parla de transparència, regeneració i lluita contra la corrupció, doni suport a un Ramón Ferrer imputat? Bé, l’explicació que probablement donin és que no podien deixar l’alcaldia en mans dels nacionalistes. Que han de fer defensar la constitució, i en definitiva, que és millor donar l’alcaldia a gent que està imputada per prevaricació i falsedat documental, que no pas als separatistes.

Aquesta és la demagògia a la que juga Ciutadans, en clau de Calafell, i en clau nacional. Parlen de regeneració, de lluita contra la corrupció, d’exemplaritat política, de transparència, i després donen suport a tot el contrari, amb l’excusa de salvaguardar la Constitució i la indissoluble unitat de la nació espanyola.  Ja ho van fer be amb el seu eslògan de campanya “Calafell pide cambio”, el cas és que no seran pas ells els que el portaran a terme.