Xenofòbia i bous.

Desprès de la desgràcia d'ahir a Tordesillas, alguns van dient que els espanyols son torturadors i maltractadors, i que és un motiu més per marxar. Bé, això em sembla xenofòbia pura i dura, i la xenofòbia no és pot tolerar, de cap manera. Afirmar que els espanyols son torturadors de bous, es ofendre a milers de persones animalistes, i d’activistes antitaurines, algunes de les quals arrisquen fins i tot la vida per lluitar contra aquesta aberració.

Cartell xenòfob i supremacista

Però, és que fer servir aquesta patranya d’argument supremacista per justificar els tant repetits “marxem”, “fotem el camp” i “tenim pressa”, a bandA de ser xenòfob, és ser molt hipòcrita. Que potser a Catalunya no és maltracten bous? No tenim els bous embolats? I els bous al mar? Haig de recordar que CDC i ERC, juntament amb Unió, el PSC i el PP van blindar els correbous al 2010? Davant d’això, algú dirà “és que en els espectacles taurins no és maltracta el bou”. Bé, doncs que provi a ficar-se unes carretilles al cap, i les encengui, a veure si no és crema, o que vagi a veure que fan amb el bou quan s’acaba “l’espectacle”.

No entraré a valorar la deriva que està portant el procés gràcies al foment de l’odi als espanyols que fan determinats sectors, perquè això ja porto temps fent-ho, avui em vull centrar en desmentir aquest mite supremacista, de que els catalans som superiors als espanyols perquè no maltractem animals, així que he fet un recull de fotos per desmentir-lo. També us dic, que avuí m'he centrat en els bous, però que aquí, a casa nostra, es maltracten altres animals, com per exemple en falconeria, les passejades en poni en les festes populars o als espectacles als circs amb animals domèstics com poden ser gossos o cavalls.  Bé, us deixo amb les fotos.

Començaré amb algunes fotos d’espanyols i espanyoles lluitant per acabar amb la barbàrie de la tortura de bous a tot l’estat:

I ara, continuaré amb imatges de la barbàrie taurina a Catalunya.

Quina comarca volem?

S’apropa l’inici de la campanya electoral, i l’actualitat política bascula entre un degoteig de personatges populars donant suport a llistes transversals, i ferotges atacs institucionals entre dos bàndols molt marcats. Però mentrestant, els dies van passant, i els grans oblidats, continuem sent oblidats.

Es parla molt sobre el miracle de la DUI, o sobre els horrors de la Catalunya interestel·lar. Però al Baix Penedès, a la nostra comarca, l’atur continua enquistat, la sobreexplotació turística continua destruint el nostre medi i el nostre teixit productiu, i les paupèrrimes infraestructures continuen funcionant de pena. Ningú ens està donant la resposta a la pregunta que no es fa: quin Baix Penedès volem?

La nostra comarca necessita respostes a aquesta pregunta. Per molta il·lusió que posem a la campanya, el dia 28 de setembre, la nostra comarca continuarà igual, empalada per una C-32 que ens dessagna, travessada per una línia d’alta velocitat per a rics, amb un servei de Rodalies deficient, defectuós, i a preu d’or, o amb un consorci sanitari obscur i opac.

La nostra comarca no pot esperar a saber si serem independents per donar resposta a les seves necessitats. Necessitem solucions ja. Hem de donar una resposta a la pregunta de com rescatem la C-32 per als i les veïnes de la comarca, o com aconseguim reduir el preu de Rodalies, sobre el nostre model energètic, o les polítiques de vivenda i benestar social. Hem de posar remei a una comarca que pateix una situació d’emergència social, i l’hem de posar ja. Pal·liar la pobresa energètica, els desnonaments, l’atur, la malnutrició infantil o la destrucció del medi, no pot esperar la finalització d’una fulla de ruta de 18 mesos.

Espero, i desitjo de tot cor, que en les properes setmanes, en els actes i debats que es facin a la nostra comarca es parli de la conveniència o no de fer el CIM, dels Jocs de la Mediterrània, dels necessaris espais d’interès ecològic que cal crear a la comarca, de les mancances del sistema educatiu, del consorci sanitari amb la Xarxa Santa Tecla, o de la gestió de residus a la comarca.

Són molts temes que cal tractar, i portem massa temps patint la no política al nostre territori, ja es l’hora de que es parli de la nostra comarca, de les infraestructures i els serveis bàsics que necessitem, i del model energètic, econòmic i social que la nostra comarca necessita. Tractar el plebiscit en la campanya està molt bé, fins i tot és necessari, però és perfectament compatible amb tractar la política del nostre territori, i de donar resposta a la problemàtica local.

Ja sabem que som els grans oblidats de la política autonòmica, trenquem aquesta mecànica, i no siguem també els oblidats de la campanya.

Pujol i el nacionalisme català

Avui recupero aquesta entrada que vaig fer al Facebook, justament fa un any. En un any, la situació ha evolucionat molt, però per desgràcia, ho ha fet en una direcció en la que correm l'enorme risc de començar el camí cap a l'estat propi amb la burgesia catalana liderant el projecte.

El cas Pujol es una altra mostra de que el nostre model d'estat no funciona. El cas Pujol no ens debilita, al contrari, ens reforça, perquè ens demostra que el model fiscal i les eines de lluita contra el frau de l'estat espanyol no serveixen per res. Els representants de la burgesia catalana aprofiten el sentiment nacional del nostre poble per continuar mantenint el poder, però nosaltres hem d'aprofitar aquesta oportunitat per donar el gran salt, treure del poder a la burgesia catalana, i empoderar a la ciutadania.
Alguns diran que el nacionalisme es un invent de la dreta, però el nacionalisme es la voluntat d'un poble de ser governat per si mateix. El camí cap a l'autodeterminació es un procés progressista, perquè el dret a l'autodeterminació es el dret més bàsic, es el dret a decidir el teu propi futur, es el dret a construir una societat a la teva mida, en lloc d'intentar encaixar en una societat malalta, imposada per els poders fàctics i bassada en el consumisme i l'adoració al capital.
Es lògic que el poble català primer vulgui construir un estat propi, amb unes lleis pròpies, i amb un model de societat propi, perquè això ens permet rebel•lar-nos contra la nostra pròpia burgesia, amb certes garanties de que no tindrem a la resta de la burgesia de l'estat esperant com carronyaires per ocupar el lloc dels burgesos catalans. Aquesta hauria de ser la verdadera finalitat del procés: recuperar la nostra consciència de classe, empoderar el poble, i construir un nou estat més just, més sostenible i més democràtic, un estat que serveixi de model als nostres companys de classe de la resta de l'estat, i de la resta del mon, perquè ells puguin emprendre també el camí de l'autodeterminació, i construir el seu propi estat, basat en aquests mateixos principis, perquè la lluita de classe no te fronteres, i no te banderes, encara que alguns les facin servir per tapar els nostres ulls.